Truca!

905 11 50 50

Junts podem vèncer el càncer.

Etapes.

El més difícil de tancar etapes és les persones que deixes enrere.

Gràcies per tot el que hem compartit durant aquests quasi 3 anys.

Desembres.

"Caminant, retrobant el meu passat,

les paraules que he esborrat, és temps perdut.

Has jugat a semblar massa important,

a creuar-te en un camí que no és el teu."

Les pàgines del calendari estan a punt d'inaugurar un altre desembre. Un altre desembre de records que s'intentaran difuminar entre les ganes de tornar-ho a intentar, de viure, de no tirar la tovallola. Comença una altra lluita bidireccional, una petita pedra que es posa al camí com ho fa cada desembre, quan els fantasmes agafen forma de present i ho fan tot més feixuc, més esmoladament complicat. 

Potser, simplement, hem de canviar l'angle des d'on ens ho mirem, i pensar que, de tant en tant, recordar l'origen de tot plegat, pot omplir de llum els dies de persianes abaixades. 

"You wanna fly around the world, in a beautiful balloon."

"...i que fa que no deixis mai

de ser tu mateix."

Un dia qualsevol de novembre. Dinars de família que et fan sentir envoltat de grans persones. Infinites ganes de perpetuar el temps. Petons, d'aquells que agraden. Ciutats desconegudes, almenys fins ara. Retrobaments. Marxar sabent que avui ja has tornat i que tot seguirà igual. Debats polítics que decanten vots, zappings televisius que decoren les nits dels diumenges. Paraules, silencis, telèfons que no sonen. Esperances, cançons, crits que s'escolten. Fulles que decoren els horitzons, abraçades sense esforç. Ganes de viure, ganes de créixer, ganes d'avançar. Papers on hi ha escrit tot allò que ningú no acabarà d'entendre. Notícies que et dibuixen un somriure, que anuncien un canvi de vida, on hi haurà despedides amb llàgrimes però benvingudes amb il·lusions. Vida, que gira, que tomba, que gira.

Les pauses necessàries per seguir.

"...però arrisques i perds o bé hi surts guanyant.

Obra la força, no tinguis por, darrera la porta, hi ha un món millor.

Ja ho sé, fa impressió, tu agafa'm ben fort, 

i quan estiguis llest, arrenquem el vol,

no sé si anirà allà on volem, però puc assegurar que jo ho intentaré"

De vegades la vida, t'obliga a fer una pausa. A fer petits pasos enrere. Quan som a dins de la tempesta creiem que torna a ser un final, el no puc més s'escriu a les parets dels nostres dies i les ganes de plorar sense parar són continues. De nosaltres depèn però, aprofitar aquesta pausa per mirar enrere i adonar-se tot el camí recorregut o bé quedar-s'hi encallat per sempre. Jo he fet aquesta pausa, he mirat el meu voltant, m'he adonat de tot el que vaig lluitar i he vist que no puc fer-me aquest mal, ni a mi, ni a les persones que m'estimen. Així que amb el cap amunt, tornem a obrir els ulls, obrim les portes el món i tornem a viure. Que aquí, de fet, només hi som un cop. 

Passarà.

"...qui vol adoptar la més guerrera,

la que em fa tirar enrere, i no em deixa avançar.

qui vol arrencar-me la vena

que pressiona el meu cervell i no em deixa pensar..."

Diumenge sense despertador. Els dies de sol ja tenen aquell gust d'hivern inevitable.I vull creure que sé que això també passarà. Que no és nou, que he pujat muntanyes més altes abans. I que jo sóc la mateixa que va lluitar aleshores, la mateixa que va voler rendir-se i no ho va fer. I em reconec a cada lletra, a cada espiral, a cada paraula. I vull creure que això també passarà. Tothom m'ho diu. Elles, que m'estimen, m'ho diuen. I em vull agafar a la idea que un diumenge, obriré els ulls, i davant meu no sentiré el buit. I intento creure que tornaré a sentir la il·lusió, les ganes de viure, sense deixar-me invalidar per pensaments absurds però absorbents. I em diuen que tot això passarà. Potser és el que necessito creure. Simplement creure. Però mentrestant intento creure no puc evitar especular què pot passar si tot això no passa. 

Déjà vú

"...i com sempre potser vaig fer tard,

i he de viure la vida com qui encara somia

que potser se compleixi allò que m'hauria agradat,

però potser vaig fer tard..."

Avui ja es farà fosc abans d'hora i aviat arribarà l'hivern. Retrobarem els abrics per refugiar-nos de les por que crèiem enterrades però que van i tornen, tornen i van. I plorarem d'amagat sota la pluja l'amargura d'un desembre que ja, a aquestes altures  costa enfrontar. 

Buscarem la manera d'intentar escapar de tot això, de deixar de sentir aquest buit, de sortir de dins del meu cervell amb un viatge, low cost o no, que em porti ben lluny, on no esquitxar els altres, on no ofegar a ningú en les meves llàgrimes. Lluny, on no recordi què és no poder més, estar cansada, no saber seguir. Lluny, on mai, mai, mai, em passi pel cap tirar la tovallola. 

Món paral.lel, intern, meu.

"Tant soroll que falta l'aire,

he perdut la brúixola i el nord 

que dec haver guardat per aquí"

"- Pero apréndelo de una vez y que no se te olvide: hablas demasiado y escuchas poco, no te das tiempo. Sabes, y lo has dicho, que el camino que lleva hacia una misma es el más abrupto y el más doloroso y el más empinado de todos los caminos [...]

- ... que no crees en torno a ti una coraza de técnicas protectoras contra lo que vega. Que no te acobardes ni te aflijas de antemano. Que los resultados de lo que hacemos o de lo que nos hace ni serán siempre malos ni los mismos. Que no preveas; que no profetices; que no lances jeremiadas; que no hay nunca una situación idéntica a otra; que no te abraces al dolor... porque hay dolores inútiles, provocados por ti misma y por tu estupidez anticipatoria y por la sobrebia que te impide reconocder tus patinazos. Y estos dolores recaerán sobre ti con más peso que ningún otro. Porque son dolores inventados por ti, y por ellos habrías de pagar un doble precio. Habrás de pagar dos veces tu propio tejado, que has deshecho a pedradas tú misma."

Quan em perdo. I hi sou.

"Només digues què penses

llum de contra hivern..."

Suposo que tant vosaltres com jo sabem que hi ha una cosa que no podem canviar: a nosaltres. Però tot i així avancem, sense saber què passarà. I totes sabem que mai deixaré de ser jo si recordo que un dia ho vaig ser amb vosaltres.

Que les coses canviïn és inevitable. Però que bé saber que quan em perdo sempre us trobo a vosaltres. I aconseguiu que les paraules que ressonen al meu cap, callin. Almenys de moment.

Carreres.

"[..]Y más o menos, más “más” que menos, así estoy. En medio de un maratón. Donde sé que falta poco para llegar, pero el tiempo pasa, y según pasa y pasa, pesa y pesa...Sé que estamos en esa lucha de no caernos y quedarnos en el suelo...Sé que este camino me ha traído momentos de conciencia que nunca en mi vida había tenido. Pero estoy cansado de correr. Y cada fatiga o momento de debilidad se acumula al anterior. No es que ahora esté mal. No. Hoy sigo corriendo [..] Pero esos días en los que no están ahí, los miedos me pillan desprevenido. Y me da miedo no llegar. Pero también me da miedo llegar y mirar hacia atrás pensando sólo en lo dura que fue la carrera y no en lo bueno que aprendimos en ella. Me da miedo no aprovechar esto para todo lo bueno que está surgiendo también"

Somnis

"At same point, may be we accept the dream has become a nightmare. We tell ourselves the reality is better. We convence ourselves it's better than we've never dreamed at all. But the strongest of us, the most entire of us, we hold on to the dreams. Or are we find ourselves face to the fresh dream we've never considered? We wake to find ourselves against all odds. Feeling hopeful. And if we're lucky, we'll realized in the face of everything, in the face of life, the true dream is beeing able to dream at all"

().

Per continuar, atura't.

[passat, present, pors, futur]

He perdido algo que era esencial para mí, y que ya no lo es. No me es necesario,

como si hubiese perdido una tercera pierna que hasta entonces me impedía

caminar, pero que hacía de mí un trípode estable. He perdido esta tercera

pierna. Y he vuelto a ser una persona que nunca fui. He vuelto a tener lo que

nunca tuve: sólo dos piernas. Sé que únicamente con dos piernas puedo caminar.

Pero la ausencia inútil de la tercera me hace falta y me asusta, era ella la

que hacía de mí algo hallable por mí misma, y sin necesitar siquiera

inquietarme por ello.

Clarice Lispector

Avui.

Ha fet bon dia i tots brindàvem i somrèiem, deixant de banda les fredes distàncies que tantes vegades ens separen. Jo, mentrestant, inquieta en els meus pensaments, cantant en silenci les mateixes cançons de sempre, dissimulant les pors rere rostres indiferents, escrivint línies sense massa sentit. Esperant, potser, un cop de puny a l'estómac que proclami l'estabilitat. Només això, l'estabilitat. 

Es-ta-bi-li-tat    e-mo-ci-o-nal.

Obrir els braços.

"...l'aire t'ha obert els ulls..."

Tot i aquesta por, la por a fer-se vulnarable si comences a estimar, hi ha un objectiu, un canvi de direcció, el propòsit que el viatge de la meva vida sigui al seu costat, amb les il.lusions, els somnis a la butxaca, els plans de futur decorant els nostres dies i sobretot, amb la mirada fixada sempre endavant. 

Canviar.

"Asumir que tu vida es la que es, intentar hacerlo lo mejor posible, porque hay algunas cosas que no cambian por mucho que lo desees pero, ¿qué hay de lo que sí podemos cambiar? Ahí es donde hay que dejarse la piel.

Cambiar algo que forma parte de nuestra vida desde hace mucho, duele. Entonces, y aún a pesar de ese dolor, ¿porque nos empeñamos tanto en cambiar? Muchas veces son las personas que nos queiren las que nos recuerdan lo que realmente queremos ser y nos empujan al cambio, otras veces elegimos cambiar porque tenemos miedo a estar equivocados y perpetuarnos en el error, o porque sabemos que cambiar es la única manera que existe para dejar de sufrir."

-show me the way-.

"...el miedo a despertary seguir teniendo miedo..."

Estones al carrer que deixen la teva olor quan sense dir-ho, tots pensem que és el primer estiu sense tu. Cabussades a l'aigua de platja envoltant-nos d'aigua, sorra i sal i si pot ser, algun somriure. Viatges a l'Empordà i anades i tornades. Remomboris entre la memòria i la vida quadriculada que no ens funciona. Festes Majors que ens fan saber que l'estiu comença a girar en direcció a la tardor, vestits descosits que busquen un forat a l'armari. Partits de futbol que et tornen a fer sentir una mica de vida. Cançons que no et canses d'escoltar, mirades que no pares de buscar, mans on et vols agafar. Trucades buides de sentit que et demostren que alguns que hi van ser s'allunyen amb el pas del temps. Agost calorós. Camins que no trobes.

coses que passen.

"I un cop més aquest buit que jo tinc a dins,

els dubtes m'allunyen altre cop del teu costat..."

La calor que fa, el sopar d'ahir, els llibres que he llegit, la sèrie nova que he començat a mirar, els papers que he perdut, els exàmens de setembre pels que no vull estudiar, el cansament físic, les sabates que he llençat, el vestit que m'he posat, l'habitació desendreçada, el llit sense fer des de fa mesos, trucades desesperades, pastissos que han de portar sort, arròs enganxat a la cassola, roba estesa que mai penso a treure, trencaclosques de pensaments.

Us podria explicar tantes coses...però alhora no puc.
Almenys, fins que tot torni a la calma. 

Quan la música parla sola...

 I sense tu no puc estar
i jo sempre estic demanant 
més del que jo sóc capaç d'entregar
ara em sento obligada a marxar.

I un cop més

aquest buit que jo tinc a dins,

els dubtes m'allunyen altre cop del teu costat i no sé perquè,

i avui somnio que et perdo un altre cop

I de sobte tens por..

"...i et trobes molt sol

i el soroll s'esvaeeix,

i mires al carrer, 

i no hi ha gaire gent.

I canvien els sons,

i tot sembla més mort,

i vols cridar ben fort

que n'estàs fins als cullons...
i de sobte tens por
de sentir-te tant buit...
i surts fora al carrer,
i comences a còrrer,
i el vent et va assecant,
el que sembla una llàgrima..."

Ei! Que surt el sol...

"Durant anys vaig esperar que la meva vida canviés, 

però ara ja sé que era la vida que esperava que canviés jo"

Aquesta última setmana, mirant l'horitzó infinit que es dibuixa en la inmensitat del mar m'he adonat que porto tota la vida exigint-me tant que m'oblido de gaudir del que tinc, del que em fa millor persona. M'he adonat de que us tinc aquí i de que no marxareu corrents ni demà, ni l'altre, ni l'altre.. 

I palplantada envoltada d'un raig de sol enganxós, vaig entendre el significat del verb acceptar. Vaig jugar a conjugar-lo, creient-me, per primera vegada, que fins que no accepti el passat no podré viure el present. I així, com qui no vol la cosa, vaig topar amb una realitat desconeguda, una realitat que em va espantar, segurament em va desbordar. Suposo que, com sempre, vaig embolicar aquesta realitat de la por a no conèixer, a no controlar, a no saber... i allà, enmig d'un mar de llàgrimes que no entenia i que queien mentre jo viatjava en un tren que em tornava a casa, vaig decidr que prou. Que vull tornar a estimar, que vull somriure, que vull inventar cançons i dibuixar lluna plena cada nit, que vull viatjar al ritme del vent, que vull obrir les finestres i sentir aire i aire i aire...  que vull acceptar, tallar-me les cadenes que em queden, viure, viure i  viure...

Torna.

"... que les hores compartides,
et provoquin un somrís..."

Avui t'he vist, setmanes, mesos després. Des del desembre he vist com mica en mica, sense fer soroll, t'anaves allunyant, anaves desfregmentant aquella amistat que havia de ser eterna, aquells moments que haviem construït. Des que vaig adonar-me que per salvar la meva vida havia de distanciar-me de la teva tu has anat caminant per senders foscos, incoherents. I avui, allà asseguda, et notava a anys llum de mi. Et mirava i veia una mirada apagada, et volia parlar però sentia que davant meu no hi havia ningú. No hi havia ni tristesa ni il.lusió, ni por ni felicitat. Hi havia una cara inexpressiva, sense vida intentant-me fer creure que vivia. Si et mirava, trobava tots els somnis que un dia vam construïr desmuntats. Si t'intentava arrencar paraules, em trobava respostes curtes i buides.
Ha estat estrany, molt estrany. Et tenia al davant, però t'enyorava. Em parlaves però et trobava a faltar. On és aquella noia que jo un dia vaig conèixer? Em fa mal pensar que potser ja és massa tard, que aquella noia mai tornarà. Em fa mal saber que tu et quedes enrere, que no viuràs mai tota la vida que jo he aconseguit viure. I el que em fa més mal, és saber que si volguèssis, series capaç.

Torna si us plau, torna. M'agradaria tancar els ulls i retrobar-te, a tu, a la noia que un dia tenia ganes de viure. A la noia que, al meu costat, construïa un futur millor que el passat. 

L'Empordà ens necessita

Sabem que el país no passa per un bon moment econòmic, que l'atur es desborda, que molts han d'estirar-se per arribar a final de mes. Però aquest foc ha fet mal, molt mal. S'ha endut arbres, paisatge, records, vides i presents de moltes persones. Molts, han perdut la casa, tot el que hi tenien a dins, tot el que havien estat lluitant durant tota una vida per aconseguir. Molts, veient com tot es desmuntava davant dels seus ulls sense poder-hi fer res per evitar-ho, han vist, com tota una vida se'ls hi cremava en un tres i no res. Són aquests els que ens necessiten. Ens necessiten per poder construïr tota la vida que han perdut, per tirar endavant, perquè orgullosos, puguin dir que van aconseguir refer gràcies a tot un poble unit.  Necessiten ajuda, ens necessiten. L'Empordà ens necessita, més que mai. Traiem de la nostra impotència la força necessària per moure'ns, actuar, ajudar.

És el moment d'estar al costat de la gent afectada; és el moment d'unir-nos, omplir-los de força i de recursos. És el moment de demostrar allò que deia Miquel Martí i Pol "tot està per fer i tot és possible". Junts, podem tornar aixecar l'Empordà.

Aquest concert serà per tots ells. I tots els beneficis obtinguts aniran als damnificats. T'hi apuntes??

Esdeveniment ConcertEmporda

Doncs això.

"No ens conformarem a ser on érem, a no anar enrere, perquè nosaltres volem i necessitem anar endavant."

Quan el temps sembla aturar-se...

Podriem dir alguna cosa semblant a "obre els ulls, no esperis que sigui tard...".

El que no tothom té.

"...que a tu la vida et queda bé,

possiblement haurem d'aprendre tantes coses,

que serà fàcil enfrontar-nos al futur

obrir les mans, agafar l'aire, hissar la vela i navegar..."

A vegades tinc la sensació que sempre dono voltes a les mateixes coses, i que quan viatjo entre paraules sempre acabo al mateix punt. Però partint de la base que de vida només n'hi ha una, que els amics de veritat es poden comptar amb els dits d'una mà, cada dia puc comprovar que hi sou, per les grans i per les petites coses, per els dies de sol i per les tempestes, que m'heu ensenyat a confiar, a viure, a somriure, i que sé que no em fallareu. Perquè hi sou, sigui per eixugar les llàgrimes i per despertar somriures. Hi sou, per fer esforços per fer-me feliç, per lluitar al meu costat, per arrencar-me esperança quan jo no la trobo. Hi sou, per parlar de tonteries, per desconnectar, per somiar, per il·lusionar-se. Hi sou, per arreglar el món, per mirar el futur, per entendre el present. Hi sou sempre. I sé que no tothom té la sort de trobar persones com vosaltres. 

Sé que no ho llegireu, però no sabeu com em fa de feliç que hi sigueu.

Pausa.

"Hi ha tormenta,

el mar està embogit.

Criden les veles,

se'm menja la nit.

Jo tremolo, no sé navegar."

A vegades la vida és com un viatge. Un viatge per un mar d'aigües clares, de vegades més remogudes que d'altres. Fins ara creia que podia tornar a enfilar-me per les paraules entre vocals i consonants que he fet ballar al meu ritme. Però quan semblava que tot agafava un rumb fix, el vent torna a bufar amb força. 

Sembla que la meva brúixola torna a perdre el nord. I que jo vaig nedant sense trobar la direcció. 

Així que, de moment, torno a lligar l'amarra en aquest port.

...tampoc demana tant...

"...la nit és un viatge llarg,

però s'ha de poder arribar..."

Setmana passada amb presses, amb llàgrimes, amb esperances perdudes. Amb derrotes futbolístiques, personals i professionals. Setmana que t'ha fet reflexionar amb com de fugaç és la vida. Setmana amb abraçades que no han arribat, amb petons que no han estat donats. I penses que tu hauries de, però ara mateix no veus per on enfilar el fil a l'agulla i creus que un huracà t'arrossega. Necessites parar per readreçar aquesta calma tensa. 

I el que et remou i t'enfada, el que realment et sacseja, és que, t'agradi o no, ho acceptis o no, la clau segueix sent inevitablement la mateixa: tu. I tens por; por de que la teva vida es quedi aqui. Que mai més res comenci ni acabi. Com si immòbil, només sabés resignar-se, quedant-se en una pausa perpetua.  I quina casualitat, que avui pensis tot això, justament avui, que és diumenge.

Adéu, Jaume.

"Trobarem a faltar el teu somriure,

diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,

però el record de la vall on vas viure,

no l'esborra la pols del camí..."

Aviat no hi seràs. Hores, dubto que dies, i ja no hi seràs. Sempre recordaré que en una freda tarda d'un dilluns d'abril et vaig dir l'últim adéu.  Vaig veure per última vegada els teus ulls, i els meus van quedar negats de llàgrimes transparents. I quan vaig tornar a aixecar la mirada només sentia com buscaves un aire que no trobaves, com lluitaves, en silenci, per arrapar-te a la vida que t'està deixant anar. I per més paraules que llenci al buit tu no tornaràs, i jo no et tornaré a veure, mai més, ni et tornaré a sentir, ni a tocar, ni a olorar. 

Només tu saps com ens vas estimar. Només nosaltres sabem com ens consta deixar-te marxar. Gràcies per donar-me tant tots aquests anys. Saps? Crec que molts dels valors dels que ara em sento orgullosa me'ls vas ensenyar tu. He compartit amb tu un quart de segle de la meva vida. I és una sort, perquè al llarg de la vida no sempre podem trobar-nos amb persones amb un tarannà com el teu i que ens ajudi a construïr-nos com a persones tal i com tu has fet. Tu, que mai has malparlat de ningú, tu, que m'has empapat de força per viure, tu, que vas lluitar tant al meu costat. 

Gràcies Jaume, has format una part molt gran de mi i et prometo que sempre hi seràs.

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar sobtadament, de les teves

coses parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties;

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te, a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i  Pol

" El dolor solo hay que aguantarlo, esperar a que se vaya por si solo y a que la herida que lo ha causado cicatrice, no hay soluciones ni respuestas sencillas, solo hay que respirar hondo y esperar a que se calme."

[...]

"...Tornarem a ser grans, hi tornarem,

quan sortim d'aquesta tempesta,

que amaguem rere rostre indiferent,

però cou..."

Espais que no s'omplen, silencis de paraules no dites, buits que queden. Instants sense resposta. I jo, em miro les cicatrius i m'espanto perquè no sé del cert de quins moments vénen. Pregunto a l'amnèsia perquè em parli de tot allò que vaig aprendre a oblidar. I no trobo respostes, i em recargolo en mi mateixa. I miro el meu voltant, i veig els altres amb tot allò que jo mai els hi vaig poder donar i que segurament no podré donar mai. I espio vides paral·leles, que tan si tenen cicatrius com sinó, saben viure. Només m'agradaria saber com ho fan. Us prometo que ho intento...

De vegades penso que jo mateixa ho complico. Que esquitxo el meu voltant, trencant les espurnes de felicitat, la calma, l'estabilitat Jo, només jo.

Llibertat.

Hi ha moments en que de cop, recuperes les ganes de viure.

Avui ha estat un d'ells.

Ser-hi

"...que no has de tenir cap por,

que jo sóc aqui si ho vols..."

De vegades cal tocar fons per adonar-te a qui pots agafar-te. Sentir-te buida, perduda, sola, per saber a qui necessites. Segurament, per saber a qui estimes i qui t'estima. Aquest cop, he tingut la sort de saber-ho des del primer moment.

Gràcies per ser-hi, sé que no és fàcil.

A vegades...

A vegades un es sent atrapat i no troba sortida ni escapatòria. 

Aleshores, té dues opcions.  

Quedar-se quiet sense fer res. O moure's. 

O almenys, intentar-ho.

Batalles

"...després s'abracen fort..,
ofega les pors entre els seus braços,

no li ha sabut dir, però ella ja ho ha vist,..."

Just aquesta setmana ha fet un any que vaig tancar aquella història en un calaix, un calaix que vaig tancar amb pany i clau i que em vaig prometre a mi mateixa no obrir-lo mai més. I no l'he obert. I n'estic orgullosa. Perquè ara, just un any després, m'adono que vaig guanyar una batalla que tothom creia impossible. Perquè ara, segueixo creient que passi el que passi, no tornaré a aquell món, ni a aquelles mentides, ni aquell mar d'aigües fosques.  Perquè ara valoro aquell esforç i sé que va valer la pena, i seguiria cridant que hi ha vida més enllà, una vida millor.

Mentre lluitava contra el mirall vaig començar una batalla de reflexes del passat difuminats. Una batalla, potser, més difícil, més cansada, que feia més mal. I amb els mesos, creia que anava guanyant i jo caminava, caminava sense parar. Però aquesta batalla encara no l'he guanyat. Els dies del calendari em van ensenyar a viure-hi però no a a acceptar-ho. I ara he de tornar a començar. Començar des del principi, tornar a aprendre emblanquinar un somriure. Tornar a parlar. Tornar a plorar. Tornar a recordar. Tornar a patir. I simplement, espero no enfonsar-me en l'intent. 

Si un dia...

"..mira la vida como vuelve y te sorprende,

mira a vida que fondo tiene el cajón,

mira la vida que regala todas las flores que tiene

aunque algunas las arranque con dolor..."

Si un dia em desperto i veig el terra sobre els meus peus i tinc la sensació de balancejar-me abans de caure a l'infinit, i sento una inestabilitat coneguda que em rossega per dins i intento caminar però només faig un petit pas que no sé si em porta enlloc i obro els ulls sense saber el que passarà i sento una fiblada de por i camino sense direcció i t'adones que vull cridar a algú perquè necessito una mà on agafar-me però només parlo amb silencis i el meu univers dona voltes en un cercle que tu no entens però del que sé escapar...

Si això passa, parla'm de tots els somnis que no puc deixar escapar, parla'm de tu, de mi, de les il·lusions, de les oportunitats, dels dies de sol que esborren les tempestes, embolica'm amb la mirada i encara que jo no et deixi, abraça'm. 

Caminar endanvant.

"Mientras quede por cumplir una promesa,

mientras quede una razón para reír, 
mientras quede en el tintero algún poema,
estaremos a tiempo de seguir..."

És millor tornar a agafar el camí de les tortugues que anar pel dels crancs. La desesperació em fa moure amunt i avall, endavant i enrere, i a vegades em fa prendre decisions. Tornem a començar, per enèsim cop a la vida.Tornem a buscar a les piràmides de les emocions, retrobem els sentiments que han anat perdent força per l'excés de racionalitat. I quan penso que voldria que tot fos perfectament quadrat i raonable, et trobo a tu confrontant que ja és massa tard per només moure'm entre el que és lògic i el que no. Tanco els ulls i penso que si, que vull confiar. Que ho vaig fer fa dos anys i em vas ajudar. Que tant si que m'equivoco com si no, et necessito. Que aquest cop les pedres del camí són diferents i que he decidit caminar endavant, perquè tinc molt clar que caminar enrere no val la pena.

No t'apaguis, no vull que marxis...

Et miro i penso que potser serà l'últim cop que et sentiré parlar, l'últim cop que m'embolicaré de les teves ganes de riure, l'últim cop que sentiré tant a prop algú que, malgrat tot, estima tant la vida.
M'assec al teu costat i recordo, sense haver-me d'esforçar, tots els monents que hem compartit. Quan, de petita, em despertava i et trobava assegut a l'escala esperant-me. Quan ens portaves a Ribes, a Andorra o on fos i ens explicaves quina era cada una de les muntanyes. Quan ens explicaves les teves aventures que havies viscut de petit, quan ens ensenyaves a viure. Quan em feies costat si plorava, quan em portaves el suc de teronja si tenia febre, quan em deies que el més important de tot era la salut, que tirés endavant. Quan anàvem a buscar aigua a la font, quan conduïes tant a poc a poc. Quan ens feies créixer com a persones i amb grans valors. Quan cantaves amb nosaltres el biciclista de pega, quan... hi ha tants quans!
.
Sé que per tu hem estat les nétes que mai has tingut, que ens has estimant i que has fet que t'estiméssim com si fòssis més que un avi. No vull que t'apaguis, no vull que te'n vagis... Ets una de les persones que he conegut que més valora la vida, ets aquell algú que sempre es mira les tempestes amb un somriure, ets aquell algú a qui voldria ser capaç d'abraçar i dir-li que no es pot arribar a imaginar com s'ha fet estimar...

Rumbs

"Tot navegant pel món omplo d'aire el cos 

i la força torna una vegada més."

De vegades mirar les coses des de la distància et fan veure, simplement, que has de tornar a agafar el timó per trobar el rumb. 

Gràcies per acompanyar-me a retrobar l'aire.

Cosir

Enfilar aquest fil tant prim a l'agulla, així a poc a poc, i tornar a començar a cosir cada petit fragment de mi, cada petita part de la meva vida. Teixir de nou tot un camí que he permès que es descossis abans de poder-lo perpetuar. Deixar d'ignorar els botons fets de por, els cabdells de llana fets de sentiments i els fils que s'entrecreuen amb forma de realitat. 

De fet, a mi, no m'ha agradat mai cosir. 

no sé què dir / no sé què fer

"...que a aquestes alçades de la pel·lícula ens falta com l'aire,
un gir sobtat, que ens foti un “xispasso”
que ens faci aguantar fins el pròxim capítol
... almenys fins demà. "

T'he d'explicar que hi ha dies on el meu món es satura de taques negres tot encara que jo després et digui que hi ha escletxes de colors. I camino al límit d'un abisme mentre plouen tempestes. I si, suposo que tinc por, però em quedo immòbil oblidant que el temps no s'atura. I tinc la sensació que la meva vida es desmunta, que perdo peces sense recuperar-ne de noves. Saps? No sé com dir-te que necessito que hi siguis. No sé com dir-te que tinc por de no tornar a esgarrapar els somnis. No sé com dir-te que tinc la sensació que tot se'n va. Que no sé per on avançar. No sé com dir-te que estic cansada. No sé com dir-te que jo, quan callo, simplement, vull trobar la manera de viure.

I això, que hi ha un noséquèdir acompanyat d'un noséquèfer a la meva vida.
Això i res més.

"Que tinguis sort..."

"Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir..:"

Tanques una etapa i al mateix temps, la tanquem nosaltres; la tanquem nosaltres perquè ja res serà igual cada matí, cada migdia, ni cada tarda. Ja res serà igual sense sortir a fer el café, ni poder partir-me el pa del dinar, ni tampoc ananat a buscar aigua al bar. Ja res serà igual quan vagi a veure a la Carme, ni quan el meu dia sigui gris i fosc i no trobi un racó un amagar-me. Ja res serà igual sense veure't posar-te nerviosa ni sense veure't llençar el mòbil o el timer. Ja res serà igual sense la teva cara de no haver trencat mai un plat demanant-me permís per sortir a fumar. Ja res serà igual sense ballar la Jennifer pels passadissos, ni sense fent vols amb el meu casc d'adolescent. Ja res serà igual quan em diguin on tinc a la meva novia i jo rigui i els hi digui que gràcies a Déu a mi no m'agraden les dones. Res serà igual quan vagi pels passadissos sense la meva monocori, ni quan a les 5 no m'hagi d'esperar fins les 6 per anar a prendre alguna cosa... res serà igual i jo avui només ser que et trobaré a faltar... i no pas poc.

Molta molta sort... i que no perdem tot el que ara hem trobat... I per tot això i molt més, gràcies.

"Roda la lluna i gira el teu cap..."

"...amb la por s'arrenca el cor,

gris camina, ha oblidat tots els colors,

s'aixuga els ulls, els neguits, les il·lusions,

la pell més dura, fins que arriba un cop més fort."

Setmana a contracorrent que s'ha fet tant curta i tant llarga a l'hora. Papers acumulats sobre la taula, llistes per fer sense fer, hores de són endarrerides i llibres desordenats.  Despedides que s'acosten i t'espanten, minuts de desconcert, sensacions de que qui més t'ha d'ajudar menys t'entén però trucades amb tons inesperats que aconsegueixen dibuixar-te un somriure, victòries futbolístiques que aconsegueixen desconnectar-te dels mal de caps.

Sort que demà és dissabte i que la neu ens espera per retrobar l'aire per respirar. Sort que demà comença una nova aventura. Sort que avui és divendres i demà és dissabte i vosaltres encara hi sou.

No principi de bivalència

No entenc res. No m'entenc a mi. I potser això és el que em confon i em mareja i en fa creure que tot pot perdre's.. potser em pot fer perdre haver-me trobat. Potser em perd saber on sóc i no conèixer el que vull. Potser ser moltes coses i no sé res. Faig el que vull però no sé si també vull el que faig. Tinc el que necessito i necessito el que tinc. Mirar endavant i mirar enrere i mirar al mig. No saber a quin punt sóc. Encarar-me amb la por. Tornar-me a fer enrere. Ambivalència de sentiments, de pensaments, de vida. Ambivalència d'il·lusions, de punts morts, de racionalitat. Ambivalències de mi. Algun dia s'acabarà la lluita constant?

Caminar

Havia sentit que Ítaca era el viatge, 

plausible, havia llegit que un no arriba mai a Ítaca... 

lògic, ara veig que, com més va, més queda. 

Si ho arribo a saber... tot hagués estat igual.

De vegades no tens gens clar cap on vas ni què hi ha al final ni tant sols on era el principi. La qüestió és seguir caminant, diuen. I així, fer un pas i un altre i un altre i un altre. Mirar el color del cel, el del passat i el del present. Olorar els somnis per no perdre la força. Però de vegades necessitem punts d'inflexió per poder entendre qui som. Un punt d'inflexió que ens recordi l'objectiu. Un punt d'inflexió que ens recordi el sentit de moltes coses. Un punt d'inflexió que ens desperti l'esperança, per petita que sigui, de que podem aconseguir-ho. Un punt d'inflexió que ens expliqui que nosaltres també podem tenir la vida que envejem. Un punt d'inflexió que ens ompli de força.

Doncs bé, jo en necessito un en aquest precís moment. Potser demà aniré a la perruqueria i em tallaré els cabells o me'ls canviaré de calor o vés a saber què només per poder dir: "aquest és el meu punt d'inflexió; ara, tornem a caminar endavant." 

Vosaltres, nosaltres.

If there's anything I could do...I guess not...

but, at least I want you to know I'm here.

Gràcies per ser-hi. I sobretot, per deixar-m'hi ser a mi.

Quan miro enrere i penso en els últims mesos, no em cansaria de repetir que sou el millor que m'ha passat; potser perquè havia arribat a creure que al món, ja no quedava gent com vosaltres, com nosaltres.