Durada.

Tots ho sabem. Tots sabem que les coses duren el que han de durar. Que algunes duren poc, que altres duren el que és just i que a vegades el n'hi ha que si duren molt pot ser pitjor.
Tots ho sabem. Tots sabem que de tot se'n aprèn, que de vegades, encara que duri poc, també ens ensenya. Que a vegades, durar poc no és sinònim de tristesa.

Ho sabem, i a sobre quan no passa, ho esperem. 

El que no sabem és, però, què, com i quan es decideix el que dura el que ha de durar. 

Per tots.

Dissabte i a punt de dir adéu a una setmana on s 'han tancat etapes, etapes d'aquelles que en el seu moment et van omplir de força, etapes on, malgrat tot, t'has fet gran, t'has envoltat de grans persones i has viscut alguns dels millors moment de la teva vida. Etapes d'on t'emportes una maleta carregada de bons i mals moments, de moments de superació, de somriures, de llàgrimes, però sobretot, una maleta carregada de grans persones; grans persones algunes de les quals ara són part del rumb de la teva vida, grans persones que t'han ensenyat a estimar, a viure, a compartir, a obrir-te, a ser clar, a parlar. Grans persones, algunes que hi han estat des del primer dia, altres que han aparegut més tard, però amb qui tens clar que vols seguir caminant pels camins de la vida. Grans persones, que fan que tot això tingui un sentit, que et recorden, sense saber-ho, el sentit que va tenir aquella lluita de -ja- anys enrere. Ahir una d'aquestes persones em va dir que som el que som perquè estem formats per petites aportacions de totes les persones que van passant per la nostra vida. Doncs jo només puc cridar un gràcies per tot el que m'han aportat durant aquests quasi tres anys. Ha estat impressionant, de veritat. 

Per tots- Andreu Rifé

"Pels que m'han ensenyat a estimar, pels que m'han sabut sempre escoltar, 

per aquells que van confiar amb mi quan vaig decidir canviar el meu destí,

pels que em guarden els petits secrets, pels que m'han fet sentir especial. 

Per aquells amb qui he tingut bons silencis, dels que no molesten, que et fan sentir bé.

Pel que estava amb mi a la llar de foc, grans converses d'hivern d'Empordà.

Per aquells que tant m'han fet costat, animant-me a veure sempre el got mig ple...

per els qui van compartir caminades, en dies d'estiu, això si era amistat...

Per aquells que han sigut referents meus i els que creuen que els he ajudat... 

per tots els que m'han fet reaccionar, també pels que m'han fet riure tant

per aquells amb qui he fet unes platges, una cervesa, olivetes si us plau,...

i per la que m'ha vist plorar tant... pel qui estimo però ja no hi és,

pels que saben quan estic nerviós, per aquells a qui també he abraçat quan cridem el gol a les nits de futbol.

I per últim els que no he vist més, alguns estaran sempre dins meu,

d'altres el temps m'ha fet oblidar,

però potser jo estic al record d'algun d'ells..."

La por.

Por. Por és aquell buit que quan sents t'enfades. Por a perdre. Por a guanyar. Por a allunyar els altres o a que els altres s'allunyin de tu. Por a la incertesa. Por a perdre el que has aconseguit. Por a no estimar. Por a odiar. Por a enyorar. Por a dir un t'estimo. Por que et fa comportar com una autèntica idiota. Por que s'apodera de tu i fa que facis fora els altres a cops de colze com el que més vols és tenir-los a prop. Por a no ser res. Por a no sé ningú. Por a estar sol. Por que t'abraça, t'amaga la mirada i et tapa les orelles. Por que inhabilita els teus sentits. Por, por i por. 

La por, de vegades, és més que un sentiment. La clau és encarar-la abans de que ella aconsegueixi derrotar-te. El problema és, però, trobar aquesta clau.