Torna.

"... que les hores compartides,
et provoquin un somrís..."

Avui t'he vist, setmanes, mesos després. Des del desembre he vist com mica en mica, sense fer soroll, t'anaves allunyant, anaves desfregmentant aquella amistat que havia de ser eterna, aquells moments que haviem construït. Des que vaig adonar-me que per salvar la meva vida havia de distanciar-me de la teva tu has anat caminant per senders foscos, incoherents. I avui, allà asseguda, et notava a anys llum de mi. Et mirava i veia una mirada apagada, et volia parlar però sentia que davant meu no hi havia ningú. No hi havia ni tristesa ni il.lusió, ni por ni felicitat. Hi havia una cara inexpressiva, sense vida intentant-me fer creure que vivia. Si et mirava, trobava tots els somnis que un dia vam construïr desmuntats. Si t'intentava arrencar paraules, em trobava respostes curtes i buides.
Ha estat estrany, molt estrany. Et tenia al davant, però t'enyorava. Em parlaves però et trobava a faltar. On és aquella noia que jo un dia vaig conèixer? Em fa mal pensar que potser ja és massa tard, que aquella noia mai tornarà. Em fa mal saber que tu et quedes enrere, que no viuràs mai tota la vida que jo he aconseguit viure. I el que em fa més mal, és saber que si volguèssis, series capaç.

Torna si us plau, torna. M'agradaria tancar els ulls i retrobar-te, a tu, a la noia que un dia tenia ganes de viure. A la noia que, al meu costat, construïa un futur millor que el passat.