I ja escrivim 2014 des de fa uns dies; sembla que faci molt de totes les coses i al mateix temps sembla que no faci tant, i és que ja ho sabem, és fàcil oblidar quan recordar no ens convé, és fàcil sentir lluny allò que ens va fer tant mal i al mateix temps, és impossible que les coses bones, els plans ideals, les promeses, els somriures, no quedin embastits pel pas del temps. Però sigui relatiu o no, això de la distància temporal, en podem parlar. I podem veure fotografies. I podem pensar-hi. I podem creure que hem canviat molt o potser que no hem canviat suficient, depenent de com ens ho volguem mirar. I de sobte m'adono que. si vols i em preguntes, et puc explicar la meva vida, només saltant-me alguns detalls.
Últimament veig que no escric massa; ni sobre les petites ni sobres les grans coses. Ja no escric sobre aquest meu món particular, ni com el visc, ni com el respiro. I és que potser m'he adonat de que com més feliç sóc menys necessito escriure. I és que ara ja no tinc la necessitat d'escriure com abans. Potser és que ja no necessito el refugi que em portaven les paraules, i tampoc neixen aquells remolins dins l'estòmac que em feien dir tants "no puc més". Potser és que ha anat aprenent que de vegades el millor és la realitat que ens envolta. He anant aprenent que hi ha realitats que ens decepcionen, però que n'hi ha d'altres que ens sorprenen. I així, sumant dies, girem al cap i ens adonem que tot el que ara tenim voldriem que fos etern. Potser és que he anat aprenent a pensar menys en l'ahir, a mirar menys el demà i a ballar més en l'avui. Potser si, que és això, aprendre, únicament aprendre. 
