[...]

"...Tornarem a ser grans, hi tornarem,

quan sortim d'aquesta tempesta,

que amaguem rere rostre indiferent,

però cou..."

Espais que no s'omplen, silencis de paraules no dites, buits que queden. Instants sense resposta. I jo, em miro les cicatrius i m'espanto perquè no sé del cert de quins moments vénen. Pregunto a l'amnèsia perquè em parli de tot allò que vaig aprendre a oblidar. I no trobo respostes, i em recargolo en mi mateixa. I miro el meu voltant, i veig els altres amb tot allò que jo mai els hi vaig poder donar i que segurament no podré donar mai. I espio vides paral·leles, que tan si tenen cicatrius com sinó, saben viure. Només m'agradaria saber com ho fan. Us prometo que ho intento...

De vegades penso que jo mateixa ho complico. Que esquitxo el meu voltant, trencant les espurnes de felicitat, la calma, l'estabilitat Jo, només jo.