Batalles

"...després s'abracen fort..,
ofega les pors entre els seus braços,

no li ha sabut dir, però ella ja ho ha vist,..."

Just aquesta setmana ha fet un any que vaig tancar aquella història en un calaix, un calaix que vaig tancar amb pany i clau i que em vaig prometre a mi mateixa no obrir-lo mai més. I no l'he obert. I n'estic orgullosa. Perquè ara, just un any després, m'adono que vaig guanyar una batalla que tothom creia impossible. Perquè ara, segueixo creient que passi el que passi, no tornaré a aquell món, ni a aquelles mentides, ni aquell mar d'aigües fosques.  Perquè ara valoro aquell esforç i sé que va valer la pena, i seguiria cridant que hi ha vida més enllà, una vida millor.

Mentre lluitava contra el mirall vaig començar una batalla de reflexes del passat difuminats. Una batalla, potser, més difícil, més cansada, que feia més mal. I amb els mesos, creia que anava guanyant i jo caminava, caminava sense parar. Però aquesta batalla encara no l'he guanyat. Els dies del calendari em van ensenyar a viure-hi però no a a acceptar-ho. I ara he de tornar a començar. Començar des del principi, tornar a aprendre emblanquinar un somriure. Tornar a parlar. Tornar a plorar. Tornar a recordar. Tornar a patir. I simplement, espero no enfonsar-me en l'intent. 

Si un dia...

"..mira la vida como vuelve y te sorprende,

mira a vida que fondo tiene el cajón,

mira la vida que regala todas las flores que tiene

aunque algunas las arranque con dolor..."

Si un dia em desperto i veig el terra sobre els meus peus i tinc la sensació de balancejar-me abans de caure a l'infinit, i sento una inestabilitat coneguda que em rossega per dins i intento caminar però només faig un petit pas que no sé si em porta enlloc i obro els ulls sense saber el que passarà i sento una fiblada de por i camino sense direcció i t'adones que vull cridar a algú perquè necessito una mà on agafar-me però només parlo amb silencis i el meu univers dona voltes en un cercle que tu no entens però del que sé escapar...

Si això passa, parla'm de tots els somnis que no puc deixar escapar, parla'm de tu, de mi, de les il·lusions, de les oportunitats, dels dies de sol que esborren les tempestes, embolica'm amb la mirada i encara que jo no et deixi, abraça'm. 

Caminar endanvant.

"Mientras quede por cumplir una promesa,

mientras quede una razón para reír, 
mientras quede en el tintero algún poema,
estaremos a tiempo de seguir..."

És millor tornar a agafar el camí de les tortugues que anar pel dels crancs. La desesperació em fa moure amunt i avall, endavant i enrere, i a vegades em fa prendre decisions. Tornem a començar, per enèsim cop a la vida.Tornem a buscar a les piràmides de les emocions, retrobem els sentiments que han anat perdent força per l'excés de racionalitat. I quan penso que voldria que tot fos perfectament quadrat i raonable, et trobo a tu confrontant que ja és massa tard per només moure'm entre el que és lògic i el que no. Tanco els ulls i penso que si, que vull confiar. Que ho vaig fer fa dos anys i em vas ajudar. Que tant si que m'equivoco com si no, et necessito. Que aquest cop les pedres del camí són diferents i que he decidit caminar endavant, perquè tinc molt clar que caminar enrere no val la pena.

No t'apaguis, no vull que marxis...

Et miro i penso que potser serà l'últim cop que et sentiré parlar, l'últim cop que m'embolicaré de les teves ganes de riure, l'últim cop que sentiré tant a prop algú que, malgrat tot, estima tant la vida.
M'assec al teu costat i recordo, sense haver-me d'esforçar, tots els monents que hem compartit. Quan, de petita, em despertava i et trobava assegut a l'escala esperant-me. Quan ens portaves a Ribes, a Andorra o on fos i ens explicaves quina era cada una de les muntanyes. Quan ens explicaves les teves aventures que havies viscut de petit, quan ens ensenyaves a viure. Quan em feies costat si plorava, quan em portaves el suc de teronja si tenia febre, quan em deies que el més important de tot era la salut, que tirés endavant. Quan anàvem a buscar aigua a la font, quan conduïes tant a poc a poc. Quan ens feies créixer com a persones i amb grans valors. Quan cantaves amb nosaltres el biciclista de pega, quan... hi ha tants quans!
.
Sé que per tu hem estat les nétes que mai has tingut, que ens has estimant i que has fet que t'estiméssim com si fòssis més que un avi. No vull que t'apaguis, no vull que te'n vagis... Ets una de les persones que he conegut que més valora la vida, ets aquell algú que sempre es mira les tempestes amb un somriure, ets aquell algú a qui voldria ser capaç d'abraçar i dir-li que no es pot arribar a imaginar com s'ha fet estimar...

Rumbs

"Tot navegant pel món omplo d'aire el cos 

i la força torna una vegada més."

De vegades mirar les coses des de la distància et fan veure, simplement, que has de tornar a agafar el timó per trobar el rumb. 

Gràcies per acompanyar-me a retrobar l'aire.

Cosir

Enfilar aquest fil tant prim a l'agulla, així a poc a poc, i tornar a començar a cosir cada petit fragment de mi, cada petita part de la meva vida. Teixir de nou tot un camí que he permès que es descossis abans de poder-lo perpetuar. Deixar d'ignorar els botons fets de por, els cabdells de llana fets de sentiments i els fils que s'entrecreuen amb forma de realitat. 

De fet, a mi, no m'ha agradat mai cosir. 

no sé què dir / no sé què fer

"...que a aquestes alçades de la pel·lícula ens falta com l'aire,
un gir sobtat, que ens foti un “xispasso”
que ens faci aguantar fins el pròxim capítol
... almenys fins demà. "

T'he d'explicar que hi ha dies on el meu món es satura de taques negres tot encara que jo després et digui que hi ha escletxes de colors. I camino al límit d'un abisme mentre plouen tempestes. I si, suposo que tinc por, però em quedo immòbil oblidant que el temps no s'atura. I tinc la sensació que la meva vida es desmunta, que perdo peces sense recuperar-ne de noves. Saps? No sé com dir-te que necessito que hi siguis. No sé com dir-te que tinc por de no tornar a esgarrapar els somnis. No sé com dir-te que tinc la sensació que tot se'n va. Que no sé per on avançar. No sé com dir-te que estic cansada. No sé com dir-te que jo, quan callo, simplement, vull trobar la manera de viure.

I això, que hi ha un noséquèdir acompanyat d'un noséquèfer a la meva vida.
Això i res més.