Adéu 2011...

Aquesta nit aixecarem els copes i menjarem raïm i entre abraçades ens direm bon any. I creurem que si, que l'any que ve serà millor. I en silenci, un per un, mirarem enrere i pensarem amb el propi 2011. Jo pensaré que ha estat el primer any de vida, malgrat tot. M'agafaré a la idea de que encara pot ser millor. Recordaré tots els moments que he viscut, els que he rigut, també els que he plorat. Pensaré amb totes les persones que han estat claus i en les que fa un any amb prou feina coneixia i ara, són imprescindibles. Recordaré el sol de primavera, la platja de l'agost i les escapades de tardor. Somriuré. També hi haurà temps per recordar tots els canvis que encara no he fet, tots els somnis que he ofegat, però no em quedaré encallada, m'agafaré a ells per lluitar-hi durant el 2012. Tancaré els ulls, quan ningú em vegi, i sentiré que val la pena viure. Només per tots els bons moments que em deixa aquest 2011, val la pena. Gràcies a tots els que els heu fet possible, vosaltres ja sabeu qui sou.

Les pors, les decisions, la vida

De totes les solituds,

aquesta és la més fosca,

la més forç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,

pensar el futur lluminós i possible.

Miquel Martí i Pol

La por fa el dubte. És la por a desviar-nos, a deixar el camí i endinsar-nos al desconegut. Encara que no ens agradi el que tenim, de vegades és més fàcil seguir la corrent. Però la realitat és que estem plens d'inseguretats, de perjudicis absurds i de dosis d'autoodi. I si, ja sabem el que hem de fer, ja entenem el que està passant i què? Sentiments i pensaments no sempre van agafats de la mà. I sé que vaig fer el millor però ella ja no hi és i la trobo a faltar (de fet, feia mesos que la trobava a faltar). I sé que ja no sóc la mateixa d'abans, però el meu voltant gira més ràpid que jo i a mi poc a poc, la vida em va deixant enrere. Que potser he de buscar noves oportunitats, però que no em crec capaç d'estar a l'altura de cap. I no sé abraçar, i no sé dir que estimo a qui m'importa. I només sé plorar. 

Durant la vida deixem escapar massa trens. Jo n'he deixat escapar molts durants molts anys però ara tinc clar que s'ha acabat. Potser que comencem a agafar-ne algun, amb la mateixa força que els vam començar agafar ja fa un any i mig. 

Bon Nadal!

Bon Nadal a cada un de vosaltres. 

A tots els que heu fet possible que sigui el meu primer Nadal. 

A tots els que sou especials.  A tots els que m'heu ensenyat més del que us imagineu.  A tots els que maglrat tot, sou aquí.  A tos els que feu que omplir els meus dies amb somriures sigui una realitat. A tots els que pinteu amb mi les il·lusions i els somnis. A tots els que m'ompliu de vida. 

I a tots els que d'una manera o altre, sou claus en els meus dies.

Tendències

I de vegades penso més del que compte, i em perdo dins aquesta meva tendència crònica a menjar-me el coco. Sóc així, probablement defecte de fabricació –però no és a mi a qui heu de reclamar- .

Més paraules que silencis

Trucades de quasi una hora, aquestes persones que et recorden que la distància no la fan els quilòmetres, sinó les persones. Espelmes que cremen al mateix temps que els minuts, conjugant-se amb aires Nadalencs. Cançons que sonen al mateix ritme que la vida. Capbussades entre apunts de psicopatologia que decoren els dissabtes. Sopar amb bona companyia per recuperar les il·lusions. Previsions pel 2012 amb optimisme. Dies de més paraules que silencis, per fi. Redirigint la vida. Tornant-se a posar les piles per continuar canviant, per continuar enganxant-se a la vida. Llàgrimes de sensibilitat que desconcerten, però que mira, ja no fan enfadar, és el que hi ha. Empatia. Mirades a l'horitzó per tornar a seguir la llum del far. 

Passos endavant. Ganes de seguir vivint. Què més es pot demanar? 

Créixer.

Créixer és ser tu mateix. Créixer és lluitar pel que vols i no rendir-te a la primera pedra. Créixer és acceptar la realitat, t’agradi o no. Créixer és tenir pors. Créixer és ser sincer amb tu mateix –i amb els altres-. Créixer és aprendre una mica més cada dia. Créixer és estimar i deixar-te estimar. Créixer és compartir. Créixer és pintar il•lusions cada dia que passa. Créixer és plorar. Créixer és somriure. Créixer és trobar la força necessària sempre que et sembli que l’estàs perdent. Créixer és escoltar. Créixer és confiar. Créixer és cuidar el que et fa feliç. Créixer és tocar de peus a terra. Créixer és conèixer. Créixer és dir el que penses. Créixer és donar i rebre. Créixer és envoltar-te de veritats. Créixer és sentir. Créixer és no fugir. Créixer és perdonar. Créixer és canviar. Créixer és demanar ajuda sense sentir-te inferior. Créixer és no deixar que vells fantasmes puguin fer trontollar el teu món. Créixer és valorar-te. Créixer és deixar d’aparentar –encara que sigui fugaçment-. Créixer és tenir en compte tota la gamma de colors que hi ha entre el blanc i el negre. Créixer és deixar entrar una mica de tranquil•litat. Créixer és suavitzar l’ambició. Créixer és arriscar-te. Créixer és relativitzar. Créixer és no perdre de vista l’escala de valors correcte. Créixer és tancar i obrir portes. Créixer és entendre que de vegades es perd i de vegades es guanya. Créixer és saber aturar-te. Créixer és plantar cara a la por i caminar endavant. Créixer és descobrir. Créixer és no deixar-te endur per els corrents fàcils. Créixer és no anestesiar-te dins el teu món quadriculat. Créixer és lluitar per el que tu creus. Créixer és no amagar-te. Créixer és decidir. Créixer és valorar les petites coses. Créixer és no oblidar-te de tu en el primer cop de vent que et ve en contra. Créixer és ser una mica més humà. 

Créixer és tot això i molt més. I créixer és, també, no córrer silenciosament en direcció contraria al futur. Créixer és decidir. Créixer, de vegades, és pensar en un mateix.

El temps passa...

I em desperto amb un regust amarg que em fa mirar enrere. I miro enrere, perquè quan he vist el calendari ha retornat aquella olor, aquells colors i aquell dolor i he recordat que fa ja molts anys em vaig prometre no oblidar mai aquell moment. I sense poder-ho evitar, torno a sentir aquell fred com em recórrer per dins, i aquells silencis, i aquells plors, i aquells moments de desesperació.
I he tronat a reviure aquell adéu, aquell passadís de parets verdes i ambient distant on, amb el cor glaçat vaig sentir per primer cop aquell cop de porta que em separava de tot un món. On no només jo plorava, també ho feien tots els que m’esperaven a fora mentre dissimulaven les llàgrimes intentant-les camuflar entre gotes de pluja. On la meva vida va acabar de saltar al precipici que portava tentant des de feia prop de 3 anys i on el filtre de la meva realitat patia un canvi brusc de colors. On desconcert, fredor, soledat, enyorança i incomprensió m’omplien per dins. On jo no entenia res ni tampoc ho volia entendre, on vaig prometre canviar sense creure-ho, on no podia ni imaginar que aquell infern no acabava ni de començar... 

I obro les persianes, agraint poder veure el cel d’un matí de desembre. I faig el llit, i per primer cop, m’agrada el joc de llençols que hi ha. I em vesteixo, contenta de no tenir roba d’aquell color verd clar a l’armari. I amb llàgrimes als ulls i una pinzellada de por em poso els mitjons i miro el rellotge d’esquitllentes, recordant aquells trenta minuts que es convertien en infern. I vaig al lavabo, i sospiro en veure que tanco la porta, i em dutxo amb el millor xampú que hi havia a l’armari per ofegar el tacte llefiscós d’aquell sabó esquerp, i em miro el mirall, i per un moment em sembla reviure aquella imatge distorsionada, de pell pàl•lida i mans pelades, però torno al present i esmorzo llet amb cereals que de sobte i sense raó, em recorden la melmelada que cada matí es recargolava gola avall. I obro la porta amb una clau que sembla portar escrita la paraula llibertat, i surto de casa, i camino, sentint un vent fred que em frega la cara però que mai havia apreciat tant, i sense adonar-me’n, penso amb totes les persones anònimes que en aquests moments viuen el que jo vaig viure. I accelero els meus passos, i m’agradaria cridar i dir-los-hi que sense entendre què és el que passa no poden pretendre canviar la realitat... i camino encara més ràpid, com si algun impuls m’empenyés a fugir de tots aquests records. 

I m’envaeix una nostàlgia amarga. Però somric, perquè per primer cop des d’aleshores, és 13 de desembre i veig que el passat ja no m’impedeix caminar endavant... i somric un altre cop, perquè per primer cop, és 13 de desembre i parlo d’un dia clau en un moment clau. I torno a somriure encara més, quan m’adono que malgrat tot, hi ha algunes persones que han aguantat al meu costat tot aquest temps. Un gràcies no és suficient, però és sincer. 

20 coses per fer abans de morir

20 coses per fer abans de morir: 

1- Plantar un arbre.

2-Dir "t'estimo" a totes les persones que m'estimo.

3- Muntar a cavall per la platja. 

4- Escriure un llibre.

5- Posar-se a sota una cascada.

6- Anar a New York.

7- Tenir fills.

8- Fer un viatge jo sola i saber-lo gaudir. 

9- Fer un curs de fotografia.

10-Banyar-se a la platja de nit.

11- Fer un petó a algú que pugui estimar.

12- Emborratxar-me.

13-Tornar a Venècia.

14-Dir gràcies a tots els que fan/han fet que jo pugui ser qui sóc.

15-Anar a una llibreria i comprar llibres sense límit.

16-Veure sortir el sol des del Cap de Creus.

17-Banyar-me al mig del mar.

18-Ser la primera autora d'un paper.

19-  Anar a un concert de Tracy Chapman.

20- VIURE

"...i de vegades una tonteria, de sobte ens indica que ens en sortim..."

Vuit de desembre, l'any ja fa baixada. Acabo de passar tres dies de desconnexió, calma, pau, vida; els necessitava, he tornat carregada de força, d'ànims i de ganes de viure. Perquè s'han aturat els pensaments ràpids i que impacten violentament contra mi, perquè s'han aturat les imatges que esquerden les il·lusions, perquè s'han aturat els records, les mirades perdudes i les llàgrimes.

En cuanto a mí, he decidido que me dejaré arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La libertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para desperdiciarlas (...) 

Abismes

L'abisme no es pot explicar. Per més que ho intentis, no es pot definir. No pots perquè no en saps. No pots, perquè sense voler evitem posar paraules. L'abisme et roba les paraules. 
L'abisme, de vegades, apareix davant teu. I llavors et veus obligat a decidir. O saltes, o veus passar la vida de llarg. De vegades, tens clar que vols saltar, però sense voler-ho necessites fer un pas enrere. Fas un pas enrere i et dius "no, enrere no, si us plau": Llavors respires fons. I dius: vull viure. I tornes a respirar omplint els pulmons i de cop et sembla que el teu cos està ple de força. I dubtes intensament de tu mateixa, del que pots aconseguir. Però saps que tens mans al teu costat. Mans que no saps si et podran salvar d'aquest buit sense final, però si que saps que hi seran, que t'escoltaran, que t'ajudaran. I t'adones que tens sort i cridaries ben fort un gràcies, gràcies i més gràcies.
Gràcies per empenye'm a deixar la por enrere. Per fer-me veure que si tanco els ulls i els torno a obrir, sento que tot el que m'envolta és una amenaça, però que vosaltres hi sou. Gràcies per ser-hi potser sense entendre perquè aquest desembre és tant difícil, potser sense comprendre perquè tot està agafant aquest rumb. Gràcies per no deixar-me preguntar si ja és massa tard. Gràcies per buscar solucions. Gràcies, sobretot, per creure amb mi quan ni jo mateixa ho faig. 
Ara que s'acosta cap d'any i que és inevitable fer recomptes, m'adono que el millor d'aquest 2011 ha estat trobar-vos, confiar, compartir. 

Te'n recordes?

Te’n recordes? Te'n recordes quan sopàvem ràpid per sortir a jugar? Dels vespres d'estiu jugant a l'amagada? De les tardes fent curses de sacs? Te'n recordes de la cabanya? De les tardes de diumenge a dalt de l'arbre? O quan feia fred i jugàvem al "cuarto oscuro"?  Te'n recordes de les tardes asseguts a l'herba del jardí, com si el món no fos res més que aquelles cartes, aquells jocs i aquella pau? Te'n recordes de tantes nits d'estiu compartides? De tants secrets confessats? Te'n recordes de les il·lusions? De veure'ns créixer, dels aniversaris, dels anys? Te'n recordes de les excursions amb bici? De les tardes al jardí fent fang, guix o pots de sal? Te'n recordes, del dia de sants innocents inundant el barri de llufes?
Te'n recordes de quan em preguntaves per qui vas i jo reia i tu reies i semblàvem dos nius de vergonya? Te'n recordes d'aquells anys? De quan el temps era breu, de quan tot anava bé? Te'n recordes de quan ballàvem, i cantàvem i ens voliem menjar el món? Te'n recordes dels somriures desdentegats, de les bombolles de sabó i dels genolls sempre pelats? Avui hi he pensat. I m'he vist i ens he vist i he somrigut. He somrigut quan he recordat aquella innocència, aquella felicitat i aquella saviesa. He somrigut quan he recordat tot això i més. I he pensat que a vegades és curiós com mentre deixem que els mals record ens rosseguin, podem ignorar els bons moments viscuts.

"Que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde"

Avui m'he despertat i ha sonat una melodia de tons càlids, i m'ha explicat que malgrat tot, sempre queda algú disposat a ajudar-te a reconciliar-te amb el món i que el pas dels dies t'ensenya que una vida millor és possible; m'ha recordat que l'esperança és un dels ingredients bàsics per poder caminar endavant i abans de deixar-me marxar, m'ha omplert les butxaques de força i m'ha xiuxiuejat a l'orella que el més important de la pròpia vida és un mateix.

"... i afrontem la vida mirant-la a la cara...!"

Després de noranta minuts que han aconseguit remoure'm, sacsejar-me i el final, calmar-me una mica, torno a creure que té sentit caminar endavant fins a aconseguir que les ferides es tanquin del tot. De vegades penso que em fallen les cames, que les forces, s'acaben. Suposo que són aquells mateixos moments en què el cap i el cor agafen camins diferents i jo només sóc capaç d'escoltar, preguntar, respondre, el cap.  De vegades només puc creure que mai aconseguiré girar pàgina del tot i que simplement m'he de resignar. Però avui m'han recordat que si ho vols, ho pots aconseguir. Avui he mirat enrere i he vist amb tots els salts endavant què he fet, amb com he aconseguit canviar la meva vida des de fa, per exemple, deu anys i avui... també podria dir nou anys, vuit...o fins i tot dos. Si he aconseguit tot el que ara tinc, perquè no puc fer un últim (o primer) esforç?

"...perquè si és bo o és dolent no importa molt ara mateix..."

Fa unes hores que ha començat a ploure i diuen que durarà dies. Prepararem una nova banda sonora dels dies i deixarem aquesta setmana on hi hagut un repeat continu d'Els Manel. Ens preparem per les jornades electorals de demà, potser unes de les pitjors en la història de la democràcia. Mentrestant la vida segueix, adonant-nos que per més que passi el temps, aquest no ho cura tot. Acceptant que la vida que ens hem perdut, simplement no existeix. Però creient que de vida només n'hi ha una i que som aqui per viure-la, assaborint cada segont, gaudint cada minut. I que si perdo el nord i he de nedar contracorrent ho faré, agafant el timó ben fort, sabent que tard o d'hora, el mar tornarà a la calma i que qui guanyarà seré jo.

Muntanya russa

Per què quan sembla que tot rutlla arriba la nit del diumenge i et trenques amb trossets asimètrics sense cap explicació ni cap raó?

I només vols oblidar. Oblidar els records. Oblidar el que mai seràs. Oblidar els somnis que són utopies. Oblidar els motius. I de retruc oblides il.lusions, oportunitats, direccions, somnis, ganes de seguir. I trobes abismes que no pots verbalitzar.

Peces assimètriques

Ha passat l'11 de l'11 de l'11 i he de confessar que a les 11:11 h estava massa capficada amb la feina i quan vaig reaccionar ja eren els 11.12h.. m'hauré d'esperar el 12 del 12 del 12 a les 12:12... :)

Passen els dies, el novembre ja està a punt de fer un gir calendari avall i sembla que la tempesta es va calmant, poc a poc. Ahir una mica de solidaritat amb l'esclerosi múltiple assistint a l'Esclerock'11. Avui una mica de retrobades amb amistats oblidades. Demà un diumenge diferent. I mentrestant, esperarem el fred, retrobarem les jaquetes ben cordades i guardarem les mans a les butxaques mentre seguim desafiant somriures, mirades i somnis. Ens intentarem arrapar a la vida amb les ungles i amb les dents, com diu aquella cançó.

I creurem amb un futur que mai sabrem del cert si arribarà, però si no mantenim l'esperança, perdem les il.lusions. I sense il.lusions, perdem les forces, i sense forces perdem el sentit. Així doncs, creurem que és cert que després de la tempesta sempre ve la calma i amb un exèrcit d'esperances seguirem caminant sempre endavant. I que quan passi el novembre, el desembre i la foscor de les nits, arribarà el gener, la vida, la llum...

Rareses

Pluja, pluja i més pluja. Dies grisos. Sentiments remoguts. Emocions que no s'entenen. Perquès sense respostes. Paraules volant al buit. Llàgrimes glaçades que cauen en la incertesa. Somriures esborrats pel pas del temps. Silencis impacients per ser trencats. Consells sense fonaments. Mirades profundes en l'infinit. Records que viatgen amunt i avall. Cançons que fan que tot sigui possible. Persones que caminen i persones que s'aturen. Trens sense passatgers. Sentiments amagats. Mentides convertides en veritats. Abraçades inesperades. Passes que no saben on van. Valoracions excessivament negatives d'un mateix. Perfeccions imperfectes. Mars ofegant malsons. Vides paral.·leles. Emocions oblidades. Laberints sense sortida. Sort de tenir persones al costat. Ganes de viure però llàgrimes sense sentit. Estrany.

Quan arribi el desembre...!

Potser que el desembre deixi de ser "el trist desembre" a la meva vida. Aquest any, pintem nous colors tenyint el pont de desembre amb una mica de mar, cavalls i sorra... Menorca ens espera! Sense sol, sense estiu, però amb bona companyia i segur que amb bones aventures.

"Nosaltres, els d'abans, ja no som els mateixos'"

...Un equilibri fràgil, delicat, per eludir el daltabaix...

...La fragilitat de l'entrega, del miratge continuat, la rigidesa de les conductes i la paràlisi conseqüentment inevitable que es deriva d'aquesta rigidesa i d'aquestes conductes.

...El paradís perdut que, de fet, mai es va perdre perquè mai no va existir. 

La simulació per conjurar el costat fosc de la nostra raó i tornar a l'ordre, a la llum del dia... A l'ordre que oblida i permet seguir i construir un fràgil equilibri...

Un fràgil equilibri, al teatre Lliure... recomanat! De vegades, l'escenari no és res més que tota una realitat que hem viscut, que vivim, que ens envolta. La sensació de no saber viure en la foscor i només voler veure la claror, les ganes de fugir, les pors, els sentiments...

Avui que som dissabte...

Dissabte. Còrrer una mica amb bona companyia, pisicina i relax. Desestressar-te. Tardor. Veure les fulles caure dels arbres. Desconnectar. Potser sentir la pluja com mulla a fora. Relaxar-se. Veure-ho tot des d'un punt de vista diferent. Estudiar, per retrobar una mica la curiositat per les coses. Un partit del Barça, per no pensar amb res més que com Messi toca la pilota. Una d'anar a prendre alguna cosa, per fer que el dissabte sigui més dissabte. Amb una mica de sort retrobar la il·lusió. Dormir una hora més. Tornar a aixeacr-se. Perquè malgrat tot, creurem que val la pena intentar-ho.

Sometimes it seems to be so far away...

M'he d'obligar a creure que  NO PUC és només una versió millorada del NO VULL.

No fa gaire ho creia firmament. Però és que a vegades tot sembla estar massa lluny... 

Prou

I ara dic prou: 

Prou als somnis diluïts, prou als pensaments encapsats, prou d’ofegar sentiments, prou de construir silencis, prou al temps llençat per la finestra, prou els poemes que parlen de dolor i prou a obligar-se a acceptar el que no es vol acceptar. Prou als abismes del meu món, prou als passos enrere, prou a les menjades d’olla innecessàries i prou al sentiment d’inferioritat. Prou a l’autoodi, prou a les oportunitats esborrades, prou a les màscares posades, prou a les corrents subterrànies, prou d’aterrar somriures. Prou al verí recorrent per les meves venes, prou a les cançons apagades. Prou a les barreres al meu voltant, prou a la rigidesa en què omplo els meus dies i prou a flors espatllades. Prou als cels estripats i als núvols amb gust amarg, prou a les passes que m’allunyen de la vida i prou a moments del passat que m’impedeixen viure el present. Prou a les mirades enfosquides, prou a les nits eternes, prou a deixar escapar la vida i prou a les gotes de pluja sobre el meu cap. Prou a tot i a res, prou a una etapa que ha de ser record i prou a una experiència que m’ha fet canviar la meva manera de mirar la vida. Prou a no tancar portes del passat, prou a no obrir finestres al present i prou a oblidar-me de mi. Prou a perdre’m entre els meus propis pensaments, prou a les excuses barates, prou als fils que m’enreden i prou a les pors ignorades. Prou a les fugides, prop a tancar els ulls a la realitat i prou a les disfresses.

He dit prou. Però és un prou –o un conjunt de prous- més important que cap altre prou. Perquè si ja fa un any que he aprés a viure, un any que m'he deixat agafar per noves mans i noves experiències, ara puc fer un últim salt, un nou prou. Un prou a algú que no es mereix robar-me ni un segon més. Em torno a posar les piles... perquè he decidit que aquí ja no hi ha espai per ningú més que jo i els que m'estimo.

Records

"..els records van començar a arribar fins al meu llit com en una desfilada de ritme mil.limètric. Gairabé podia veure'ls com m'empaitaven, enterrant en filera per la porta del fons del pavelló, aquella nau gran i plena de claror. Records vius, autònoms, grans i petits, que s'acostaven l'un darrera l'altre i d'un salt s'enfilaven a sobre el matalàs i em pujaven pel cos fins que, per una orella, o per sota de les ungles, o pels porus de la pell, se m'endinsaven al cervell i com si diguéssim l'apallissaven sense indici de pietat amb imatges i moments que la meva voluntat hauria volgut no haver rememorat mai més. I després, quan la tribu de records encara continuava arribant però la seva presència era cada cop menys sorollosa, amb una fredor atroç va començar a envair-me com una borradura la necessitat d'analitzar-ho tot, de trobar una causa i una raó per a cadascun dels esdeveniments..."

María Dueñas, El temps entre costures

això de viure

Aquest cap de setmana he recordat que hi ha moments que no tenen preu, que no hi ha res com viure sense pensar amb el que els altres pensen, que fer l’imbècil amb els meus i riure sense parar és un petit gran moment de felicitat.  

Aquest cap de setmana m'ha recordat tota la vida que hi ha en mi i en els del meu voltant, per si en algun moment, ens n'oblidem. I si ens n'oblidem podrem mirar aquests dies a l'Empordà i comprovar que dins la llum hi ha un passat tant present que encomana l'entusiasme. I dins del present, hi ha tot un futur per somiar. 

Que gran és viure amb bona companyia i amb il.lusions a la butxaca!

[One day]

Diuen que avui arriba una mica la tardor i que el cap de setmana torna una mica de bons temps. Ja em sembla bé de fet. Que l’inici de tardor em remogui les idees i s’emporti tots aquests pensaments inútils però que punxen com armes de doble fil. Que el fred s’endugui aquests vespres on només em repateixo que he d’acceptar el que no vull acceptar. I que el cap de setmana, entre somriures de bones amigues, tornin les esperances, les ganes de canviar i sobretot, la sensació que de que per més difícil que sembli, tot pot ser possible.

instants del temps

"...si et va bé tu i jo sense enganys, si et va bé, no te'n vagis mai, si et va bé seguirem caminant tots junts sempre endavant... si et va bé seguirem junts lluitant sempre canviant..."

Doncs això.

El setembre està a punt de fer un gir i empassar-se gola avall, fent-nos oblidar aquells dies de primavera que hem passat buscant escletxes de sol i aquest estiu on per primer cop en molts anys, hem pintant la paraula viure a les parets. Sembla que fos ahir que celebravem la Champions del Barça, o que ens enfilavem per sobre el mar per somiar; i resulta que avui juguem el primer partit mentre ens enfilem pel so de la rutina. 
I mentre fem especulacions sobre quan marxarà el bon temps, també farem uns quants plans, escriurem llistes i per tot el que no quadri, voldrem trobar cançons.

Camins, que ja són nous...

De tant mirar les coses des d'un punt de vista diferent, vaig aprendre a veure'ls-hi.

Perquè ahir vaig viure tot el que no vaig poder viure deu anys enrere. I el mateix temps vaig adonar-me que les petites coses són les que fan que la vida sigui fàcil.

Adéu, amor impossible

"Hem conviscut durant molts segles. Un temps prou llarg per entendre que l'atenció, responsabilitat, respecte i coneixement necessaris pel nostre amor, si un dia van ser-hi, ara ja no sé on trobar-los. Avui les teves lleis no són les meves, pel que sembla la meva llengua no és digne del teu respecte i, per desgràcia, el desgast d'aquest nostre matrimoni posa en evidència que de fa temps poca cosa queda per dir-nos. Sense rancúnia. Adéu, amor impossible. Deixem enrere aquestes nostres ànimes trencades per tants anys de convivència asfixiant. Que els teus fills aprenguin i parlin només la teva llengua -ocupa't d'això que prou feina tindràs- però que els meus, a casa seva, lliures dels teus prejudicis injustificables, puguin aprendre la meva, la teva i les que calgui, per poder anar pel món comprenent els altres i enriquint-se de l'amplitud de mires que el coneixement de llengües ofereix. La teva poteta de xai degollat a fora, de portes endins són les dents corcades d'un llop en continua exhibició de coratge malentès. Però jo no sóc un porquet estúpid. Vam aprendre de les mestres de quan anàvem a escola, les que van lluitar durant anys per una escola digna i en català, que la consciència de saber-se lliure per desobeir ens va fer éssers humans un dia, i que el contrari, obeir al preu que sigui, és sempre motiu de vergonya, al mateix temps que de culpa i ansietat. Obeir l'irracional, l'estupidesa o la vexació és, en el millor dels casos, humiliant, perquè converteix la persona o el poble sotmès en despulles sense dignitat. Com deia Erich Fromm, l'acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó.

La desobediència no solament em farà lliure a mi, t'obligarà a tu a viure sense aquesta dependència insana, i aleshores, lluny ja l'un de l'altra, estaràs en condicions de trobar per fi el camí cap a la teva pròpia llibertat"

Sílvia Bel http://www.ara.cat/ara_premium/passi-ho_be/Adeu-amor-impossible_0_551344875.html

Contradiccions

... de vegades volem pensar que tot és dels colors del mar i del cel i ho volem creure amb tanta força, que potser ens oblidem que ens estem enganyant a nosaltres mateixos. I tanques els ulls, i et preguntes si algun dia aquesta por, aquesta incertesa es deixarà d'enfilar per les teves cames i pujarà per la teva panxa fins arribar als teus ulls. No  saps si confies amb tu mateixa. Però si que saps que no saps confiar amb els altres. 

retorn!

Feia uns dies que ho havia abandonat, no volia còrrer el risc de perdre'm a mi mateia entre les meves pròpies paraules. Però torno. I avui, ho faig amb cançó que he retrobat i m'ha fet tornar a emocionar...

http://grooveshark.com/s/Coronel+maqueta+Inedita+/3SY7pE?src=5

petits moments d'estricta simpatia...

"i arrapeu-vos a la vida amb les ungles i amb les dents"

I no et fa por, tornar a ser com una pedra?

Curiós

De vegades la gent del teu voltant es mou cap a direccions que tu no pots entendre. Potser tens poca paciència, potser tens una imatge equivocada de la vida. Potser segueixes cega volent creure que tothom pot ser amic de tothom, que tothom pensa amb els altres... i és curiós, perquè saps que t'estàs enganyant però al mateix temps et negues a acceptar que la realitat és així de trista. Però no passa res, és millor ser bona persona que aplastar els altres per aconseguir el que un vol. Així que com diria jo: ben digne!

Fa mal de dir, de fora és clar...

(paréntesis)

He never sent me flowers. He never wrote me letters. He never took me to restaurants. He never spoke of love. We met in parks. I don't remember what he said but I remember how he said it. Most of it was silence, anyway.

-Leszek Szkutnik- 

Tornar a casa, deixar la setmana enrere, o intentar-ho. Retrobar els records. Tancar els ulls per no mirar enrere, voler obrir-los per mirar endavant.
Però si tanques els ulls no pots enfrontar. I ara l'únic camí és enfrontar, enfrontar, enfrontar...

Dies

Hi ha dies que no encaixen al teu propi calendari. Avui ha estat un dia d'aquests; estrany, capgirat, incert.

Retrobar

Retrobar-se amb totes aquelles persones que durant un any van decorar els teus caps de setmana. Que et convidin a sopar, que estiguin amb tu i tinguis la sensació que res ha canviat, que tot és com sempre i que pot fer messos que no els veus però tornes a tenir la sensació de poder desconnectar de tot amb ells. Tornar a riure, endinsar-te en converses on res té sentit però no t'importa. Abraçades, petons i somriures. Que et diguin que estàs morena i tu els hi contèstis que és el resultat de poder disfrutar dels caps de setmana. Que et diguin que et troben a faltar. Tornar a tenir ganes de veure'ns. Un fins aviat i un retrobament fugaç d'aquells temps. Perquè de vegades aquells tant diferents a tu també et poden omplir de vida. Perquè de vegades són aquestes petites coses les que et fan sentir estimada.

I avui que som dissabte...

Allargar la nit cinc minuts, ignorar els números del rellotge i deixar-te portar per la mandra. Obrir els ulls i ser conscient que és dissabte i hi ha un dia per davant. Despertar-se i decidir anar a la platja, així, perquè si. I adonar-se de la por a viure, la por a despertar-se i a veure que poden haver canviat les coses, la por a riure, la por a plorar, la por a estar sola, la por a viure amb alguna cosa que t'ha tocat viure i que t'agradi o no, has de portar amb tu tota la vida. 

Ni més ni menys. 

...un xic desenfocat...

"He prometido pedirme perdón, me he confesado con mi corazón, me permití decir al miedo adiós... me ha sonreido el espejo hoy,  he decidido levantar la voz, he despedido mis fantasmas hoy y me he gustado tal y como soy. 

Y  de repente apareces tu mientras me hablas hago que estoy dormida..."

...melodia d'estiu...

L'aire ja té olor a estiu, l'armari es pinta de vestits i a voltes em recorda que estiu no és sinònim de vacances però si d'espurnes de vida i de dibuixar smriures. Potser ganes d'un nou carpe diem, de dies de platja sense fi, de petites grans aventures, d'estones conpartides, de vespres de converses inacabables. Camps de gira-sols que et senyalen on és la vida, capbussades d'aigua que et refresquen la ment.

Estius que com tantes coses últimament et fan mirar enrere i et criden que has de viure.

La por.

La vida és massa curta per deixar-la escapar per culpa de la por.

I l'única manera de superar la por és enfrontant-s'hi. Encara que es tracti d'aquesta por sense nom.

25 :)

Avui en faig 25. Per un d'aquests motius estranys però alhora inevitables miro enrere i ho comparo amb tots els altres aniversaris. I m'ha costat molt arribar fins aquí. Alguns creuen que per fi, m'he fet gran. Altres saben que no ha estat fàcil. Altres ni s'ho imaginen. Potser és una combinació de tot plegat, però el cas és que ara, per fi, puc viure. Puc perdre'm entre l'olor d'un ram de flors, puc escalar entre il·lusions i puc somriure al futur. Ara per fi, dins la llum hi ha un futur tant present que s'encomana i fa oblidar que encara queda una mica de desordre sentimental. 25 anys i si el meu desig, que no s'acabi aquesta nova manera de viure.

Fa un any ningú hagués cregut que això era possible. Fa un any només hi havia foscor, llàgrimes, silencis, desesperació. I ja no hi és. La meva vida no té absolutament res a veure amb la de fa un any. Només per això, tinc un bon motiu per viure, per estar orgullosa de no haver tirat la tovallola. De no haver-me rendit. De voler lluitar fins i tot quan els altres creien que no podia. De sortir del pou. I de seguir lluitant. Potser si que, sense els mals moments, no podriem valorar els bons. Ara veig el sol cada matí. I somric. Ara puc viure els dies de pluja, encara que de vegades em facin enfadar. Ara puc viure, viure i viure....

Ella.

La vida és un llarg viatge on et vas trobant amb persones diferents. Algunes vénen i se'n van, d'altres vénen i ets tu qui te'n vas i amb d'altres , en canvi, t'hi vols quedar per sempre més.

Ella n'és una.  Una de les que m'agradaria tenir eternament aquí. És una peça que encaixa al puzzle de la meva vida, , és una banda sonora que sempre m'agrada trobar entre la  multitud. És la força, potser m'atraviria a dir que és el mirall. El mirall de la lluita, de la paciéncia i de la impaciència, dels records. Ella s'amaga però ningú se'n adona, ella és difícil de conèixer però pocs ho sospiten. I no saben el que es perden.  Dins de tot el control és imprevisible com una muntanya russa; i el que ningú veu és que és fràgil com un globus a punt d'explotar amb una maleta de pedres que mai ningú l'hi ha ajudat a buidar. I és admirable, de veritat. Poca gent al món lluitaria com ho està fent ella. Ni amb la seva energia, ni amb la seva força. Ni amb les seves ganes de viure. Ningú hauria escollit reobrir ferides per poder ser més feliç, sabent el risc que corre. I per això és admirable.  

I no és només això. És com aquells pallassos de nas vermell que quan et miren et desarmen, i només els pots respondre amb un somriure.  A ella li agrada viure, malgrat tot. De fet, podria dir que a nosaltres, ens agrada viure. Viure en un món particular on  tot és senzill i alhora profund; tot sembla simple i alhora etern. I si la gent del voltant ens mira amb cara d'incomprensió ens és igual, la vida ens ha ensenyat a disfrutar dels petits moments. Mai hagués pensat que jo digués això però crec que podem estar molt contentes. Segurament moltes persones amb una situació semblant no ho hauria aconseguit. Potser ella mai llegirà aquestes línies, però si alguna cosa tinc clara, és de tots els valors i de tot el valor que porta a dins.

temps...

Avui vull que faci sol. Que la pluja marxi, que m'està cansant, que n'estic farta. Avui vull pensar que algun dia tot serà possible. Que aquelles paraules que es perdien a l'aire per sortir del pas seran un somni fet realitat. Avui vull creure que per més difícil que sembli, les coses poden canviar. Avui vull veure com tot avança al mateix ritme que el temps. 


Algun dia seré gran. Ser gran és fer el que jo deia que faria quan era petita. Seré gran. Tant gran que podré aconseguir tot allò que ara envejo.

Avui vull cridar que la vida és meva. Només meva. I que si vull, vull i vull, puc, puc i puc. 

Viure.

" ¿Quien decide cuando acaba lo viejo y empieza lo nuevo? no es un día del calendario, ni un cumpleaños, ni un nuevo año. Es un acontecimiento grande o pequeño algo que nos cambia que nos da esperanzas. Una nueva forma de vivir y contemplar el mundo, para dejar marchar los viejos hábitos, los recuerdos. Lo importante es saber que siempre se puede volver a empezar, aunque también es importante recordar que entre todo lo malo siempre hay cosas a las que merece la pena aferrarse."

Valentia.

Les grans mentides, i les mentides petites. Les que ens permeten viure amb les nostres contradiccions. Durant anys mentim per mentenir les nostres il·lusions, encara que sapiguem que només són això: il·lusions. No ens adonem que de vegeades seria molt més senzill jugar net i molt menys dolorós. Però som incapaços d’afrontar la nostre propia veritat. Fugim del dolor, mentim, ens refugiem en excuses. Som sers contradictoris, imperfectes, capaços de les accions més absurdes. Només de vegades quan no tenim més remei prenem accions necessàries, valentes, accions que ens marquen per sempre.

I quan fas les accions necessàries aconsegueixes sentir-te estúpidament feliç!

La porta espera oberta!

Vaig perdre'm com mai i ara crec que ja quasi m’he trobat. Va ser com un doble -o un triple- impacte. Però ara, sense precipitar-me, puc dir que l'impacte s'està asserenant. El primer impacte em va partir pel mig, em va trencar esquemes. El segon impacte em va fer agafar força d'on no n'hi havia. 
I ara sóc a una carrera nova. Nova com mai. I sabeu què és el millor de tot? Que tinc ganes de caminar, ja no de córrer. 

M'encanta mirar enrere i sentir-me orgullosa de tot el que ha passat!


La vida dona voltes. La vida pot canviar si tu la mires des d'una prespectiva diferent. Si sents.I no parlo precisament d'un sentir d'escoltar, sinó de l'altre.