...punts suspensius...

He intentat tancar els ulls i agafar una agulla que zitzagujes per tancar sobre la meva pell totes les taques del passat. He volgut resseguir un per un cada record, cada ferida, cada camí equivocat, i no parar fins aconseguir cicatritzar-ho per sempre. Peró cada cop que ho intento, nomes sé teixir punts suspensius. Punts suspensius que són sentiments amagats, culpabilitats, incerteses, retrets empresonats. Potser són por. O potser, només són somriures tristos. Potser són vergonya, llàgrimes acides i silencis amargs. O qui sap, potser és només, la certesa que malgrat el pas dels anys mai podré tornar a començar.

Seen in the sea...

Avui he vist el mar i de nou he intentat esborrar, amb la punta dels dits, el fred hivern que de vegades viatja per el meu cos. He sentit el so del cel i he tocat el color de les onades amb el palmell de la mà mentre he imaginat que retrobava tota la força perduda. He escrit en silenci la melodia del vent al mateix temps que abraçava la sorra amb els peus i dibuixava parèntesis amb la mirada. I per uns instants, m’ha semblat trobar un bocí d’estiu.

Fantasmes

Fantasmes fets de silencis, de ferides mal tancades i de somnis escapçats. Fantasmes alimentats pel pas del temps que quan creies haver enterrat decideixen tornar a viure. Fantasmes que taquen els dies, retallen els somriures i et tanquen en un cercle mentre ho fan tot una mica més díficil. Fantasmes que et fan sentir fràgil, que et tempten a perdre l'equilibri, que t'escupen a la cara gotes d'aigua que porten escrites que la història sempre es repeteix. Fantasmes que m'omplen d'incerteses.

Cartró

Al meu món hi ha peces de cartró que de vegades juguen a cuit i amagar entre elles. N’hi ha de fràgils i de fortes, de dolces i de salades, de clares i de fosques. Si es mullen, es desfan, i hi ha moments en què un simple objecte pot fer que s’entrebanquin i em descol•loquin i em taquen d’un estat d’ànim camaleònic mentre em fan sentir que no tinc por d’anar a poc a poc, sinó de no avançar.

-jo-

Em va demanar que expliquès la meva vida amb una sola frase.
Jo vaig abaixar la mirada i vaig romandra en silenci. Mentrestant, només podia pensar que encara ara, era una lluita constant amb mi mateixa.

Em pregunto fins quan la podré manteir, aquesta lluita.