etapes.

La vida són etapes. La vida són portes que es tanquen i porets que s'obren. La vida és constància. La vida és no enuegar-te de records. La vida és mirar endavant. La vida és perdonar-te els errors per aprendre'n d'ells. La vida és enfonsar-te per poder-te aixecar. La vida és tenir por. La vida és aprendre. La vida és renunciar, acceptar i escollir. La vida és tot això i molt més. Avui, la meva vida, és tornar a començar.

De nou: punt i a part.

Potser serà dilluns quan comenci alguna cosa important. Sona estrany començar una història on segur que hi haurà incompatibilitats emocionals i racionals. Sona difícil començar l'ara o mai. Sona amb silenci la incertesa del futur.

Re-començar.

De vegades, obligatòriament, tot, absolutament tot, ha de tornar a començar.

Aleshores, potser et pots tornar a reenganxar a la vida.

Qüestió de raons.

No és que em perdi desesperadament buscant raons, només que de vegades fan falta per aguantar la tempesta que amenaça la tranquilitat d'aquesta aparent normalitat que em fa tanta por trencar.

I és que, per què espanta tant adonar-te vs. acceptar que la teva realitat era una autèntica normalitat forçada?

deja vú

A vegades les coses no són el que semblen. Rere cada mirada s’amaga un silenci que crida. Rere cada silenci es difumina una ferida mal tancada. Rere cada ferida vessa una imperfecció. Rere cada paraula empassada s’amaga una fiblada de por. Rere cada fiblada s’escriu un petit moment de dubte. Rere cada moment es dibuixa un pas envà. Rere cada pas s’amaga un error i rere cada error una fugida. I el més greu de tot, és que a aquestes altures jo encara gasto el meu temps construint mots encreuats amb els meus propis moviments. Qui espero que els resolgui? Vés a saber, de vegades em dona la impressió que ni jo mateixa en trobo la solució.

...

In fact the turtles know to fly, which happens is that they are so slow that they are not able to take off...

See you soon...

Inicio un viatge. Un viatge a l'interior. No sé si curt o llarg, si profitós, si amb una victòria final. Però l'inicio. I és també, l'última carta que tiro. . O em trobo o em perdo per sempre. O m'estimo o m'odio eternament. O m'escolto o m'ingoro sempre més. Ara més que mai és un ara o mai

Buscome (me busco)

http://www.youtube.com/watch?v=RF2_ucyjTOw

Quan no calen les paraules. Quan la música parla per si sola.


Quan s'acosta el dilluns. Dilluns 6 de juliol. Quan mires el rellotge i sents una fiblada a la pell cada cop que hi ha un 8.30 am.

Un primer adéu....

Des del primer moment era una etapa provisional. La feina per convinar amb estudis, la feina per tenir una injecció extra, la feina que no havia de ser la de la meva vida. Però mai m'hauria imaginat que em fos difícil dir adéu... adéu als dissabtes, adéu a totes les tardes, adéu a les aigues de 45 cèntims, adéu a les Guess, adéu a les C-doux, adéu a les Geox, a les Pedro Miralles, a les Unisa, a les Muxart, adéu, adéu, adéu... però sobretot adéu a hores de companyia, a estones compartides, a grans persones, a persones que m'han fet somriue i també m'han aixugat alguna llàgrima, a persones que m'han deixat sortir la nena que porto dins (i sinó que mirin el calendari jeje), a persones que m'han ensenyat, que m'han aconsellat, que m'han donat segones oportunitats, que m'han escoltat, que m'han parlat... adéu a dos anys compartits amb GRANS persones. Adèu. Adèu, gràcies i fins sempre..

Un adèu amb una abraçada, amb un us trobaré tant a faltar...però tant tant i tant...i amb una llàgrima.

Camins

M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins.... però últimament tinc la sensació que agafo tots els camins que no porten enlloc.

Converses de dissabte

"Mientras se desnudaba, otra mujer lo hizo frente a ella: el gran espejo del baño le devolvió una imagen de esa desconocida que vivía dentro de su cuerpo; la que nunca ababa de aflorar: su yo más íntimo. La observó. Se observó. Sus ojos la miraron interrogantes.

- No me mires así -le dijo.

- No me mires así- le contestó la extraña.

-¿No ves que no tengo nada que decirte?-volvió a hablarle.

-¿No ves que no tengo nada que decirte?-volvió a contestarle.

-¿Quién eres?

-¿Quién eres?

-¿Qué quieres de mi?

La extraña la atravesó con los ojos y desde el espejo le espetó, furiosa:- Estás ACABADA. Mírate de una vez. ¡¡¡MÍRATE, maldita sea!!! ¿Es que no te das cuenta? Cuándo vas a vivir de verdad? Libros, libros y libros...escritora de pactotilla. ¿Es que no sabes hacer otra cosa?Se miró derrotada... Dejó resbalar sus ojos por aquella piel tan ajena y tan propia y le pareció que llevaba toda la vida dormida..."

Ella, que todo lo tuvo. Ángela Becerra

23*

Avui en sumes un i t'adones que canviar el 3 per el 2 serà el principi d'una nova etapa, tant de bo més bona que l'última. Mires enrere i trobes tots el somnis que encara hi ha pendents, mires endavant i t'adones de tota la força que necessitaràs. No pots deixar de preguntar-te què passarà, si podràs, si te'n sortiràs. No pots deixar de pensar amb tots aquells que trobaràs a faltar, amb les estones de cel que ja no tornaràs a viure, amb tot el que, amb nostàlgia, deixaràs a tot aquest racó que ara t'ofega. Des de les escales del dissabte fins als cafès al Zèfir, des de les bromes estúpides dels vespres fins a les llàgrimes compartides amb la teva mitja teronja de l'amistat. Des dels tallats a les Voltes (si, això també ho trobaré a faltar) fins als petons d'aquella nina rossa, des del cotxe fins a les sabates, des de les coses més aparentment insignificants fins a totes les que m'han vist crèixer.

Potser per això, aquesta entrada als 23, està pintada amb tanta nostàlgia...

Ser conscient

Sentir-me lluny per ser conscient d’aquest no-lloc en el que visc. Sentir-me sola per ser conscient de la realitat. Sentir-me buida per ser conscient de que ja res mai més tornarà a ser igual.

I sentir-me estranya per ser conscient de que aviat ja hauré marxat.

Graduació Biotecnologia 05-09

Durant aquests quatre anys la meva vida ha donat moltes voltes. Aviat tancaré una etapa i m'adono que trobaré a faltar moltes coses (des dels cafés fins a les hores de sol). Però sobretot trobaré a faltar algú. Gràcies, Meri, per tot aquest temps al meu costat.

Diu que és caos. Només sent cansament.

Mires a teu voltant. Escoltes el silenci. Respires. Tanques els ulls. Busques una mà. Observes caos. Trobes caos. Obres els ulls. Segueixes escoltant el silenci. Veus caos. Tanques els ulls. I t'adones que aquest caos no és nou, sinó que que fa molt temps, massa, que hi és. Caos embolicat d'incertesa. Incertesa escrita amb silenci. Silencis escrits amb cansament. Cansament pintat a les parets, vomitat amb la mirada, embolicat amb la rabia, potser amb la impotència. Cansament del teu voltant. Cansament del caos. Cansament de les contradiccions. Cansament que s'enfila per les cames i recorrer les venes del teu cos mentre notes com caus. Com caus més avall. Paraules sense sentit. Dies sense sentit. Moviments sense sentit. Vides sense sentit. Caos dins teu. Massa endins teu.

I t'adones que feia molts dies que giaves el calendari sense perpetuar les paraules. Potser és justament això, el que necessitaves avui. Just les paraules. Per poder desaparèixer un instant

Allà on sóc no hi solo ser

"...y me peleo porque dicen que el que algo quiere algo le cuesta, y ese fantasma no me deja y yo me canso de luchar"

Audàcia

"Pensar sempre és un acte temerari, però quan l'objecte del pensament són relacions humanes és doblement temerari, pot tenir greus conseqüències, no sols per un mateix, sinó per als altres. Potser aleshores, descobrim, amb astorament, que en el nostre univers relacional hi ha molt interès, molta hipocresia, molta inseguretat i privació de llibertat. Potser aleshores, ens sentim cridats a fer un cop de timó i a filar prim, cercant les relacions de qualitat i tancant vincles que no tenen cap sentit i que arrosseguem, any rere any, per pura inèrcia o per manca d'audàcia"

Confiar

"Aúnque la vez siguiente pondrá menos confianza que antes, al menos tiene bien claro que no ha quedado como un gilipollas..."

De vegades et preguntes el perquè de les inchoerències. Saps que no ho pots entedre tot, però de sobte, tens la sensació de que el teu món no és el mateix de sempre. Confies quan no has de confiar. I aquells amb qui, de vegades amb més distància que d'altres, has confiat, ara ja no saps ni amb quina cara mirar-los. No saps si això t'espanta. O simplement, et mata. No saps què és el que et fa més mal, quina de les peces d'aquest puzzle desencaixat té més conseqüències, però sents que tot tremola i tu dubtes si et queden forces per lluitar. 

falling down

"Es muy difícil crear y muy fácil destruir. Es muy fácil bajar y aún más difícil es volver a subir al monte donde naciste por ley. Es muy fácil negar, difícil reconocer. Es muy fácil caer, difícil es volver a ponerse en pie en el combate, no dejarse vencer. Es muy fácil ser dócil y débil, mostrarse, ingenuo, confuso y frágil ante aquel que quiere que cumplas sus planes desde las tinieblas. Y resistirse bien difícil es, muy fácil seguir el camino del mal, difícil darse cuenta y rectificar. Es más fácil vivir ficción que realidad y es difícil enfrentarse a la verdad. No se trata de religión, más bien se trata de amor propio y no querrás acabar en un ataúd envidiando la vida de otro. [...] Es muy fácil tomar una decisión y es difícil tomar la correcta. Es muy fácil pasar por una situación y difícil aprender de ella. Es muy fácil proponerse una meta y difícil q las cosas no se tuerzan. Resulta difícil cuando hablas por convicción y muy fácil si es por experiencia"

...

És dimecres, fa fred i el blanc d'una neu tendra encara pinta el paissatge. El teu cap dona voltes i voltes i voltes a un no sé què estrany. Potser són aquestes preguntes sense resposta. Potser és el destí que t'obliga a preguntar-te tot allò a que mai vas afrontar quan n'era el moment. Potser és dubtar del que encara ets a temps de plantar-hi cara, o el que t'atrabeixes a afrontar. Sí, és precisament això el que no pots respondre. Fa dies que ho intentes, fa dies que navegues en un mar on cau pluja feta d'aquest dubte, i així, mirant com el rellotge dona voltes, de vegades més ràpidament que d'altres, intentes trobar un port on hi hagi calma.Però no. No ho trobes. I intentes ignorar-ho, ignorar-te a tu mateixa, com si no sabessis que per més que ho intentis, pots fugir de moltes coses, però mai de tu mateix. I tu, tossuda, tanques els ulls, com si volguessis creure que aquesta no és la teva vida, que tu no ets la protagonista d'aquesta història, que les esperances que sents trencar-se no et pertanyen. Però no, en aquest joc la teva tossuderia no t'ajuda. Ni ho fa la teva ment quadriculada ni les teves llàgrimes amagades. Perquè t'agradi o no, aquesta és la teva història. Aquesta és la teva vida. Les esperances que veus caure a velocitats descontrolades són teves i només teves. I sobretot, aquesta és la teva decisió. Però no saps quina és la solució; ni tan sols saps si mai la podràs trobar, si mai tindràs la capacitat de veure aquest camí que ara ni tan sols imagines. Tens por, oi? Por de realment no trobar la resposta, de no poder respondre, de no trobar aquesta maleïda resposta de la que et depen molt més del que pocs es poden imaginar. No eres tu, sempre, tant decidida? Si tu, tant segura de tot? Tu, no tenies les coses tant clares? No, resulta que tot era una farsa. Una farsa d'aquesta vida que t'has anat muntant a la teva mida, sense adonar-te que mentre construïes murs et perdies, i amb tu, es perdien moltes respostes a les preguntes. Però el temps ha passat. T'esperen. A tu, a les teves paraules, i a la teva resposta. Ja no serveix el silenci, ara és massa tard per això, ja no queda el temps, de la mateixa manera que s'esgoten les oportunitats, arriba un moment en què s'esgoten els fulls del teu propi calendari. I el pitjor de tot és que quan sembla que decideixes rendir-te, et persegueix un dubte obsessiu de si t'estàs equivocant. Quan decideixes intentar-ho encara sense saber com, no apareixen només noves preguntes, sinó també aquest dubte que no et deixa confiar en tot allò en què abans havies cregut. Ja no saps si hi ha res que et pugui treure d'aquesta tempesta. Ni tan sols si hi ha alguna cosa que et pugui fer surar dins aquest mar empipat. Potser, l'únic que hi ha, és l'onada que se't emporta, se't emporta mar endins, lluny, on els somnis no existeixen i la vida s'apaga.

La vida

Enric Casasses

Remanant records...

Tu.Jo. I el silenci

Silenci. No diguis res, només abraça'm. Vull sentir-te a prop. Vull saber que et tinc al meu costat i tan sols amb una mirada, tenir la certesa que no ho tornaré a paerdre tot. Sempre t'ho he dit, que hi ha moments on les paraules sobren. Sé que no ets el meu príncp blau i que marxaràs del  meu costat. Potser ets el meu millor amic, o potser una amiga. La veritat és que no ho sé del cert. Però et tinc aquí. Ara, en aquest instant. Puc notar la teva presència, de la mateixa manera que a vegades he sentit la teva absència.

Finestra. Si, mira per la finestra. Mirarem tots dos junt el que passa al món. Agafa'm la mà. Shh...t'he dit que no parlis, no vull sentir com ens tremoles les paraules.

No t'agrada estar aquí, d'esquena al món, només tu i jo? Saber que en aquest moment, ara mateix, ens tenim l'un a l'altre. Que no estem sols... que sense adoanr-nos'en oblidem el que és la soledat. Ho estem aconseguint....llàstima que sé que aquest moment s'acabarà, i tu, marxaràs, i jo, em tornaré a sentir sola, em toranré a senir buida, em tornaré a senir al fons del pou.

No marxis...espera't... només un minut més...sé que el que estem vivint és mentida, però ho necessito. Et necessito.

 

 

 

                                                                                                  Barcelona, 6.Setembre.06