-show me the way-.

"...el miedo a despertary seguir teniendo miedo..."

Estones al carrer que deixen la teva olor quan sense dir-ho, tots pensem que és el primer estiu sense tu. Cabussades a l'aigua de platja envoltant-nos d'aigua, sorra i sal i si pot ser, algun somriure. Viatges a l'Empordà i anades i tornades. Remomboris entre la memòria i la vida quadriculada que no ens funciona. Festes Majors que ens fan saber que l'estiu comença a girar en direcció a la tardor, vestits descosits que busquen un forat a l'armari. Partits de futbol que et tornen a fer sentir una mica de vida. Cançons que no et canses d'escoltar, mirades que no pares de buscar, mans on et vols agafar. Trucades buides de sentit que et demostren que alguns que hi van ser s'allunyen amb el pas del temps. Agost calorós. Camins que no trobes.

coses que passen.

"I un cop més aquest buit que jo tinc a dins,

els dubtes m'allunyen altre cop del teu costat..."

La calor que fa, el sopar d'ahir, els llibres que he llegit, la sèrie nova que he començat a mirar, els papers que he perdut, els exàmens de setembre pels que no vull estudiar, el cansament físic, les sabates que he llençat, el vestit que m'he posat, l'habitació desendreçada, el llit sense fer des de fa mesos, trucades desesperades, pastissos que han de portar sort, arròs enganxat a la cassola, roba estesa que mai penso a treure, trencaclosques de pensaments.

Us podria explicar tantes coses...però alhora no puc.
Almenys, fins que tot torni a la calma. 

Quan la música parla sola...

 I sense tu no puc estar
i jo sempre estic demanant 
més del que jo sóc capaç d'entregar
ara em sento obligada a marxar.

I un cop més

aquest buit que jo tinc a dins,

els dubtes m'allunyen altre cop del teu costat i no sé perquè,

i avui somnio que et perdo un altre cop

I de sobte tens por..

"...i et trobes molt sol

i el soroll s'esvaeeix,

i mires al carrer, 

i no hi ha gaire gent.

I canvien els sons,

i tot sembla més mort,

i vols cridar ben fort

que n'estàs fins als cullons...
i de sobte tens por
de sentir-te tant buit...
i surts fora al carrer,
i comences a còrrer,
i el vent et va assecant,
el que sembla una llàgrima..."

Ei! Que surt el sol...

"Durant anys vaig esperar que la meva vida canviés, 

però ara ja sé que era la vida que esperava que canviés jo"

Aquesta última setmana, mirant l'horitzó infinit que es dibuixa en la inmensitat del mar m'he adonat que porto tota la vida exigint-me tant que m'oblido de gaudir del que tinc, del que em fa millor persona. M'he adonat de que us tinc aquí i de que no marxareu corrents ni demà, ni l'altre, ni l'altre.. 

I palplantada envoltada d'un raig de sol enganxós, vaig entendre el significat del verb acceptar. Vaig jugar a conjugar-lo, creient-me, per primera vegada, que fins que no accepti el passat no podré viure el present. I així, com qui no vol la cosa, vaig topar amb una realitat desconeguda, una realitat que em va espantar, segurament em va desbordar. Suposo que, com sempre, vaig embolicar aquesta realitat de la por a no conèixer, a no controlar, a no saber... i allà, enmig d'un mar de llàgrimes que no entenia i que queien mentre jo viatjava en un tren que em tornava a casa, vaig decidr que prou. Que vull tornar a estimar, que vull somriure, que vull inventar cançons i dibuixar lluna plena cada nit, que vull viatjar al ritme del vent, que vull obrir les finestres i sentir aire i aire i aire...  que vull acceptar, tallar-me les cadenes que em queden, viure, viure i  viure...