Calendaris personals

"...no som realment la vida que ens hem perdut."

Abans -o després- de que s'invetés el calendari, tots hem anat creat registres mentals que expliquen el nostre propi pas del temps. Els nostres "abans/després". L'any de les Olimpiades, o l'any que es va morir aquell que estimavem, o l'any que vaig sortir de la Universitat. L'any que vaig tornar a viure, el mes que em van dir "fins sempre, sort." Aquell dia en que la mort m'obria les portes però vaig decidir viure. Aquella dia, d'aquell mes, d'aquell any que tot va canviar de direcció. Aquell any que vam tornar a estimar, aquell mes que ens vam despedir de totes aquelles peces claus. Quan vam anar a Guatemala. O quan érem a París. O el precipici Australià. El dia, del mes, de l'any, del dia plujós que es va tancar aquella porta davant dels meus morros. El dia que es va tancar una etapa i se'n va començar una altra. L'any que vam aprendre a ser qui som. L'any que els records ens van sacsejar com mai haviem imaginat. El mateix any que vam recuperar l'alé després de buscar-lo desesperadament. Aquell mes, que escoltavem junts aquelles cançons. I aquell concert, que ens explicava que ens podiem menjar el món. I la platja, quan la vam començar a estimar. 

Aquest és el meu calendari. I si uneixo tots els punts, arribo a ser on sóc. 

Aquests són els moments claus que m'indiquen, de tant en tant, sense avisar, el que ha canviat, el que no, i el que encara pot canviar.

2 anys de vida.

"No somiem passats, que el vent s'ha emportat,

una flor d'avui es merceix just a l'endamà.

 Cal que neixin flors a cada instant"

El temps s'enfila i avui ja fa dos anys del punt i final d'aquella lluita. Amb aquest temps, de manera clara, he entés que la vida no permet un excés de parèntesis. I tampoc de peus de pàgina. I és que sinó, les lluites són eternes. 

Sigui com sigui, miro enrere, em sento orgullosa d'haver aconseguit ser invencible quan ho veia impossible i de que els somnis, encara existeixin. 

...

"Si pudiera explicarte todos mis silencios..."