Travessant paradoxes

Necessito dos minuts i tretze segons. Exactament dos minuts i tretze segons. T'he d'explicar que hi ha dies on el meu món es satura de taques negres tot i que jo després et digui que hi ha escletxes de colors. I camino al límit d'un abisme mentre plouen últims àtoms. I si, suposo que tinc por; però em quedo immòbil oblidant que el temps no s'atura. I tinc la sensació que la meva vida es desmunta, que perdo peces sense recuperar-ne de noves. Saps? No sé com dir-te que necessito que m'arrenquis un somriure. No sé com dir-te que tinc por de no tornar aprendre a esgarrapar els somnis. Que encara ara hi ha vegades on m'esforço a omplir buits de la manera equivocada. Que fingeixo enfadar-me amb el món quan al capdavall, no faig res més que enfadar-me amb mi mateixa. Que no m'agrada aquest desequilibri. Però que no sé com escapar-ne.

Cosir, descosir, i tornar a cosir...

La vida, a mesura que passa, es forada. Sí, es forada. Com els mitjons, els pantalons o les butxaques. Els anys n'esparrequen el teixit, que es va obrint dissimuladament després de cada decepció, cada tempesta i cada renúncia. També es descoloreix. Sí, es descoloreix. Es descoloreix quan cada absència, llàgrima i passat inacabat forada el dia a dia a través d'uns ulls que es desfilen i perden aquella tinció que els caracteritza. De sobte, mires al teu voltant i t'adones que el millor que pots fer és agafar fil i agulla i tapar tots aquests forats per els que regalima el no saber viure, la desesperació, i probablament, el dolor. I de nou, t'adones que tu no saps cosir. Que no t'agrada. Que ho odies. De la matexa manera que odies adonar-te que revius moments que creies que ja no es tornarien a repetir.

I tu estàs en aquest punt. Just aquí.

- Nadie puede salvarte, cariño. Ni yo, ni un príncipe ni nadie más. Incluso hay veces en las que hasta una persona que es capaz de resolver problemas intenta esquivar éste.

- ¿Me estás diciendo que vas a dejar que me hunda?

- No, lo que quiero decir es que está en tu mano... o bién ahora o la próxima vez, a no ser que aprendas a nadar.

- ¿La próxima vez? ¿Qué quieres decir con la próxima vez ?

- Aunque te sacara de aquí y te llevara sobre mi espalda sana y salva a tierra firme, sería sólo cuestión de tiempo que te volviera a alcanzar otra tormeta y te encontraras de nuevo en peligro sin poder evitarlo, pues hay que vencer muchas tormentas al largo del camino.

[...]

- Sigo buscando la manera de no hundirme en esto.

- Entonces, ¿prefieres pasarte toda la vida intentando no ahogarte, igual que ahora, buscando y esperando que el bote ideal te salve de una vez por todas?

[...]

- Estamos heladas, agotadas y, de todas formas, el mar está muy picado. Con toda seguirdad nos ahogaremos si intentamos aprender ahora.

- Lo que sí es seguro es que te hundirás si no lo haces ya.

[...]

-LLevas ahogandote muchos años y ¡ni siquiera estabas dentro del agua! Tienes tanto miedo...

Marcia Grad, La princesa que creía en los cuentos de hadas

"...y ese ruido que me separa de la realidad."

No t’adones de la importància de certes coses fins que xoques de cara contra elles i ja és massa tard per canviar-les. Fins que sents que lluites pel que no tenies previst i que et trobes en un univers de contradiccions, paraules, dubtes i incerteses que t'estampa contra la paret. Fins que et despertes, obres els ulls, i et preguntes el sentit de moltes coses. Fins que sents que guanyes amb la condició de calmar la conciència del perdre. Fins que et sents res. Fins que penses en tot el camí que has de tornar a fer i et preguntes si tindràs la força necessària. Fins que el tornar a començar és una realitat i un camí de ziga-zagues és una veritat. Fins que no saps si has perdut part de les peces del puzzle del teu món. Fins que tens por de que res torni a ser com abans. Però tard o d'hora te'n adones. I també t'adones que ho has d'aprendre -gairabé- tot una altra vegada.

"...you've got to leave it behind..."

Capgirar, remoure, anestesiar, girar, buidar, trepitjar, enganyar, doblegar, posar cap per avall, doblegar, maltractar, retallar, escupir, evaporar, ofegar, asfixiar, disparar, estirar fins estripar, críticar, trencar, cremar, oblidar, buillir, canviar de color.

Tot això i més he intentat amb els dies foscos.

Però segueixen aquí. I m'incomoden.

De jo i de mi i de perdre'm

Em crido i no contesto, em perdo i no em busco. Em parlo i no m 'escolto, em truco a la porta i no m'obro. M'escric i no rebo les cartes, em pregunto i no em responc. I m'adono, que precisament quan més falta fa, menys sé estar amb mi mateixa.

Por

La por que fa més por és la que no té nom.

I tanques els ulls i t'adones que hi ha tantes pors sense nom, que ni tu mateixa ets capaç de pronunciar-les.