...tampoc demana tant...

"...la nit és un viatge llarg,

però s'ha de poder arribar..."

Setmana passada amb presses, amb llàgrimes, amb esperances perdudes. Amb derrotes futbolístiques, personals i professionals. Setmana que t'ha fet reflexionar amb com de fugaç és la vida. Setmana amb abraçades que no han arribat, amb petons que no han estat donats. I penses que tu hauries de, però ara mateix no veus per on enfilar el fil a l'agulla i creus que un huracà t'arrossega. Necessites parar per readreçar aquesta calma tensa. 

I el que et remou i t'enfada, el que realment et sacseja, és que, t'agradi o no, ho acceptis o no, la clau segueix sent inevitablement la mateixa: tu. I tens por; por de que la teva vida es quedi aqui. Que mai més res comenci ni acabi. Com si immòbil, només sabés resignar-se, quedant-se en una pausa perpetua.  I quina casualitat, que avui pensis tot això, justament avui, que és diumenge.