"...tens por de que s'aturi el temps, que et quedis sol en aquest moment."

I de sobte t'adones que tens por que la teva vida es quedi aquí. Encallada.Que hagi après a ignorar el pas del temps. Que mai més res comenci ni acabi. Com si immòbil, només sabés resignar-se. Que es quedi en una pausa perpetua. Com si et deixès enrere. I ho fes definitivament.

Del silenci

Et parlaré del silenci. Del silenci que crida. Del silenci que esquerda vides. Del silenci tacat de por. Del silenci que plora. Del silenci esquitxat de culpabilitat. Del silenci que ofega les paraules.

Et parlaré del silenci. D’aquest company de viatge que amb el pas del temps m’ha anat endinsant en un cercle tancat. D’aquest element que em rebrega, m’embolica i em tanca dins una caixa hermèticament.

M’agradaria parlar-te més d’aquest silenci. Però no ho puc fer. Perquè és el mateix silenci qui em prohibeix les paraules. Perquè és el mateix silenci que no em deixa desencadenar-me d’aquesta història –la meva història-. Perquè és el mateix silenci que m’escup a la cara fent-me perdre de vista la veritat. 

Decidir si endavant o punt mort vs.enrere

Dubtes existencials. Per primer cop a la vida sóc jo la que ha de decidir què fer amb la meva vida. Vull dir amb l'assumpte més important de la meva vida. He de decidir si renuncia o esforç. Si perpetuar o intentar. Si rendir-me o lluitar.

Quan...

Quan et trobes en el punt aquell en el que et mous entre pors que esobrren els camins i fòbies que despinten els dies. Quan et sents caure en el buit mentre immòbil, ets incapaç de caminar endavant. Quan sents sense escoltar i parles sense dir. Quan no trobes el sentit en molts dels teus moviments, però t'enganxes a ells com si fóssin la teva única sortida. Quan sortir de la vida per la porta d'emergència és el primer impuls que et passa pel cap. Quan no saps si és que no vols o no pots. Quan no trobes la força. Quan et preguntes si mai acabarà tot aquest malson.

Quan el control et controla i et descontrola...

He permés que el pas del temps m'hagi anat deixant aquí, atrapada. I ara ja no em trobo, ni em sento, ni m'entenc; ni tan sols sé com escoltar-me. I mentre visc encallada en aquest punt mort no trobo motius, ni raons, ni solucions.

Però el que m'espanta més de tot, és que en tots aquests anys, mai havia viscut un moment com aquest. I quan dic mai, vull dir abolutament mai. Mai havia tingut la sensació de que el meu control em girava l'esquena, de que es rebelava contra mi deixant-me fora de la partida com si, després de tot, haguéssim canviat els papers i fos jo qui està a les seves mans i no ell a les meves. Era jo la que deia prou quan el meu món ja no podia aguntar més. I ara crido prou sense parar, a cada carrer, a cada moment, i res s'atura. El contrari, segueix i amb més força que mai.

T'espantes

Avui és un dia d'aquells en què t'espantes. T'espanta el present, però sobreot, t'espanta el futur. T'espanta la incertesa, t'espanta el no saber, el no comprendre't, el tornar a tenir aquella sensació de no entendre qui ets. T'espanten els pensaments i les contradiccions, les mirades i les paraules. T'espanta pensar que per primera vegades el control es descontrola. T'espanta tenir la sensació de que aquest cop no està totalment a les teves mans. T'espanta comprovar que els anys passen factura i que hi ha coses que malauradament no s'allunyen, sinó que cada cop es fan més fortes. T'espanta l'últim àtom. T'espanta la mateixa por.

T'espanta poder perdre-ho tot. De nou. Com fa tants anys. I tornar a tenir aquella sensació de no tenir res pel que lluitar.

"...no vols viure enmig d'això..."

Ja fa -massa- dies que jo, no em conec. Sabia que caminar per on ho vaig fer comportava aquest risc, però no recordava que fos tant difícil tornar a agafar la direcció correcte. Fa dies que em busco i no em trobo, potser perquè fujo abans d'arribar a mi. Sabia que jugant amb foc podia cremar-me, però no recordava que costés tant tornar a refredar-me les mans.

Fa dies que m'he perdut. M'he perdut a mi, he perdut la coherència i he perdut el sentit de part del meu mòn. I ara, digue'm, de què em serveix saber-ho tot si quan és hora de parlar amb mi mateixa no trobo la resposta a cap pregunta?