"...quan ja tot sembli més lluny (més que mai)..."

Quan al final del dia les hores es condensen en un color tot es torna negre. Negre de tempesta. Negre de mala mar. Negre de no trobar els colors. Negre de decepció. Negre d'incertesa. Negre de ferides obertes. Negre de ràbia. Negre de por a un no sé què estrany. Negre de no poder tenir el control. Negre de perdre't a tu mateixa. Negre amb llàgrimes. És un negre tacat de les il·lusions esmicolades, de la pèrdua del sentit de moltes coses, d'una lluita cansada. És un negre que pinta la teva vida quan intentes cremar el temps i només aconsegueixes que el temps et cremi a tu. És un negre que intentes esgarrapar i trencar però tu només sents com caus, com la realitat hi ha moments que pot més que tu mateixa, com et tanques en un món que és així, negre. I no voldira que us penseu que he caiguten el perany de conformar-me i quedar-me al món negre. Només que hi ha vegades que et sents avall, tan avall, que només pots veure el negre.

...sometimes you feel that you just wanna cry...

Jo hi confiava, amb els somriures. També confiava amb el present i amb el futur i amb la vida. I confiava amb les flors de primavera, amb el sol de juny i els colors de la tardor. Confiava, almenys una mica, amb mi. Confiava amb els estels d'una nit d'estiu, amb les cançons que s'han impregnat a la meva pell amb el pas dels anys i confiava amb els cercles tancats. Però sobretot, repeteixo que confiava amb la vida.Però crec, i ho crec fortament, que tinc tot el dret del món a haver-hi deixat de confiar. Crec que de motius, no me'n falten. Ha caigut una gran gota que ha tacat tot el meu món de dalt a baix i de baix a dalt. I l'ha tacat de tal manera, que hi ha moments en què confiar és sols una paraula buida i sense sentit.

Modificar el pas del temps

Agafar el rellotge i tirar-lo contra la paret, espatllar les hores, ofegar els minuts i saltar per sobre els dies. Trepitjar les busques i esgarrapar l'esfera, moldejar cada número fins que quedin trossets de temps.
Sí, fer això i acabar tenint a les mans només trossets de temps que em deixin destruïr el passat, oblidar el present i veure el futur.

Diumenges

Fa gairebé dues setmanes que a la meva vida cada dia és diumenge i em dedico a girar pàgines del calendari com si fossin alienes al temps. I avui, quan arribar el vertader diumenge, jo ja no sé si em queda aire, si queda cap escletxa en el meu món que no estigui tapada amb un gruix de gel.Que s'acabi ja aquest setembre tenyit de diumenges si us plau, o si més no, que s'acabin els diumenges d'aquest meu setembre...

"Qué difícil resulta todo aquí en mi habitación..."

El pas del temps t'enreda en els teus pròpis moviments, i aixeques el cap, i et preguntes quan acabarà tot això que tot just acaba de començar, i mires el teu voltant, i voldries arrencar a còrrer, i et preguntes com moldejaràs el lent pas del temps, i desitges oblidar, i no saps si podràs tornar a començar, si aguantaràs aquesta situació, i tanques els ulls, i no pots evitar ofegar-te en un mar de llàgrimes.