Caminar

Havia sentit que Ítaca era el viatge, 

plausible, havia llegit que un no arriba mai a Ítaca... 

lògic, ara veig que, com més va, més queda. 

Si ho arribo a saber... tot hagués estat igual.

De vegades no tens gens clar cap on vas ni què hi ha al final ni tant sols on era el principi. La qüestió és seguir caminant, diuen. I així, fer un pas i un altre i un altre i un altre. Mirar el color del cel, el del passat i el del present. Olorar els somnis per no perdre la força. Però de vegades necessitem punts d'inflexió per poder entendre qui som. Un punt d'inflexió que ens recordi l'objectiu. Un punt d'inflexió que ens recordi el sentit de moltes coses. Un punt d'inflexió que ens desperti l'esperança, per petita que sigui, de que podem aconseguir-ho. Un punt d'inflexió que ens expliqui que nosaltres també podem tenir la vida que envejem. Un punt d'inflexió que ens ompli de força.

Doncs bé, jo en necessito un en aquest precís moment. Potser demà aniré a la perruqueria i em tallaré els cabells o me'ls canviaré de calor o vés a saber què només per poder dir: "aquest és el meu punt d'inflexió; ara, tornem a caminar endavant." 

Vosaltres, nosaltres.

If there's anything I could do...I guess not...

but, at least I want you to know I'm here.

Gràcies per ser-hi. I sobretot, per deixar-m'hi ser a mi.

Quan miro enrere i penso en els últims mesos, no em cansaria de repetir que sou el millor que m'ha passat; potser perquè havia arribat a creure que al món, ja no quedava gent com vosaltres, com nosaltres.

Portes

Potser hem de pensar que simplement, quan es tanca una porta, 

sempre se'n obra una altra...

I la que s'obra, potser serà , fins i tot, millor.

Per tu..

Don't be embarrassed,
don't be afraid, don't let your dreams slip away,
determination using your gift, everybody has a gift
never give up, never let it die,
trust your instincts and most imporntat:
you''ve got nothing to lose, so just go for it...

Aquesta entrada va per tu. Mira la vida des de tots els punts de vista que siguin necessaris, canvia d'angle, desmunta-la, canvia les peces de lloc, i tornar-la a muntar per fer que sigui com tu vulguis. I ara has fet un pas per trobar les teves ales. O per seguir volant, volant ben alt. Ara, segueix volant. I si caus, aixeca't. Mica en mica, veuràs com no és tant difícil. Fa por, oi? Llençar-se al vol, sense saber el que et trobaràs... sabent que has de deixar enrere tot allò que ha viscut amb tu tant de temps i que t'ha fet tant mal però que al mateix temps t'ha ajudat a seguir vivint. Intenta-ho. Només et demano que ho intentis. No perdis la paciència. Valora cada centímetre que avances aconseguint sent una mica més lliure. Hauràs de volar per un desert gens planer, hi haurà moments en que les situacions no seran favorables, però mica en mica veuràs que aniran apareixent oasis a l'horitzó... i si lluites fins al final, ho aconseguiràs. No et preocupis. No et deixarem sola. Nosaltres aprendrem a volar al teu costats. Descobrirem petits secrets que ens permetin mantenir el vol i entre totes intentarem aprofitar cada gest, cada paraula, cada senyal. Quan a una se l'hi trenquin les ales, l'ajudarem a recuperar-les. I les tornarem a teixir amb la tel.la del present i la del futur. Quan oblidis tot el que has après, quan oblidis el dia en que vas començar a aixecar el vol, nosaltres et recordarem que per més difícil que sembli tot pot ser possible.
Tens ganes de volar, ho sé. Busca dins teu, està ple de vida. No em neguis que no vols sentir com mica en mica vas deixant el passat enrere i pots ser lliure.

A vegades has tingut la confiança que a mi em faltava. Ara tingues tota aquesta confiança amb tu mateixa, crec amb tu, i sé que pots aconseguir el que et proposis.

Perquè passi el que passi, em (ens) tens al teu costat. Cada cop de vent que intenti tombar-nos no serà prou fort per no deixar-nos aixecar de nou.

Esborres...

"fuiste una guerra inacabada, un puñal cuando se clava"

Suposo que són petites coses sense importància que una damunt l'altra, es van amuntegant pels racons del teu món i et fan oblidar que a sota, hi ha coses més importants. I així, com qui no vol la cosa, esborres. T'esborres a tu mateix. T'esborres com si així poguessis esborrar els problemes. T'esborres com si així poguessis fer-te el sord, el mut i el cec. I de pas, et creus que esborres la por, la por al rebuig, la por a sentir-te ningú, la por a la soledat, la por a no aconseguir-ho, la por a caminar enrere.

Sóc experta en fer-me trampes.

I després, tinc la barra de preguntar-me perquè tot són llàgrimes incontrolables.

El meu món petit

Hi ha moments en que necessito una mica del meu petit món per adonar-me de que encara tinc el cel dalt del cap i el terra sota els peus, un terra que m'aguata i que no em deixarà caure al buit el proper cop que em faci preguntes sense respostes. Suposo que tots necessitem alguna cosa o algú a qui aferrar-nos ben fort, més fort que mai. 

Avui necessito un trosset del meu món petit, necessito els seus límits ben marcats, sense intentar fer-los trontollar i perdre la meva base i fer que tot em caigui a sobre.  Necessito el meu món petit perquè sense les seves fronteres tot em ve gran, perquè quan no veig on acaba sento que m'esvaeixo en un mar de coses sense sentit.

...que érem tu i jo i ja no ho som tant...

Només tanco els ulls i espero que algun dia em puguis entendre. Llençar-me al que és difícil i que tu, sense raó, creus impossible. Vull saber que segueixo viva. I vull que creguis que t'estimo. I que no ho oblidis. I com diu aquella cançó "...que la sort que ara et gira l'esquena et retorni l'amor que fins ara has donat. Que les hores compartides et provoquin un somrís... tant de bo sigues feliç, per favor, sigues feliç."Quan saps que ha arribat el moment de girar pàgina. De seguir. De caminar. Dir adéu a tot allò que ja no et representa i lluitar per les coses que vols. Sense por. O amb por però amb força. I ho sento però jo he de saltar, no puc esperar-te més entre la línia que separar la vida del no viure. I em fa mal, i sé que tants dies després d'haver fet el pas segueixes sense entendre-ho, recriminant-m'ho en silenci. No puc posar-me en perill, ho entens? Aquests dies he notat el passat que em cridava a l'orella, intentant estirar-me. Però no vull. He de saltar. No puc jugar més aquest ser no ser. Vaig fer el gran salt. El que em va costar suor i llàgrimes, i ho saps millor que ningú. No puc tornar enrere. No em puc permetre aquest luxe ni aquesta decepció. Em fa mal dir-ho, però ara mateix tu representes el sentit contrari a la vida. Ets l'amistat que em pot enverinar, i a vegades una no està prou preparat per no ser esquitxada. Ara, ets el sentit contrari a tot allò que m'ha costat tant aconseguir. 




De vegades, encara necessito repetir-m'ho per no sentir-me creadora de tots els teus espirals autodestructius.

Avui...

De vegades simplement música. Música i punt i a part.

Allò que hem après.

Y uno aprende que realmente puede aguantar,

que uno relamente es fuerte,

que uno realmente vale,

y uno aprende y aprende...

y con cada día uno aprende. 

De vegades volem anar tant ràpid enfilant-nos per la vida que oblidem tot allò que hem aprés. I en realitat, hem après més del que ens imaginem, perquè totes les tempestes de sorra tenen un sentit. Hem après que tothom té coses per ensenyar-te i explicar-te. A valorar a les persones que et fan costat, que et fan companyia fent un cafè, que han estat capaços d'arrencar-te una abraçada en algun moment o altre. Valora tots aquells que et respectin tal com ets, que no et vulguin canviar, que malgrat tot, són aquí; aquells dels que pots dir: em sento orgullosa de que siguem amics. Digues el que penses. Valora aquells que et saluden amb un somriure, els que et fan sentir persona i els que no et fan sentir ni menys ni més. No passa res per plorar, plorar no és signe de feblesa, has viscut equivocada durant molts anys. Arrenca de la teva vida aquells que et disparen en silenci, aquells que et miren com si de tu, no poguessin aprendre res. Estima. Estima i demostra que estimes. De vegades, has d'aprendre a dir un t'estimo, per més difícil que et sembli. Potser són aquells els qui pots dir que els estimes que sempre hi seran. Enfronta't a totes les teves pors, el temps passa i fa mal veure que t'has perdut coses per culpa de les pors. No et sentis malament per fer el que et fa feliç, encara que els altres no sempre hi estiguin d'acord. No t'amaguis. Confia amb aquells que saps que t'estimen. No perdis l'esperança ni et desesperis quan no aconsegueixis arribar a les il·lusions, perquè la vida dona moltes voltes i per més difícil que sembli, tot pot ser possible. No escoltis aquells que et diguin que t'has de conformar, que no pots canviar les coses, perquè ells, potser han oblidat el que és somiar. No t'enfadis per passar un mal moment, són els mals moments que t'ensenyen a valorar els bons. Només tu saps on vols arribar i fins a quin punt pots lluitar. No deixis mai de fer coses amb els que estimes, a vegades, són les petites coses les que ens fan feliços. No llencis el temps odiant els altres, si ho fas sense límit només et podriràs una mica més a tu mateix. Deixa't estimar. Comparteix amb els que t'importin. No jutgis sense raons. Creu que els mals moments no són envà. No oblidis que la vida sempre acaba posant tothom al seu lloc. Busca què és allò que et fa feliç i no ho deixis escapar. Recorda que les mentides són esquerdes sense sentit. No intentis ser ningú més que tu mateix, la vida t'ha ensenyat que intentar ser algú que no ets et porta per espirals negres i sense sortida. Aprèn. Valora't a tu mateix, ets el més important de la teva vida. Somia. Lluita per els teus somnis. I sobretot, no deixis que s'escapi la vida. Viu, viu sense parar.  

El pas del temps...

"Anys enrere, penso que queda,

d'aquell que un dia va anar 

amb pantalons curts i els genolls pelats"

Ha passat el dia de reis i ara toca llençar-se a les botigues per trobar aquella ganga que amb una mica de sort farà servei tot l'any. Fa uns anys, enlloc de llençar-nos a les botigues, el dia 7 era el dia de sortir al carrer a jugar amb les noves adquisicions... el meu veí treia el seu nou cotxe dirigit i jo l'acompanyava mentre tenia la meva col·lecció de llibres nous esperant-me per ser devorats. Com ha canviat tot.. El que abans era una got de llet amb cola-cao ara és un café ràpid, i abans plovia i era saltar els bassals i mullar-nos i cantar sota la pluja i ara és agafar l'impermeable, pujar a la moto i sortir ràpid per arribar a la feina i evitar tot el trànsit que hi ha quan plou. I un cop allà miraràs el rellotge per sortir a fer el descans, i el que  abans era jugar a "sota el pont", ara és un altre cafè ràpid, amb una mica de sort, amb bona companyia, i parlaràs de que abans tenies tantes ganes d'aprendre i de fer-te gran per saber més i ara et sembla que cada dia ho entens menys tot. I sortiràs de treballar, i el que abans era una estona de cel amb l'entrepà de Nocilla ara serà qualsevol cosa que trobis. I de vegades penso que tant de bo jo pogués seguir caminant sota la pluja, i riure, i ser innocent, i no veure les injuticies, i somiar, i tornar a beure la llet amb cola-cao del matí i jugar el dia després de reis amb la bici nova o els patins o la casa dels ossos que tant t'agradava...

Qüestions de pors

"Por de la por,

 de sentir aquest pànic 

tant súbtil i tant boig."

Avegades tinc por. És una por estranya, una por d'aquestes que no té nom. No ésuna simple por, és una por complexa, una por a coses que no sé o a coses quesé, una por als extrems, una por a la foscor, una por a no trobar el punt mig,a no saber canviar… és una por que s'arrela i em paral.litza i m'agafa ensilenci, sense que jo de vegades m'adoni que és aquí. És la por al present, lapor al futur i la por al passat. La por a estar sola. La por a noaconseguir-ho. És la por a la mala mar, a les tempestes, als passos enrere, alspensaments descontrolats, la por a ser com sóc.

Però no es pot viure depors; amb les pors, només es pot sobreviure. Així que ja n'hi ha prou; les porsnomés es poden vèncer d'una manera: enfrontant-s'hi. Intentant lluitar-hi, norendir-se.

-que fàcil són lesparaules, que difícils els fets-.

...hola 2012!

Ja està, això ha estat tot. El 2011 ja no torna mai més. Ja ens queden els records: mars d'aigües clares, tempestes i muntanyes russes. That's all. I ara torna la incertesa, el que encara ha de venir, el 2012, el que encara hem de viure. No em faré propòsits ni totes aquestes coses que em porten més problemes que alegries, perquè després, si no els aconsegueixo tot és frustració, així que res, no cal complicar-nos la vida. Benvingut siguis 2012, porta'ns a tots tot allò que anhelem. No parlaré de nous desitjos, ni de plans de futur. Posaré una nova banda sonora i ballaré al ritme de la vida. I ara, que comenci la funció.