Qüestió de camins

"En el camí cap a nosaltres 

no hi ha més lloc que el que tracem 

no hi ha més món que el que volem..." 

Tots els humans, absolutament tots, tendim a tirar pels camins que coneixem, pels que ens semblen més fàcils, encara que a vegades sabem del cert que el camí fàcil no sempre és el correcte. I som així, per naturalesa. I de vegades comencem a caminar per aquest camí conegut, poc a poc, autoenganyant-nos i convencent-nos que no ho estem fent, fins que de sobte, el més petit detall, la més petita cosa, ens fa obrir els ulls i ens escup a la cara que som uns covards. Després, amb el sentiment de covard a la cara i la maleta de pedres a l'esquena és quan hem de decidir. Decidir si viure de veritat o simplement, passar per aqui. Decidir si provar nous camins que potser ens poden fer més feliços. Decidir si el camí fàcil és el que volem. Decidir què cony volem fer amb la nostra vida. Tancar els ulls. Omplir-nos de força. Tornar a obrir els ulls; confiar. I caminar, però caminar només endavant d'una vegada per totes. 

Dies de tardor.

Els matins ja fan olor a tardor, els dies ja no són asfixiants i els vespres ja són d'aquell color marró-vermell-vés a saber què. I mentrestant obersvem aquells nens que amb il.lusió han tornat a l'escola, alguns comenten amb els amics que la mare no l'hi ha forrat bé el llibre i i ha deixat bombolletes, i tu te'ls mires sense poder evitar dibuxar un somriure. Comencem a agafar els mitjons i endreçar les sandalies, reflectint així que l'estiu ja s'ha acabat. I passagem pels carrers escoltant bandes sonores que ens fan una mica més humans, mentre ens adonem que la vida passa més ràpid del que mai ens haviem imaginat. I de cop patim -pensant que això ja no toca- perquè s'acosta el desembre. I llavors pensem que de ben segur que tot és culpa del vent, que tot ho exegera. 

I és que aqui, només hi som un cop.

"Poc poc vaig fent endreça,

i ja no ploro, jo ja no ploro,

buido el que no m'interessa..."

De vegades vivim, viivm sense aturar-nos, sense gaudir de cada segon i últimament m' estic adonant de com n'arribem a estar d'equivocats. De vida només n'hi ha una i potser demà tot caurà esmicolat, potser demà aquell que estimem ja no hi serà, o l'altre estarà malalt, o l'amiga inseparable serà lluny. Potser demà tot haurà canviat i llavors ens pendedirem de no haver aprofitat tot el que teniem. Potser ja n'hi ha prou de perdre's entre pensaments irracionals, entre dies sense sentit, entre solucions inexistents. Potser simplement hem de pensar que si no ho vivim avui demà pot ser massa tard i qua ara i aqui, tot és una melodia de vida al nostre voltant.  I ens hi hem d'aferrar, aferrar-nos'hi ben fort mentre duri, perquè mai se sap. Que ja n'hi ha prou, que cada dia toca ser feliç.