Pensem -i parlem- de tu, i de tu i de tu...

"Parlem de tu, però no pas amb pena. Senzillament parlem de tu...

de les teves coses, parlem i també dels teus gustos, 

del que estimaves i el que no estimaves,  del que feies i deies i senties; 

de tu parlem, però no pas amb pena."

Ahir, quan ens vam llevar, tots vam pensar que tu n'hauries fet 79. I jo, em vaig imaginar trucant-te i preguntant-te si feia massa fred. Ahir n'haugèssis fet 79, si. El mateix dia que, imaginant com sormriuries si ens veiguèssin, haviem travessat mig Europa per viure dos dies junts, com sabem segur que haguéssis volgut. Mentrestant, aqui, una rosa vermella birllava només per tu. I després els d'aqui i els d'allà ens ompliem parlant de tu, recordant-te, encara que en molts moments els records els viviem en silenci per por a vessar massa llàgrimes. Ahir, només una mica més que avui, tots et vam tenir a dins. I ahir em vaig adonar quant et trobo a faltar. I ahir vaig tornar a veure que la vida és massa fugaç com per desaprofitar-la. Massa fugaç perquè de seguida és tard. Massa fugaç perquè segueixo pensant que te'n vas anar massa aviat, després de tanta tempesta vull creure que ara venia el millor de la vida de qui tant estimaves; i una llàgrima em crida en silenci que tu ja no hi ets per veure-ho.

Qüestió de camins

"En el camí cap a nosaltres 

no hi ha més lloc que el que tracem 

no hi ha més món que el que volem..." 

Tots els humans, absolutament tots, tendim a tirar pels camins que coneixem, pels que ens semblen més fàcils, encara que a vegades sabem del cert que el camí fàcil no sempre és el correcte. I som així, per naturalesa. I de vegades comencem a caminar per aquest camí conegut, poc a poc, autoenganyant-nos i convencent-nos que no ho estem fent, fins que de sobte, el més petit detall, la més petita cosa, ens fa obrir els ulls i ens escup a la cara que som uns covards. Després, amb el sentiment de covard a la cara i la maleta de pedres a l'esquena és quan hem de decidir. Decidir si viure de veritat o simplement, passar per aqui. Decidir si provar nous camins que potser ens poden fer més feliços. Decidir si el camí fàcil és el que volem. Decidir què cony volem fer amb la nostra vida. Tancar els ulls. Omplir-nos de força. Tornar a obrir els ulls; confiar. I caminar, però caminar només endavant d'una vegada per totes. 

Dies de tardor.

Els matins ja fan olor a tardor, els dies ja no són asfixiants i els vespres ja són d'aquell color marró-vermell-vés a saber què. I mentrestant obersvem aquells nens que amb il.lusió han tornat a l'escola, alguns comenten amb els amics que la mare no l'hi ha forrat bé el llibre i i ha deixat bombolletes, i tu te'ls mires sense poder evitar dibuxar un somriure. Comencem a agafar els mitjons i endreçar les sandalies, reflectint així que l'estiu ja s'ha acabat. I passagem pels carrers escoltant bandes sonores que ens fan una mica més humans, mentre ens adonem que la vida passa més ràpid del que mai ens haviem imaginat. I de cop patim -pensant que això ja no toca- perquè s'acosta el desembre. I llavors pensem que de ben segur que tot és culpa del vent, que tot ho exegera. 

I és que aqui, només hi som un cop.

"Poc poc vaig fent endreça,

i ja no ploro, jo ja no ploro,

buido el que no m'interessa..."

De vegades vivim, viivm sense aturar-nos, sense gaudir de cada segon i últimament m' estic adonant de com n'arribem a estar d'equivocats. De vida només n'hi ha una i potser demà tot caurà esmicolat, potser demà aquell que estimem ja no hi serà, o l'altre estarà malalt, o l'amiga inseparable serà lluny. Potser demà tot haurà canviat i llavors ens pendedirem de no haver aprofitat tot el que teniem. Potser ja n'hi ha prou de perdre's entre pensaments irracionals, entre dies sense sentit, entre solucions inexistents. Potser simplement hem de pensar que si no ho vivim avui demà pot ser massa tard i qua ara i aqui, tot és una melodia de vida al nostre voltant.  I ens hi hem d'aferrar, aferrar-nos'hi ben fort mentre duri, perquè mai se sap. Que ja n'hi ha prou, que cada dia toca ser feliç.

Setembre.

Tornada ja del tot a la rutina, partits dels Barça els dimecres i una fiblada a la pell en sentir l'himne des del camp i és que inevitablement només puc pensar que ja fa quasi mig any que ens vas deixar. I l'estiu ja s'ha esgotat, i els dies es fan curts i intentes moldejar els dies de rutina seguint el ritme de la vida. Ganes de cridar que encara no vull pantalons llargs ni botes altes, que vull els vespres d'estiu. els gelats a les terrassetes i la música sonant a tot drap. Adonar-se que la vida avança, que tots fan passos endavant, i que potser tu també n'has de fer. Adonar-te del sentit de l'ara i aqui, del voler exprimir el màxim els minuts amb aquells que t'estimes. I de nou pensar, què cony, he lluitat molt per tenir tot le que tinc i potser ja n'hi ha prou de deixar de fer el penolis i viure-ho.

11 dies per l'11 de setembre.

"I tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa i gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. I aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors, i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i cada barri."

Aquest 11 de setembre, junts ho farem possible. https://via.assemblea.cat/ca/

El so d'aquest agost.

"...quan tot s'enlaira,

toco els somnis de puntetes,

junts podem arribar més luny..."

Matins de sol. Tardes d'aigua, sorra i sal. Motocicletes dibuixant camins de sorra. Bicicletes despertant els matins. Silencis. Objectius. Intents de superació. Hores sota el mar. Pàgines d'un llibre en blanc. Ell i jo, jo i ell. Dinars a bons restaurants. Sopars a la fresca. Sons llargs. Xancletes i barrets. I així, amb les petites coses que ens han fet passar ens adonem que de vegeades el més insignificant és el que ens pot dibuixar més somriures. Paissatges que t'envolten i que fins ara no t'havies adonat que eren gairabé perfectes. Visites d'amistats que saps que vols que siguin sempre aqui. 

I així, amb un bon regust de boca, demà tornarem a la rutina pensant que tenim sort, de malgrat tot, ser estimats. Demà tornarem a la rutina sabent que estimem. I que tot té més sentit quan sumem dos. 

Agost. I enyorar.

"...pensant que el mar és com la vida 

que no atura el ritme mai. "

Enyorar-los. Enyorar la teva gent i que et truquin i t'expliquin en detalls el que han fet, com si així et demostrèssin que encara formes part d'ells. Enyorar-los però saber que si xiules vindran. Enyorar-los i que t'enviin una foto pel WhatsApp fent-te partícep dels seus dies. Enyorar i recordar, reflexionar i pensar com hauria estat tu si tu no haguéssim estat tu, si la teva vida no hagués estat com ha estat. Preguntar-te si, en el cas que tot hagués estat diferent, també els enyoraries.

L'agost, per mi, és el reflex d'aquella anys on l'enyorança que sentia de la vida  degotava entre parets de color verd.
L'agost és una terrassa al mig de la ciutat i un café amb gel recordant tot allò que t'ha fet ser qui ets.

L'agost és l'olor de sal i dibuixos damunt la sorra.
L'agost és mirar enrere i decidir com vols pintar el futur. 

Memòria.

"Dicen que la memoria se puede trabajar como un músculo, pero ¿qué infeliz querría recordarlo todo?

¿Quién no firmaría ya por tener una amnesia como un piano? El que recuerda demasiado es un peligro público, corre el riesgo de quedarse estancado entre los malos recuerdos, de no poder deshacerse nunca de este gran miedo que tanto quiere olvidar, este gran miedo que puede hacerle perder lo que más quiere. [...] 

Pero no seamos tan injustos con la pobre memoria, también puede ser una gran aliada, ya caíste en aquella piedra te dice el oído, y a nadie le gusta volver a sentirse como el mayor imbécil de la tierra..."

Mires al teu voltant.

"És senzill d'entendre,
vols anar-hi però no pots...
arribar-hi costa, cal pensar-hi..."

- Guillem Riera-

De vegades mires al teu voltant i t'adones que ho tens tot, que pots ser feliç, que amb el temps has aconseguit tot allò que creies no poder tenir mai. Mires al teu voltant i t'estimen i estimes i et parlen i parles. Mires el teu voltant i tanques els ulls i et veus a tu, fa uns anys, i compares aquella vida amb la d'ara. I et repeteixes en veu baixa que mai més tornaràs enrere. 

Però de cop, així sense avisar, una fiblada a la pell et fa sentir sol. Sense explicacions, sense coherències. Només per fer-te saber que la felicitat no existeix, que l'únic que existeixen són els moments feliços. 

Olor d'estiu.

"...les estones plàcides semblen hores mínimes,

quan la llum del carrer il.lumina el llimoner..."

Congelar aquests moments, de calma i bona companyia, de sol i platja, de mohitos i amistat. Cridar per sentir-nos més forts i parlar de les coses bones que ens esperen. Estrenar biquini, mirar-nos la vida en format positiu i oblidar aquestes coses importants que resulten no ser-ho tant. Compartir, confiar, estimar. Saber que la desconnexió és necessària i que t'agradaria que aquests instants fòssin eterns. Devorar llimones només perquè si. 

Viure, així, com si res.

Potsers

Potser és això d'un canvi d'etapa, de fer caixes i a cada caixa trobar un record oblidat, potser és que arriba l'estiu i és el primer que passarem sense tu. Potser és mirar enrere i adonar-me de la importancia de viure el present, perquè no te'n adones i ja és passat. Potser és aquell silenci absolut que es fa quan tanco la porta. Potser sóc jo, que tinc un no-sé-què estrany a dins que em fa començar a veure la vida amb una mica més d'importància. Potser sóc jo, que tinc ganes de passar tot el temps del món amb aquells que estimo, perquè sinó un dijous, com si res, et truquen i et diuen que algú ja quasi no hi és. I després, no pots fer res més que pensar que ja és massa tard per dir tot allò que mai vas dir.

Dies.

 Dies de mudança, de canvi d'etapa, de records amunt i avall, de retrobar-se amb mapes estripats del passat. I ell ja fa un mes que no hi és i què carai, el trobo a faltar.  Dies de reflexions sense final, de plentajar-nos el sentit de tot plegat, de mirar-se la vida amb aquell angle que t'explica que tens una obligació: ser feliç. Dies amb bandes sonores alegres, per fer més amè aquest va i ve de pensaments. Dies que et plantegés qui t'importa, a qui estimes, a qui enyores, a qui ni vols perdre. Dies de presses però on esperem, malgrat tot, trobar aquell racó on totes les direccions són de color de cel i olor de mar. 

Enlloc.

I allà, mentre els ulls pesaven i escampava silencis m'ha dit que no es mouria, que no se'n anirà. Que no abandonarà al vaixell si jo no ho faig.

I arribar a casa i descobrir aquesta cançó. Com si trobés, simplement, el reflexe de les seves paraules.

"...de cop esclates a plorar, avui ho has fet sense avisar. Són com les onades al mar, quan creus que tot ha passat, una altra et torna a colpejar..."

Enlloc -Gossos-

El so dels extrems.

"I ara preguntes: “exactament què està passant?”
Tu que ho tenies tot tant lligat.
I dissimules, però crec que ho vas enganxant:
Per més que cridis no et respondran..."

L'abril ja va costa avall, el nou de Manel sona en modo repeat durant tot el dia i mentrestant m'adono que estic jugant a un joc de ser jo i no ser-ho, de fer com si jo fós blanc i negre com cara i creu, com estiu i hivern. Ara m'acosto, ara m'allunyo. Ara et dic que no sé què vull i marxo. Ara et dic que no sé què vull i em quedo. Ara t'abraço, ara m'escapo. Ara parlo, ara callo. Ara dissimulo, ara t'estampo la veritat a la cara. Ara ric i ara ploro. Ara ho veig tot clar, i de cop ho veig tot fosc.

I em repeteixo que ha de ser cansat, viure al meu costat, amb aquesta no-decisió (que ni indecisió) constant. I també em repeteixo com fer que tot surti bé. I potser abans també teniem pors i ens embolicavem de silencis però almenys, aquells dies, no coneixiem el nom del dubte. O potser si, i ho hem oblidat?

Fins sempre, avi.

"No has marxat, no has anat enlloc i tampoc t'he oblidat,

sóc aqui ja ho saps, i tu també hi ets, sempre hi ets...

sóc i he estat feliç al teu costat, humil... perquè tu no has marxat..

i sé que mai deixaràs que vagui en soledat, allà on estàs."

El mateix dia que et dèiem adéu per sempre el Barça marcava un 0-3 al camp de Zaragosa. I jo només pensava com haguéssis rigut, com haguèssis disfrutat veient algun d'aquells golasos. El mateix dia que tu marxaves la nostra vida havia de seguir, així, com si res, com si tu encara hi fóssis, com si jo encara hagués d'arribar un dissabte i trobar-te allà, llegint el diari, o barallant-te amb el mando de la tele.

Però dissabte vas marxar. I ara hem d'acceptar que tu ja no hi ets. I que ens queden els records. La maleta de records de tot el que hem compartit, de les mones que m'has regalat fins fa poc any rere any, de les vacances junts a Pineda, dels Frankfurts que ens fèien flipar quan veniem a la platja. Dels escamarlans, dels dinars a ca l'Arumí. De les llàgrimes als ulls que et vaig veure aquell dia que jo estava lluitant entre la vida i la mort. De quan et trucava perquè m'ajudèssis a fer els deures d'anglés, de quan m'explicaves els teus viatges, i em parlaves dels teus amics repartits per tot le món. Sobretot em quedo amb el record de com m'has estimat, de com, a la teva manera, m'has donat sempre tot allò que sabies que em podia fer  feliç.


Gràcies avi, et trobarem molt a faltar, i siguis un siguis, espero que estiguis brindant amb l'avi Lluís en veure'ns a tots, tant units i després de tot, vivint. Perquè potser mai t'ho vaig dir, però t'he estimat. I no pas poc.

Calendaris personals

"...no som realment la vida que ens hem perdut."

Abans -o després- de que s'invetés el calendari, tots hem anat creat registres mentals que expliquen el nostre propi pas del temps. Els nostres "abans/després". L'any de les Olimpiades, o l'any que es va morir aquell que estimavem, o l'any que vaig sortir de la Universitat. L'any que vaig tornar a viure, el mes que em van dir "fins sempre, sort." Aquell dia en que la mort m'obria les portes però vaig decidir viure. Aquella dia, d'aquell mes, d'aquell any que tot va canviar de direcció. Aquell any que vam tornar a estimar, aquell mes que ens vam despedir de totes aquelles peces claus. Quan vam anar a Guatemala. O quan érem a París. O el precipici Australià. El dia, del mes, de l'any, del dia plujós que es va tancar aquella porta davant dels meus morros. El dia que es va tancar una etapa i se'n va començar una altra. L'any que vam aprendre a ser qui som. L'any que els records ens van sacsejar com mai haviem imaginat. El mateix any que vam recuperar l'alé després de buscar-lo desesperadament. Aquell mes, que escoltavem junts aquelles cançons. I aquell concert, que ens explicava que ens podiem menjar el món. I la platja, quan la vam començar a estimar. 

Aquest és el meu calendari. I si uneixo tots els punts, arribo a ser on sóc. 

Aquests són els moments claus que m'indiquen, de tant en tant, sense avisar, el que ha canviat, el que no, i el que encara pot canviar.

2 anys de vida.

"No somiem passats, que el vent s'ha emportat,

una flor d'avui es merceix just a l'endamà.

 Cal que neixin flors a cada instant"

El temps s'enfila i avui ja fa dos anys del punt i final d'aquella lluita. Amb aquest temps, de manera clara, he entés que la vida no permet un excés de parèntesis. I tampoc de peus de pàgina. I és que sinó, les lluites són eternes. 

Sigui com sigui, miro enrere, em sento orgullosa d'haver aconseguit ser invencible quan ho veia impossible i de que els somnis, encara existeixin. 

...

"Si pudiera explicarte todos mis silencios..."

Ordenar.

"Res tornarà a ser igual

i lluitarem fins al final.

Un nou matí pot començar...

si tanco els ulls me’n vaig al teu costat."

Ordenar. Ordenar-ho tot. Ordenar les peces que no encaixen, ordenar les fotografies dels records no acceptats, ordenar les cartes del present. Ordenar el futur, si és que es pot. Ordenar les bandes sonores de la meva vida, ordenar els pensaments que m'enfaden i em fan lluitar contra mi mateixa per ser com sóc, per tenir aquesta tendència a lluitar contra l'inevitable.

Em tanco. Em lligo. M'agafo. 

No em deixo avançar, quan és el que més necessito, quan és el que més he de fer. 

Durada.

Tots ho sabem. Tots sabem que les coses duren el que han de durar. Que algunes duren poc, que altres duren el que és just i que a vegades el n'hi ha que si duren molt pot ser pitjor.
Tots ho sabem. Tots sabem que de tot se'n aprèn, que de vegades, encara que duri poc, també ens ensenya. Que a vegades, durar poc no és sinònim de tristesa.

Ho sabem, i a sobre quan no passa, ho esperem. 

El que no sabem és, però, què, com i quan es decideix el que dura el que ha de durar. 

Per tots.

Dissabte i a punt de dir adéu a una setmana on s 'han tancat etapes, etapes d'aquelles que en el seu moment et van omplir de força, etapes on, malgrat tot, t'has fet gran, t'has envoltat de grans persones i has viscut alguns dels millors moment de la teva vida. Etapes d'on t'emportes una maleta carregada de bons i mals moments, de moments de superació, de somriures, de llàgrimes, però sobretot, una maleta carregada de grans persones; grans persones algunes de les quals ara són part del rumb de la teva vida, grans persones que t'han ensenyat a estimar, a viure, a compartir, a obrir-te, a ser clar, a parlar. Grans persones, algunes que hi han estat des del primer dia, altres que han aparegut més tard, però amb qui tens clar que vols seguir caminant pels camins de la vida. Grans persones, que fan que tot això tingui un sentit, que et recorden, sense saber-ho, el sentit que va tenir aquella lluita de -ja- anys enrere. Ahir una d'aquestes persones em va dir que som el que som perquè estem formats per petites aportacions de totes les persones que van passant per la nostra vida. Doncs jo només puc cridar un gràcies per tot el que m'han aportat durant aquests quasi tres anys. Ha estat impressionant, de veritat. 

Per tots- Andreu Rifé

"Pels que m'han ensenyat a estimar, pels que m'han sabut sempre escoltar, 

per aquells que van confiar amb mi quan vaig decidir canviar el meu destí,

pels que em guarden els petits secrets, pels que m'han fet sentir especial. 

Per aquells amb qui he tingut bons silencis, dels que no molesten, que et fan sentir bé.

Pel que estava amb mi a la llar de foc, grans converses d'hivern d'Empordà.

Per aquells que tant m'han fet costat, animant-me a veure sempre el got mig ple...

per els qui van compartir caminades, en dies d'estiu, això si era amistat...

Per aquells que han sigut referents meus i els que creuen que els he ajudat... 

per tots els que m'han fet reaccionar, també pels que m'han fet riure tant

per aquells amb qui he fet unes platges, una cervesa, olivetes si us plau,...

i per la que m'ha vist plorar tant... pel qui estimo però ja no hi és,

pels que saben quan estic nerviós, per aquells a qui també he abraçat quan cridem el gol a les nits de futbol.

I per últim els que no he vist més, alguns estaran sempre dins meu,

d'altres el temps m'ha fet oblidar,

però potser jo estic al record d'algun d'ells..."

La por.

Por. Por és aquell buit que quan sents t'enfades. Por a perdre. Por a guanyar. Por a allunyar els altres o a que els altres s'allunyin de tu. Por a la incertesa. Por a perdre el que has aconseguit. Por a no estimar. Por a odiar. Por a enyorar. Por a dir un t'estimo. Por que et fa comportar com una autèntica idiota. Por que s'apodera de tu i fa que facis fora els altres a cops de colze com el que més vols és tenir-los a prop. Por a no ser res. Por a no sé ningú. Por a estar sol. Por que t'abraça, t'amaga la mirada i et tapa les orelles. Por que inhabilita els teus sentits. Por, por i por. 

La por, de vegades, és més que un sentiment. La clau és encarar-la abans de que ella aconsegueixi derrotar-te. El problema és, però, trobar aquesta clau.