Bye 2008...

EL 2008 ha estat l’any escrit sobre una muntanya russa. Escrit amb passos enrere, amb fracassos i amb decepcions. Escrit amb aquella paraula que feia tanta por però que ha passat a ser una realitat.  Escrit amb sensacions noves però al mateix temps tant conegudes, amb il·lusions tirades a les escombraries i amb molts danys col·laterals a la gent del meu voltant.  Escrit amb molta racionalitat però amb poca pràctica, amb un adéu inesperat i amb una tornar a començar encara borrós. Escrit amb peces capgirades, amb somnis equivocats, amb errors constants. Escrit amb llàgrimes acumulades fins a rebentar, amb una incòmoda rutina, amb una escalada sense cordes. Escrit amb sumes i restes al calendari, amb seqüències repetitives de tot allò que creies haver deixat enrere, amb molts hiverns i cap estiu. Escrit amb cançons a mitjanit, amb sessions de cine mentre et cabusses a sota al llit, amb molts tallats descafeïnats, i amb molts nusos interiors que mai acaben de desfer-se. Escrit amb distància, amb dies tirats a l’abocador però també amb molts que t’han fet aixecar quan creies haver tocat fons, amb somriures desencaixats i amb massa idees absurdes però intenses. Escrit amb ferides del passat que s’han tornat a obrir, amb records que han tornat a flotar sobre l’aigua del meu món i amb les conseqüències que tot això ha portat. Escrit amb reflexes d’un mirall esquerdat, amb acords de melodies abandonades i amb paraules que tenen la capacitat d’ofegar les ganes de viure. Escrit amb  el sentiment de que no sempre voler és poder, amb un projecte de remuntada que sembla que malgrat tot, no acaba d’avançar, i que encara dibuixa un univers d’una incertesa que fa que tot tremoli.

Un any començat amb grans somriures i acabat amb llàgrimes. Però amb una gran sort: que també ha escrit amb grans persones al costat. Perquè ha estat escrit amb una gran mà on agafar-me i que mai havia sentit tant a prop meu com aquest 2008 i sobretot, com aquest últim mes; ha estat escrit amb una nova amistat que m’alegro d’haver conegut, amb vuit cors que sé que malgrat tot segueixen creuent una mica en mi, i amb moltes mirades que tot i que no m’ho mereixo, encara hi són.

Ara punt i a part. Si us plau. Punt i a part. 

“El dolor adopta formas diversas, el dolor con el que convivimos a diario, pero hay un dolor que no podemos ignorar, un dolor tan enorme que borra todo lo demás y hace que el mundo se desvanezca, hasta que solo podemos pensar en cuanto daño hemos hecho. Como enfrentarnos al dolor, depende de nosotros. El dolor: anestesiarlo, aguantarlo, aceptarlo e ignorarlo. “

 

sede de la autodestrucción

Sentir que no pots, que no existeix la sortida. Notar el cansament incrustat a la teva pell, veure els talls fets amb els retrets que han escopit a la teva cara. Trobar-te la culpabilitat i desitjar no esquitxar més els altres. 

Allunyar-te, tancar-te, oblidar-te, anar-te'n.

...hi ha coses que no oblides mai.

13 de desembre. El dia fa olor de records i de llàgrimes encadenades. El dia és del mateix color que fa sis desembres. El cel té un gris pàl·lid. La vida és esquerdada.  Els minuts estan marcats per l’absència de punts d’inflexió. El vertigen reapareix quan recordo aquella maleïda olor. El paisatge són aquelles reixes sense horitzó. Busco les paraules, però encara són incapaç de descriure-ho tot. No puc descriure aquella soledat, aquella sensació d’estar a l’altra banda del món. No puc descriure aquell no entendre, aquella ràbia, aquell dolor. No puc descriure aquell esforç, ni aquella sensació de ser absent  a la vida. Ni cada abraçada rebutjada però tant necessitada...

Em pregunto com pot ser, que sis anys després, encara recordi tant bé aquella olor que em fa reviure tant intensament instants d’aquell infern. Però el que em fa més mal, és veure que ja han passat sis anys, i que hi ha coses que encara no han canviat. Que encara no he après a ajudar la persona que em gira a dins.  

Nostàlgia

Setmana de remolins interiors. Desembre de nostàlgia. Mires el teu voltant i et perds entre els records de fa exactament un any. Quan tot semblava brillar. Quan et van dir que havies arribat al final del camí. Quan tot s'inondava de llàgrimes de felicitat. Quan abraçar i ser abraçada era un orgull. Quan creies que mai res i ningú et podria fer tornar enrere. Quan, inoscent, pensaves que per fi, tornaves a viure. 

Per què cullons vaig deixar que tot s'esfumés tant ràpid?

"...tens por de que s'aturi el temps, que et quedis sol en aquest moment."

I de sobte t'adones que tens por que la teva vida es quedi aquí. Encallada.Que hagi après a ignorar el pas del temps. Que mai més res comenci ni acabi. Com si immòbil, només sabés resignar-se. Que es quedi en una pausa perpetua. Com si et deixès enrere. I ho fes definitivament.

Del silenci

Et parlaré del silenci. Del silenci que crida. Del silenci que esquerda vides. Del silenci tacat de por. Del silenci que plora. Del silenci esquitxat de culpabilitat. Del silenci que ofega les paraules.

Et parlaré del silenci. D’aquest company de viatge que amb el pas del temps m’ha anat endinsant en un cercle tancat. D’aquest element que em rebrega, m’embolica i em tanca dins una caixa hermèticament.

M’agradaria parlar-te més d’aquest silenci. Però no ho puc fer. Perquè és el mateix silenci qui em prohibeix les paraules. Perquè és el mateix silenci que no em deixa desencadenar-me d’aquesta història –la meva història-. Perquè és el mateix silenci que m’escup a la cara fent-me perdre de vista la veritat. 

Decidir si endavant o punt mort vs.enrere

Dubtes existencials. Per primer cop a la vida sóc jo la que ha de decidir què fer amb la meva vida. Vull dir amb l'assumpte més important de la meva vida. He de decidir si renuncia o esforç. Si perpetuar o intentar. Si rendir-me o lluitar.

Quan...

Quan et trobes en el punt aquell en el que et mous entre pors que esobrren els camins i fòbies que despinten els dies. Quan et sents caure en el buit mentre immòbil, ets incapaç de caminar endavant. Quan sents sense escoltar i parles sense dir. Quan no trobes el sentit en molts dels teus moviments, però t'enganxes a ells com si fóssin la teva única sortida. Quan sortir de la vida per la porta d'emergència és el primer impuls que et passa pel cap. Quan no saps si és que no vols o no pots. Quan no trobes la força. Quan et preguntes si mai acabarà tot aquest malson.

Quan el control et controla i et descontrola...

He permés que el pas del temps m'hagi anat deixant aquí, atrapada. I ara ja no em trobo, ni em sento, ni m'entenc; ni tan sols sé com escoltar-me. I mentre visc encallada en aquest punt mort no trobo motius, ni raons, ni solucions.

Però el que m'espanta més de tot, és que en tots aquests anys, mai havia viscut un moment com aquest. I quan dic mai, vull dir abolutament mai. Mai havia tingut la sensació de que el meu control em girava l'esquena, de que es rebelava contra mi deixant-me fora de la partida com si, després de tot, haguéssim canviat els papers i fos jo qui està a les seves mans i no ell a les meves. Era jo la que deia prou quan el meu món ja no podia aguntar més. I ara crido prou sense parar, a cada carrer, a cada moment, i res s'atura. El contrari, segueix i amb més força que mai.

T'espantes

Avui és un dia d'aquells en què t'espantes. T'espanta el present, però sobreot, t'espanta el futur. T'espanta la incertesa, t'espanta el no saber, el no comprendre't, el tornar a tenir aquella sensació de no entendre qui ets. T'espanten els pensaments i les contradiccions, les mirades i les paraules. T'espanta pensar que per primera vegades el control es descontrola. T'espanta tenir la sensació de que aquest cop no està totalment a les teves mans. T'espanta comprovar que els anys passen factura i que hi ha coses que malauradament no s'allunyen, sinó que cada cop es fan més fortes. T'espanta l'últim àtom. T'espanta la mateixa por.

T'espanta poder perdre-ho tot. De nou. Com fa tants anys. I tornar a tenir aquella sensació de no tenir res pel que lluitar.

"...no vols viure enmig d'això..."

Ja fa -massa- dies que jo, no em conec. Sabia que caminar per on ho vaig fer comportava aquest risc, però no recordava que fos tant difícil tornar a agafar la direcció correcte. Fa dies que em busco i no em trobo, potser perquè fujo abans d'arribar a mi. Sabia que jugant amb foc podia cremar-me, però no recordava que costés tant tornar a refredar-me les mans.

Fa dies que m'he perdut. M'he perdut a mi, he perdut la coherència i he perdut el sentit de part del meu mòn. I ara, digue'm, de què em serveix saber-ho tot si quan és hora de parlar amb mi mateixa no trobo la resposta a cap pregunta?

Travessant paradoxes

Necessito dos minuts i tretze segons. Exactament dos minuts i tretze segons. T'he d'explicar que hi ha dies on el meu món es satura de taques negres tot i que jo després et digui que hi ha escletxes de colors. I camino al límit d'un abisme mentre plouen últims àtoms. I si, suposo que tinc por; però em quedo immòbil oblidant que el temps no s'atura. I tinc la sensació que la meva vida es desmunta, que perdo peces sense recuperar-ne de noves. Saps? No sé com dir-te que necessito que m'arrenquis un somriure. No sé com dir-te que tinc por de no tornar aprendre a esgarrapar els somnis. Que encara ara hi ha vegades on m'esforço a omplir buits de la manera equivocada. Que fingeixo enfadar-me amb el món quan al capdavall, no faig res més que enfadar-me amb mi mateixa. Que no m'agrada aquest desequilibri. Però que no sé com escapar-ne.

Cosir, descosir, i tornar a cosir...

La vida, a mesura que passa, es forada. Sí, es forada. Com els mitjons, els pantalons o les butxaques. Els anys n'esparrequen el teixit, que es va obrint dissimuladament després de cada decepció, cada tempesta i cada renúncia. També es descoloreix. Sí, es descoloreix. Es descoloreix quan cada absència, llàgrima i passat inacabat forada el dia a dia a través d'uns ulls que es desfilen i perden aquella tinció que els caracteritza. De sobte, mires al teu voltant i t'adones que el millor que pots fer és agafar fil i agulla i tapar tots aquests forats per els que regalima el no saber viure, la desesperació, i probablament, el dolor. I de nou, t'adones que tu no saps cosir. Que no t'agrada. Que ho odies. De la matexa manera que odies adonar-te que revius moments que creies que ja no es tornarien a repetir.

I tu estàs en aquest punt. Just aquí.

- Nadie puede salvarte, cariño. Ni yo, ni un príncipe ni nadie más. Incluso hay veces en las que hasta una persona que es capaz de resolver problemas intenta esquivar éste.

- ¿Me estás diciendo que vas a dejar que me hunda?

- No, lo que quiero decir es que está en tu mano... o bién ahora o la próxima vez, a no ser que aprendas a nadar.

- ¿La próxima vez? ¿Qué quieres decir con la próxima vez ?

- Aunque te sacara de aquí y te llevara sobre mi espalda sana y salva a tierra firme, sería sólo cuestión de tiempo que te volviera a alcanzar otra tormeta y te encontraras de nuevo en peligro sin poder evitarlo, pues hay que vencer muchas tormentas al largo del camino.

[...]

- Sigo buscando la manera de no hundirme en esto.

- Entonces, ¿prefieres pasarte toda la vida intentando no ahogarte, igual que ahora, buscando y esperando que el bote ideal te salve de una vez por todas?

[...]

- Estamos heladas, agotadas y, de todas formas, el mar está muy picado. Con toda seguirdad nos ahogaremos si intentamos aprender ahora.

- Lo que sí es seguro es que te hundirás si no lo haces ya.

[...]

-LLevas ahogandote muchos años y ¡ni siquiera estabas dentro del agua! Tienes tanto miedo...

Marcia Grad, La princesa que creía en los cuentos de hadas

"...y ese ruido que me separa de la realidad."

No t’adones de la importància de certes coses fins que xoques de cara contra elles i ja és massa tard per canviar-les. Fins que sents que lluites pel que no tenies previst i que et trobes en un univers de contradiccions, paraules, dubtes i incerteses que t'estampa contra la paret. Fins que et despertes, obres els ulls, i et preguntes el sentit de moltes coses. Fins que sents que guanyes amb la condició de calmar la conciència del perdre. Fins que et sents res. Fins que penses en tot el camí que has de tornar a fer i et preguntes si tindràs la força necessària. Fins que el tornar a començar és una realitat i un camí de ziga-zagues és una veritat. Fins que no saps si has perdut part de les peces del puzzle del teu món. Fins que tens por de que res torni a ser com abans. Però tard o d'hora te'n adones. I també t'adones que ho has d'aprendre -gairabé- tot una altra vegada.

"...you've got to leave it behind..."

Capgirar, remoure, anestesiar, girar, buidar, trepitjar, enganyar, doblegar, posar cap per avall, doblegar, maltractar, retallar, escupir, evaporar, ofegar, asfixiar, disparar, estirar fins estripar, críticar, trencar, cremar, oblidar, buillir, canviar de color.

Tot això i més he intentat amb els dies foscos.

Però segueixen aquí. I m'incomoden.

De jo i de mi i de perdre'm

Em crido i no contesto, em perdo i no em busco. Em parlo i no m 'escolto, em truco a la porta i no m'obro. M'escric i no rebo les cartes, em pregunto i no em responc. I m'adono, que precisament quan més falta fa, menys sé estar amb mi mateixa.

Por

La por que fa més por és la que no té nom.

I tanques els ulls i t'adones que hi ha tantes pors sense nom, que ni tu mateixa ets capaç de pronunciar-les.

"...quan ja tot sembli més lluny (més que mai)..."

Quan al final del dia les hores es condensen en un color tot es torna negre. Negre de tempesta. Negre de mala mar. Negre de no trobar els colors. Negre de decepció. Negre d'incertesa. Negre de ferides obertes. Negre de ràbia. Negre de por a un no sé què estrany. Negre de no poder tenir el control. Negre de perdre't a tu mateixa. Negre amb llàgrimes. És un negre tacat de les il·lusions esmicolades, de la pèrdua del sentit de moltes coses, d'una lluita cansada. És un negre que pinta la teva vida quan intentes cremar el temps i només aconsegueixes que el temps et cremi a tu. És un negre que intentes esgarrapar i trencar però tu només sents com caus, com la realitat hi ha moments que pot més que tu mateixa, com et tanques en un món que és així, negre. I no voldira que us penseu que he caiguten el perany de conformar-me i quedar-me al món negre. Només que hi ha vegades que et sents avall, tan avall, que només pots veure el negre.

...sometimes you feel that you just wanna cry...

Jo hi confiava, amb els somriures. També confiava amb el present i amb el futur i amb la vida. I confiava amb les flors de primavera, amb el sol de juny i els colors de la tardor. Confiava, almenys una mica, amb mi. Confiava amb els estels d'una nit d'estiu, amb les cançons que s'han impregnat a la meva pell amb el pas dels anys i confiava amb els cercles tancats. Però sobretot, repeteixo que confiava amb la vida.Però crec, i ho crec fortament, que tinc tot el dret del món a haver-hi deixat de confiar. Crec que de motius, no me'n falten. Ha caigut una gran gota que ha tacat tot el meu món de dalt a baix i de baix a dalt. I l'ha tacat de tal manera, que hi ha moments en què confiar és sols una paraula buida i sense sentit.

Modificar el pas del temps

Agafar el rellotge i tirar-lo contra la paret, espatllar les hores, ofegar els minuts i saltar per sobre els dies. Trepitjar les busques i esgarrapar l'esfera, moldejar cada número fins que quedin trossets de temps.
Sí, fer això i acabar tenint a les mans només trossets de temps que em deixin destruïr el passat, oblidar el present i veure el futur.

Diumenges

Fa gairebé dues setmanes que a la meva vida cada dia és diumenge i em dedico a girar pàgines del calendari com si fossin alienes al temps. I avui, quan arribar el vertader diumenge, jo ja no sé si em queda aire, si queda cap escletxa en el meu món que no estigui tapada amb un gruix de gel.Que s'acabi ja aquest setembre tenyit de diumenges si us plau, o si més no, que s'acabin els diumenges d'aquest meu setembre...

"Qué difícil resulta todo aquí en mi habitación..."

El pas del temps t'enreda en els teus pròpis moviments, i aixeques el cap, i et preguntes quan acabarà tot això que tot just acaba de començar, i mires el teu voltant, i voldries arrencar a còrrer, i et preguntes com moldejaràs el lent pas del temps, i desitges oblidar, i no saps si podràs tornar a començar, si aguantaràs aquesta situació, i tanques els ulls, i no pots evitar ofegar-te en un mar de llàgrimes.

Feed back

Vaig entendre-ho tot quan vaig tancar els ulls i et vaig veure arribar des del passat, em vas tapar els ulls amb un mocador i em vas tancar la boca amb les teves mans. Vas amagar els somriures i em vas tirar una galleda d'aigua freda composta d'incertesa i de contradiccions. En aquell precís instant, jo et vaig tornar a sentir a prop, tant a prop com feia anys que no ho feia. Et vaig intentar odiar, però només vaig aconseguir plorar.

[]

Hi ha moments en què ser valent és saber dir "tinc por". Moments en que desitges amb totes les teves forces fer i desfer la vida al teu gust. I t'adones que això és impossible. I t'espantes. I sospites que tu no n'ets, de valenta.

Per molts anys Anna!!

Ella és l'Anna i avui en fa 27. L'Anna és una d'aquelles persones que pots tenir al teu costat en silenci, sense dir res, i tanmateix saber que tens algú molt gran al teu costat. De vegades diu les coses tant clares que fins i tot espanten però penso que és una de les coses que la caracteritzen i que sovint, serveixen per obrir els ulls davant una realitat que no sempre agrada. Amb el pas del temps m'ha ensenyat moltíssimes coses, coses d'aquestes que no es poden explicar en paraules però que s'aprenen al dia a dia i és més, me'n ensenya de noves cada dia que passa.

Ja és el segon any que l'hi faig el salt el dia del sopar del seu aniversari però Anna, tal i com m'has repatit els últims dies, la distància no la fan els quilòmetres, sinó les persones. Així que sé que saps que jo també sóc en el brindis per l'Anna!

Un petonàs australià i 27 estirades d'orella!

...punts suspensius...

He intentat tancar els ulls i agafar una agulla que zitzagujes per tancar sobre la meva pell totes les taques del passat. He volgut resseguir un per un cada record, cada ferida, cada camí equivocat, i no parar fins aconseguir cicatritzar-ho per sempre. Peró cada cop que ho intento, nomes sé teixir punts suspensius. Punts suspensius que són sentiments amagats, culpabilitats, incerteses, retrets empresonats. Potser són por. O potser, només són somriures tristos. Potser són vergonya, llàgrimes acides i silencis amargs. O qui sap, potser és només, la certesa que malgrat el pas dels anys mai podré tornar a començar.

Seen in the sea...

Avui he vist el mar i de nou he intentat esborrar, amb la punta dels dits, el fred hivern que de vegades viatja per el meu cos. He sentit el so del cel i he tocat el color de les onades amb el palmell de la mà mentre he imaginat que retrobava tota la força perduda. He escrit en silenci la melodia del vent al mateix temps que abraçava la sorra amb els peus i dibuixava parèntesis amb la mirada. I per uns instants, m’ha semblat trobar un bocí d’estiu.

Fantasmes

Fantasmes fets de silencis, de ferides mal tancades i de somnis escapçats. Fantasmes alimentats pel pas del temps que quan creies haver enterrat decideixen tornar a viure. Fantasmes que taquen els dies, retallen els somriures i et tanquen en un cercle mentre ho fan tot una mica més díficil. Fantasmes que et fan sentir fràgil, que et tempten a perdre l'equilibri, que t'escupen a la cara gotes d'aigua que porten escrites que la història sempre es repeteix. Fantasmes que m'omplen d'incerteses.

Cartró

Al meu món hi ha peces de cartró que de vegades juguen a cuit i amagar entre elles. N’hi ha de fràgils i de fortes, de dolces i de salades, de clares i de fosques. Si es mullen, es desfan, i hi ha moments en què un simple objecte pot fer que s’entrebanquin i em descol•loquin i em taquen d’un estat d’ànim camaleònic mentre em fan sentir que no tinc por d’anar a poc a poc, sinó de no avançar.

-jo-

Em va demanar que expliquès la meva vida amb una sola frase.
Jo vaig abaixar la mirada i vaig romandra en silenci. Mentrestant, només podia pensar que encara ara, era una lluita constant amb mi mateixa.

Em pregunto fins quan la podré manteir, aquesta lluita.