La vida és un llarg viatge on et vas trobant amb persones diferents. Algunes vénen i se'n van, d'altres vénen i ets tu qui te'n vas i amb d'altres , en canvi, t'hi vols quedar per sempre més.
Ella n'és una. Una de les que m'agradaria tenir eternament aquí. És una peça que encaixa al puzzle de la meva vida, , és una banda sonora que sempre m'agrada trobar entre la multitud. És la força, potser m'atraviria a dir que és el mirall. El mirall de la lluita, de la paciéncia i de la impaciència, dels records. Ella s'amaga però ningú se'n adona, ella és difícil de conèixer però pocs ho sospiten. I no saben el que es perden. Dins de tot el control és imprevisible com una muntanya russa; i el que ningú veu és que és fràgil com un globus a punt d'explotar amb una maleta de pedres que mai ningú l'hi ha ajudat a buidar. I és admirable, de veritat. Poca gent al món lluitaria com ho està fent ella. Ni amb la seva energia, ni amb la seva força. Ni amb les seves ganes de viure. Ningú hauria escollit reobrir ferides per poder ser més feliç, sabent el risc que corre. I per això és admirable.
I no és només això. És com aquells pallassos de nas vermell que quan et miren et desarmen, i només els pots respondre amb un somriure. A ella li agrada viure, malgrat tot. De fet, podria dir que a nosaltres, ens agrada viure. Viure en un món particular on tot és senzill i alhora profund; tot sembla simple i alhora etern. I si la gent del voltant ens mira amb cara d'incomprensió ens és igual, la vida ens ha ensenyat a disfrutar dels petits moments. Mai hagués pensat que jo digués això però crec que podem estar molt contentes. Segurament moltes persones amb una situació semblant no ho hauria aconseguit. Potser ella mai llegirà aquestes línies, però si alguna cosa tinc clara, és de tots els valors i de tot el valor que porta a dins.
