EL 2008 ha estat l’any escrit sobre una muntanya russa. Escrit amb passos enrere, amb fracassos i amb decepcions. Escrit amb aquella paraula que feia tanta por però que ha passat a ser una realitat. Escrit amb sensacions noves però al mateix temps tant conegudes, amb il·lusions tirades a les escombraries i amb molts danys col·laterals a la gent del meu voltant. Escrit amb molta racionalitat però amb poca pràctica, amb un adéu inesperat i amb una tornar a començar encara borrós. Escrit amb peces capgirades, amb somnis equivocats, amb errors constants. Escrit amb llàgrimes acumulades fins a rebentar, amb una incòmoda rutina, amb una escalada sense cordes. Escrit amb sumes i restes al calendari, amb seqüències repetitives de tot allò que creies haver deixat enrere, amb molts hiverns i cap estiu. Escrit amb cançons a mitjanit, amb sessions de cine mentre et cabusses a sota al llit, amb molts tallats descafeïnats, i amb molts nusos interiors que mai acaben de desfer-se. Escrit amb distància, amb dies tirats a l’abocador però també amb molts que t’han fet aixecar quan creies haver tocat fons, amb somriures desencaixats i amb massa idees absurdes però intenses. Escrit amb ferides del passat que s’han tornat a obrir, amb records que han tornat a flotar sobre l’aigua del meu món i amb les conseqüències que tot això ha portat. Escrit amb reflexes d’un mirall esquerdat, amb acords de melodies abandonades i amb paraules que tenen la capacitat d’ofegar les ganes de viure. Escrit amb el sentiment de que no sempre voler és poder, amb un projecte de remuntada que sembla que malgrat tot, no acaba d’avançar, i que encara dibuixa un univers d’una incertesa que fa que tot tremoli.
Un any començat amb grans somriures i acabat amb llàgrimes. Però amb una gran sort: que també ha escrit amb grans persones al costat. Perquè ha estat escrit amb una gran mà on agafar-me i que mai havia sentit tant a prop meu com aquest 2008 i sobretot, com aquest últim mes; ha estat escrit amb una nova amistat que m’alegro d’haver conegut, amb vuit cors que sé que malgrat tot segueixen creuent una mica en mi, i amb moltes mirades que tot i que no m’ho mereixo, encara hi són.
Ara punt i a part. Si us plau. Punt i a part.
