Un primer adéu....

Des del primer moment era una etapa provisional. La feina per convinar amb estudis, la feina per tenir una injecció extra, la feina que no havia de ser la de la meva vida. Però mai m'hauria imaginat que em fos difícil dir adéu... adéu als dissabtes, adéu a totes les tardes, adéu a les aigues de 45 cèntims, adéu a les Guess, adéu a les C-doux, adéu a les Geox, a les Pedro Miralles, a les Unisa, a les Muxart, adéu, adéu, adéu... però sobretot adéu a hores de companyia, a estones compartides, a grans persones, a persones que m'han fet somriue i també m'han aixugat alguna llàgrima, a persones que m'han deixat sortir la nena que porto dins (i sinó que mirin el calendari jeje), a persones que m'han ensenyat, que m'han aconsellat, que m'han donat segones oportunitats, que m'han escoltat, que m'han parlat... adéu a dos anys compartits amb GRANS persones. Adèu. Adèu, gràcies i fins sempre..

Un adèu amb una abraçada, amb un us trobaré tant a faltar...però tant tant i tant...i amb una llàgrima.

Camins

M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins.... però últimament tinc la sensació que agafo tots els camins que no porten enlloc.

Converses de dissabte

"Mientras se desnudaba, otra mujer lo hizo frente a ella: el gran espejo del baño le devolvió una imagen de esa desconocida que vivía dentro de su cuerpo; la que nunca ababa de aflorar: su yo más íntimo. La observó. Se observó. Sus ojos la miraron interrogantes.

- No me mires así -le dijo.

- No me mires así- le contestó la extraña.

-¿No ves que no tengo nada que decirte?-volvió a hablarle.

-¿No ves que no tengo nada que decirte?-volvió a contestarle.

-¿Quién eres?

-¿Quién eres?

-¿Qué quieres de mi?

La extraña la atravesó con los ojos y desde el espejo le espetó, furiosa:- Estás ACABADA. Mírate de una vez. ¡¡¡MÍRATE, maldita sea!!! ¿Es que no te das cuenta? Cuándo vas a vivir de verdad? Libros, libros y libros...escritora de pactotilla. ¿Es que no sabes hacer otra cosa?Se miró derrotada... Dejó resbalar sus ojos por aquella piel tan ajena y tan propia y le pareció que llevaba toda la vida dormida..."

Ella, que todo lo tuvo. Ángela Becerra

23*

Avui en sumes un i t'adones que canviar el 3 per el 2 serà el principi d'una nova etapa, tant de bo més bona que l'última. Mires enrere i trobes tots el somnis que encara hi ha pendents, mires endavant i t'adones de tota la força que necessitaràs. No pots deixar de preguntar-te què passarà, si podràs, si te'n sortiràs. No pots deixar de pensar amb tots aquells que trobaràs a faltar, amb les estones de cel que ja no tornaràs a viure, amb tot el que, amb nostàlgia, deixaràs a tot aquest racó que ara t'ofega. Des de les escales del dissabte fins als cafès al Zèfir, des de les bromes estúpides dels vespres fins a les llàgrimes compartides amb la teva mitja teronja de l'amistat. Des dels tallats a les Voltes (si, això també ho trobaré a faltar) fins als petons d'aquella nina rossa, des del cotxe fins a les sabates, des de les coses més aparentment insignificants fins a totes les que m'han vist crèixer.

Potser per això, aquesta entrada als 23, està pintada amb tanta nostàlgia...

Ser conscient

Sentir-me lluny per ser conscient d’aquest no-lloc en el que visc. Sentir-me sola per ser conscient de la realitat. Sentir-me buida per ser conscient de que ja res mai més tornarà a ser igual.

I sentir-me estranya per ser conscient de que aviat ja hauré marxat.