"Que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde"

Avui m'he despertat i ha sonat una melodia de tons càlids, i m'ha explicat que malgrat tot, sempre queda algú disposat a ajudar-te a reconciliar-te amb el món i que el pas dels dies t'ensenya que una vida millor és possible; m'ha recordat que l'esperança és un dels ingredients bàsics per poder caminar endavant i abans de deixar-me marxar, m'ha omplert les butxaques de força i m'ha xiuxiuejat a l'orella que el més important de la pròpia vida és un mateix.

"... i afrontem la vida mirant-la a la cara...!"

Després de noranta minuts que han aconseguit remoure'm, sacsejar-me i el final, calmar-me una mica, torno a creure que té sentit caminar endavant fins a aconseguir que les ferides es tanquin del tot. De vegades penso que em fallen les cames, que les forces, s'acaben. Suposo que són aquells mateixos moments en què el cap i el cor agafen camins diferents i jo només sóc capaç d'escoltar, preguntar, respondre, el cap.  De vegades només puc creure que mai aconseguiré girar pàgina del tot i que simplement m'he de resignar. Però avui m'han recordat que si ho vols, ho pots aconseguir. Avui he mirat enrere i he vist amb tots els salts endavant què he fet, amb com he aconseguit canviar la meva vida des de fa, per exemple, deu anys i avui... també podria dir nou anys, vuit...o fins i tot dos. Si he aconseguit tot el que ara tinc, perquè no puc fer un últim (o primer) esforç?

"...perquè si és bo o és dolent no importa molt ara mateix..."

Fa unes hores que ha començat a ploure i diuen que durarà dies. Prepararem una nova banda sonora dels dies i deixarem aquesta setmana on hi hagut un repeat continu d'Els Manel. Ens preparem per les jornades electorals de demà, potser unes de les pitjors en la història de la democràcia. Mentrestant la vida segueix, adonant-nos que per més que passi el temps, aquest no ho cura tot. Acceptant que la vida que ens hem perdut, simplement no existeix. Però creient que de vida només n'hi ha una i que som aqui per viure-la, assaborint cada segont, gaudint cada minut. I que si perdo el nord i he de nedar contracorrent ho faré, agafant el timó ben fort, sabent que tard o d'hora, el mar tornarà a la calma i que qui guanyarà seré jo.

Muntanya russa

Per què quan sembla que tot rutlla arriba la nit del diumenge i et trenques amb trossets asimètrics sense cap explicació ni cap raó?

I només vols oblidar. Oblidar els records. Oblidar el que mai seràs. Oblidar els somnis que són utopies. Oblidar els motius. I de retruc oblides il.lusions, oportunitats, direccions, somnis, ganes de seguir. I trobes abismes que no pots verbalitzar.

Peces assimètriques

Ha passat l'11 de l'11 de l'11 i he de confessar que a les 11:11 h estava massa capficada amb la feina i quan vaig reaccionar ja eren els 11.12h.. m'hauré d'esperar el 12 del 12 del 12 a les 12:12... :)

Passen els dies, el novembre ja està a punt de fer un gir calendari avall i sembla que la tempesta es va calmant, poc a poc. Ahir una mica de solidaritat amb l'esclerosi múltiple assistint a l'Esclerock'11. Avui una mica de retrobades amb amistats oblidades. Demà un diumenge diferent. I mentrestant, esperarem el fred, retrobarem les jaquetes ben cordades i guardarem les mans a les butxaques mentre seguim desafiant somriures, mirades i somnis. Ens intentarem arrapar a la vida amb les ungles i amb les dents, com diu aquella cançó.

I creurem amb un futur que mai sabrem del cert si arribarà, però si no mantenim l'esperança, perdem les il.lusions. I sense il.lusions, perdem les forces, i sense forces perdem el sentit. Així doncs, creurem que és cert que després de la tempesta sempre ve la calma i amb un exèrcit d'esperances seguirem caminant sempre endavant. I que quan passi el novembre, el desembre i la foscor de les nits, arribarà el gener, la vida, la llum...

Rareses

Pluja, pluja i més pluja. Dies grisos. Sentiments remoguts. Emocions que no s'entenen. Perquès sense respostes. Paraules volant al buit. Llàgrimes glaçades que cauen en la incertesa. Somriures esborrats pel pas del temps. Silencis impacients per ser trencats. Consells sense fonaments. Mirades profundes en l'infinit. Records que viatgen amunt i avall. Cançons que fan que tot sigui possible. Persones que caminen i persones que s'aturen. Trens sense passatgers. Sentiments amagats. Mentides convertides en veritats. Abraçades inesperades. Passes que no saben on van. Valoracions excessivament negatives d'un mateix. Perfeccions imperfectes. Mars ofegant malsons. Vides paral.·leles. Emocions oblidades. Laberints sense sortida. Sort de tenir persones al costat. Ganes de viure però llàgrimes sense sentit. Estrany.

Quan arribi el desembre...!

Potser que el desembre deixi de ser "el trist desembre" a la meva vida. Aquest any, pintem nous colors tenyint el pont de desembre amb una mica de mar, cavalls i sorra... Menorca ens espera! Sense sol, sense estiu, però amb bona companyia i segur que amb bones aventures.