"Sueños pequeños, sueños grandes,
dime tu si hay algo mejor..."
Últimament veig que no escric massa; ni sobre les petites ni sobres les grans coses. Ja no escric sobre aquest meu món particular, ni com el visc, ni com el respiro. I és que potser m'he adonat de que com més feliç sóc menys necessito escriure. I és que ara ja no tinc la necessitat d'escriure com abans. Potser és que ja no necessito el refugi que em portaven les paraules, i tampoc neixen aquells remolins dins l'estòmac que em feien dir tants "no puc més". Potser és que ha anat aprenent que de vegades el millor és la realitat que ens envolta. He anant aprenent que hi ha realitats que ens decepcionen, però que n'hi ha d'altres que ens sorprenen. I així, sumant dies, girem al cap i ens adonem que tot el que ara tenim voldriem que fos etern. Potser és que he anat aprenent a pensar menys en l'ahir, a mirar menys el demà i a ballar més en l'avui. Potser si, que és això, aprendre, únicament aprendre. 