Desembres.

"Caminant, retrobant el meu passat,

les paraules que he esborrat, és temps perdut.

Has jugat a semblar massa important,

a creuar-te en un camí que no és el teu."

Les pàgines del calendari estan a punt d'inaugurar un altre desembre. Un altre desembre de records que s'intentaran difuminar entre les ganes de tornar-ho a intentar, de viure, de no tirar la tovallola. Comença una altra lluita bidireccional, una petita pedra que es posa al camí com ho fa cada desembre, quan els fantasmes agafen forma de present i ho fan tot més feixuc, més esmoladament complicat. 

Potser, simplement, hem de canviar l'angle des d'on ens ho mirem, i pensar que, de tant en tant, recordar l'origen de tot plegat, pot omplir de llum els dies de persianes abaixades. 

"You wanna fly around the world, in a beautiful balloon."

"...i que fa que no deixis mai

de ser tu mateix."

Un dia qualsevol de novembre. Dinars de família que et fan sentir envoltat de grans persones. Infinites ganes de perpetuar el temps. Petons, d'aquells que agraden. Ciutats desconegudes, almenys fins ara. Retrobaments. Marxar sabent que avui ja has tornat i que tot seguirà igual. Debats polítics que decanten vots, zappings televisius que decoren les nits dels diumenges. Paraules, silencis, telèfons que no sonen. Esperances, cançons, crits que s'escolten. Fulles que decoren els horitzons, abraçades sense esforç. Ganes de viure, ganes de créixer, ganes d'avançar. Papers on hi ha escrit tot allò que ningú no acabarà d'entendre. Notícies que et dibuixen un somriure, que anuncien un canvi de vida, on hi haurà despedides amb llàgrimes però benvingudes amb il·lusions. Vida, que gira, que tomba, que gira.

Les pauses necessàries per seguir.

"...però arrisques i perds o bé hi surts guanyant.

Obra la força, no tinguis por, darrera la porta, hi ha un món millor.

Ja ho sé, fa impressió, tu agafa'm ben fort, 

i quan estiguis llest, arrenquem el vol,

no sé si anirà allà on volem, però puc assegurar que jo ho intentaré"

De vegades la vida, t'obliga a fer una pausa. A fer petits pasos enrere. Quan som a dins de la tempesta creiem que torna a ser un final, el no puc més s'escriu a les parets dels nostres dies i les ganes de plorar sense parar són continues. De nosaltres depèn però, aprofitar aquesta pausa per mirar enrere i adonar-se tot el camí recorregut o bé quedar-s'hi encallat per sempre. Jo he fet aquesta pausa, he mirat el meu voltant, m'he adonat de tot el que vaig lluitar i he vist que no puc fer-me aquest mal, ni a mi, ni a les persones que m'estimen. Així que amb el cap amunt, tornem a obrir els ulls, obrim les portes el món i tornem a viure. Que aquí, de fet, només hi som un cop. 

Passarà.

"...qui vol adoptar la més guerrera,

la que em fa tirar enrere, i no em deixa avançar.

qui vol arrencar-me la vena

que pressiona el meu cervell i no em deixa pensar..."

Diumenge sense despertador. Els dies de sol ja tenen aquell gust d'hivern inevitable.I vull creure que sé que això també passarà. Que no és nou, que he pujat muntanyes més altes abans. I que jo sóc la mateixa que va lluitar aleshores, la mateixa que va voler rendir-se i no ho va fer. I em reconec a cada lletra, a cada espiral, a cada paraula. I vull creure que això també passarà. Tothom m'ho diu. Elles, que m'estimen, m'ho diuen. I em vull agafar a la idea que un diumenge, obriré els ulls, i davant meu no sentiré el buit. I intento creure que tornaré a sentir la il·lusió, les ganes de viure, sense deixar-me invalidar per pensaments absurds però absorbents. I em diuen que tot això passarà. Potser és el que necessito creure. Simplement creure. Però mentrestant intento creure no puc evitar especular què pot passar si tot això no passa.