Potsers

Potser és això d'un canvi d'etapa, de fer caixes i a cada caixa trobar un record oblidat, potser és que arriba l'estiu i és el primer que passarem sense tu. Potser és mirar enrere i adonar-me de la importancia de viure el present, perquè no te'n adones i ja és passat. Potser és aquell silenci absolut que es fa quan tanco la porta. Potser sóc jo, que tinc un no-sé-què estrany a dins que em fa començar a veure la vida amb una mica més d'importància. Potser sóc jo, que tinc ganes de passar tot el temps del món amb aquells que estimo, perquè sinó un dijous, com si res, et truquen i et diuen que algú ja quasi no hi és. I després, no pots fer res més que pensar que ja és massa tard per dir tot allò que mai vas dir.

Dies.

 Dies de mudança, de canvi d'etapa, de records amunt i avall, de retrobar-se amb mapes estripats del passat. I ell ja fa un mes que no hi és i què carai, el trobo a faltar.  Dies de reflexions sense final, de plentajar-nos el sentit de tot plegat, de mirar-se la vida amb aquell angle que t'explica que tens una obligació: ser feliç. Dies amb bandes sonores alegres, per fer més amè aquest va i ve de pensaments. Dies que et plantegés qui t'importa, a qui estimes, a qui enyores, a qui ni vols perdre. Dies de presses però on esperem, malgrat tot, trobar aquell racó on totes les direccions són de color de cel i olor de mar.