divendres, 27 de març del 2015

A tots ens passen coses


A tots ens passen coses. I a vegades aquestes coses són dolentes. I mentre ens passen pensem que allò mai s'acabarà i que estarem perpètuament a un cercle tancat sense poder trobar la sortida. I el final sempre, sempre, sempre, passa el temps i te'n adones que tard o d'hora tot passa, o potser no passa, però t'acostumes a viure amb aquest pes, amb aquest record o amb el que sigui que t'estigui passant.  I quan et trobes en un punt on tot ha passat i les tempestes s'han acabat, segueixen passant coses, a la teva vida, a la dels altres. I t'adones que alguns d'aquests altres es troben en cercles tancats d'aquells que semblen eterns. 
I mires al teu voltant, i recordes que algun dia tu també et vas trobar en aquell punt. En aquell punt de desesperació, en aquell punt on creus que tot el pitjor t'està passant a tu, en aquell punt on no veus la sortida, en aquell punt on tot són llàgrimes. I t'adones d'un petit detall, que aquest punt s'acaba tant bon punt tu ets conscient que hi ha vida més enllà de tu, més enllà del teu problema, més enllà de la teva desesperació. Que la vida segueix girant, que mentre tu et quedes encallada el teu voltant segueix avançant. Quan t'adones d'això, és també quan deixes de creure que ets la única persona a qui li passen coses.
I així, aquest matí, mentre observava el comportament de tots aquells del meu voltant que ara mateix es pensen que només ells tenen un problema, és el que he pensat. Mentre observava aquells que ara creuen que els altres som freds i es queixen que no els entenem perquè el que fem és no ajudar-Ios a recrear-se en el seu problema he pensat que no s’adonen com d’injustos estant sent, perquè no saben res de la nostra vida ni del que ens ha passat.  I m'ha desperta una mica de ràbia, una mica de desesperació i també alguns records del que un dia vaig ser. I el que els hi hagués cridat ben fort és que tot té solució menys la mort, menys aquestes vides que semblaven controlades fins que van pujar a un avió equivocat el dia equivocat. D'aquestes vides, m'hagués agradat parlar. A veure si així s'adonaven que el seu problema no era tant problema i que recrear-se perpètuament amb els malsons no provoca res més que un egoisme absurd i una solitud immensa. D'aquestes vides i de les vides dels que han perdut els que estimaven. 

A tots ens passen coses. I suposo que a vegades, simplement no es troben les eines per enfrontar-les.