Enlloc.

I allà, mentre els ulls pesaven i escampava silencis m'ha dit que no es mouria, que no se'n anirà. Que no abandonarà al vaixell si jo no ho faig.

I arribar a casa i descobrir aquesta cançó. Com si trobés, simplement, el reflexe de les seves paraules.

"...de cop esclates a plorar, avui ho has fet sense avisar. Són com les onades al mar, quan creus que tot ha passat, una altra et torna a colpejar..."

Enlloc -Gossos-

El so dels extrems.

"I ara preguntes: “exactament què està passant?”
Tu que ho tenies tot tant lligat.
I dissimules, però crec que ho vas enganxant:
Per més que cridis no et respondran..."

L'abril ja va costa avall, el nou de Manel sona en modo repeat durant tot el dia i mentrestant m'adono que estic jugant a un joc de ser jo i no ser-ho, de fer com si jo fós blanc i negre com cara i creu, com estiu i hivern. Ara m'acosto, ara m'allunyo. Ara et dic que no sé què vull i marxo. Ara et dic que no sé què vull i em quedo. Ara t'abraço, ara m'escapo. Ara parlo, ara callo. Ara dissimulo, ara t'estampo la veritat a la cara. Ara ric i ara ploro. Ara ho veig tot clar, i de cop ho veig tot fosc.

I em repeteixo que ha de ser cansat, viure al meu costat, amb aquesta no-decisió (que ni indecisió) constant. I també em repeteixo com fer que tot surti bé. I potser abans també teniem pors i ens embolicavem de silencis però almenys, aquells dies, no coneixiem el nom del dubte. O potser si, i ho hem oblidat?

Fins sempre, avi.

"No has marxat, no has anat enlloc i tampoc t'he oblidat,

sóc aqui ja ho saps, i tu també hi ets, sempre hi ets...

sóc i he estat feliç al teu costat, humil... perquè tu no has marxat..

i sé que mai deixaràs que vagui en soledat, allà on estàs."

El mateix dia que et dèiem adéu per sempre el Barça marcava un 0-3 al camp de Zaragosa. I jo només pensava com haguéssis rigut, com haguèssis disfrutat veient algun d'aquells golasos. El mateix dia que tu marxaves la nostra vida havia de seguir, així, com si res, com si tu encara hi fóssis, com si jo encara hagués d'arribar un dissabte i trobar-te allà, llegint el diari, o barallant-te amb el mando de la tele.

Però dissabte vas marxar. I ara hem d'acceptar que tu ja no hi ets. I que ens queden els records. La maleta de records de tot el que hem compartit, de les mones que m'has regalat fins fa poc any rere any, de les vacances junts a Pineda, dels Frankfurts que ens fèien flipar quan veniem a la platja. Dels escamarlans, dels dinars a ca l'Arumí. De les llàgrimes als ulls que et vaig veure aquell dia que jo estava lluitant entre la vida i la mort. De quan et trucava perquè m'ajudèssis a fer els deures d'anglés, de quan m'explicaves els teus viatges, i em parlaves dels teus amics repartits per tot le món. Sobretot em quedo amb el record de com m'has estimat, de com, a la teva manera, m'has donat sempre tot allò que sabies que em podia fer  feliç.


Gràcies avi, et trobarem molt a faltar, i siguis un siguis, espero que estiguis brindant amb l'avi Lluís en veure'ns a tots, tant units i després de tot, vivint. Perquè potser mai t'ho vaig dir, però t'he estimat. I no pas poc.