Adéu 2011...

Aquesta nit aixecarem els copes i menjarem raïm i entre abraçades ens direm bon any. I creurem que si, que l'any que ve serà millor. I en silenci, un per un, mirarem enrere i pensarem amb el propi 2011. Jo pensaré que ha estat el primer any de vida, malgrat tot. M'agafaré a la idea de que encara pot ser millor. Recordaré tots els moments que he viscut, els que he rigut, també els que he plorat. Pensaré amb totes les persones que han estat claus i en les que fa un any amb prou feina coneixia i ara, són imprescindibles. Recordaré el sol de primavera, la platja de l'agost i les escapades de tardor. Somriuré. També hi haurà temps per recordar tots els canvis que encara no he fet, tots els somnis que he ofegat, però no em quedaré encallada, m'agafaré a ells per lluitar-hi durant el 2012. Tancaré els ulls, quan ningú em vegi, i sentiré que val la pena viure. Només per tots els bons moments que em deixa aquest 2011, val la pena. Gràcies a tots els que els heu fet possible, vosaltres ja sabeu qui sou.

Les pors, les decisions, la vida

De totes les solituds,

aquesta és la més fosca,

la més forç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,

pensar el futur lluminós i possible.

Miquel Martí i Pol

La por fa el dubte. És la por a desviar-nos, a deixar el camí i endinsar-nos al desconegut. Encara que no ens agradi el que tenim, de vegades és més fàcil seguir la corrent. Però la realitat és que estem plens d'inseguretats, de perjudicis absurds i de dosis d'autoodi. I si, ja sabem el que hem de fer, ja entenem el que està passant i què? Sentiments i pensaments no sempre van agafats de la mà. I sé que vaig fer el millor però ella ja no hi és i la trobo a faltar (de fet, feia mesos que la trobava a faltar). I sé que ja no sóc la mateixa d'abans, però el meu voltant gira més ràpid que jo i a mi poc a poc, la vida em va deixant enrere. Que potser he de buscar noves oportunitats, però que no em crec capaç d'estar a l'altura de cap. I no sé abraçar, i no sé dir que estimo a qui m'importa. I només sé plorar. 

Durant la vida deixem escapar massa trens. Jo n'he deixat escapar molts durants molts anys però ara tinc clar que s'ha acabat. Potser que comencem a agafar-ne algun, amb la mateixa força que els vam començar agafar ja fa un any i mig. 

Bon Nadal!

Bon Nadal a cada un de vosaltres. 

A tots els que heu fet possible que sigui el meu primer Nadal. 

A tots els que sou especials.  A tots els que m'heu ensenyat més del que us imagineu.  A tots els que maglrat tot, sou aquí.  A tos els que feu que omplir els meus dies amb somriures sigui una realitat. A tots els que pinteu amb mi les il·lusions i els somnis. A tots els que m'ompliu de vida. 

I a tots els que d'una manera o altre, sou claus en els meus dies.

Tendències

I de vegades penso més del que compte, i em perdo dins aquesta meva tendència crònica a menjar-me el coco. Sóc així, probablement defecte de fabricació –però no és a mi a qui heu de reclamar- .

Més paraules que silencis

Trucades de quasi una hora, aquestes persones que et recorden que la distància no la fan els quilòmetres, sinó les persones. Espelmes que cremen al mateix temps que els minuts, conjugant-se amb aires Nadalencs. Cançons que sonen al mateix ritme que la vida. Capbussades entre apunts de psicopatologia que decoren els dissabtes. Sopar amb bona companyia per recuperar les il·lusions. Previsions pel 2012 amb optimisme. Dies de més paraules que silencis, per fi. Redirigint la vida. Tornant-se a posar les piles per continuar canviant, per continuar enganxant-se a la vida. Llàgrimes de sensibilitat que desconcerten, però que mira, ja no fan enfadar, és el que hi ha. Empatia. Mirades a l'horitzó per tornar a seguir la llum del far. 

Passos endavant. Ganes de seguir vivint. Què més es pot demanar? 

Créixer.

Créixer és ser tu mateix. Créixer és lluitar pel que vols i no rendir-te a la primera pedra. Créixer és acceptar la realitat, t’agradi o no. Créixer és tenir pors. Créixer és ser sincer amb tu mateix –i amb els altres-. Créixer és aprendre una mica més cada dia. Créixer és estimar i deixar-te estimar. Créixer és compartir. Créixer és pintar il•lusions cada dia que passa. Créixer és plorar. Créixer és somriure. Créixer és trobar la força necessària sempre que et sembli que l’estàs perdent. Créixer és escoltar. Créixer és confiar. Créixer és cuidar el que et fa feliç. Créixer és tocar de peus a terra. Créixer és conèixer. Créixer és dir el que penses. Créixer és donar i rebre. Créixer és envoltar-te de veritats. Créixer és sentir. Créixer és no fugir. Créixer és perdonar. Créixer és canviar. Créixer és demanar ajuda sense sentir-te inferior. Créixer és no deixar que vells fantasmes puguin fer trontollar el teu món. Créixer és valorar-te. Créixer és deixar d’aparentar –encara que sigui fugaçment-. Créixer és tenir en compte tota la gamma de colors que hi ha entre el blanc i el negre. Créixer és deixar entrar una mica de tranquil•litat. Créixer és suavitzar l’ambició. Créixer és arriscar-te. Créixer és relativitzar. Créixer és no perdre de vista l’escala de valors correcte. Créixer és tancar i obrir portes. Créixer és entendre que de vegades es perd i de vegades es guanya. Créixer és saber aturar-te. Créixer és plantar cara a la por i caminar endavant. Créixer és descobrir. Créixer és no deixar-te endur per els corrents fàcils. Créixer és no anestesiar-te dins el teu món quadriculat. Créixer és lluitar per el que tu creus. Créixer és no amagar-te. Créixer és decidir. Créixer és valorar les petites coses. Créixer és no oblidar-te de tu en el primer cop de vent que et ve en contra. Créixer és ser una mica més humà. 

Créixer és tot això i molt més. I créixer és, també, no córrer silenciosament en direcció contraria al futur. Créixer és decidir. Créixer, de vegades, és pensar en un mateix.

El temps passa...

I em desperto amb un regust amarg que em fa mirar enrere. I miro enrere, perquè quan he vist el calendari ha retornat aquella olor, aquells colors i aquell dolor i he recordat que fa ja molts anys em vaig prometre no oblidar mai aquell moment. I sense poder-ho evitar, torno a sentir aquell fred com em recórrer per dins, i aquells silencis, i aquells plors, i aquells moments de desesperació.
I he tronat a reviure aquell adéu, aquell passadís de parets verdes i ambient distant on, amb el cor glaçat vaig sentir per primer cop aquell cop de porta que em separava de tot un món. On no només jo plorava, també ho feien tots els que m’esperaven a fora mentre dissimulaven les llàgrimes intentant-les camuflar entre gotes de pluja. On la meva vida va acabar de saltar al precipici que portava tentant des de feia prop de 3 anys i on el filtre de la meva realitat patia un canvi brusc de colors. On desconcert, fredor, soledat, enyorança i incomprensió m’omplien per dins. On jo no entenia res ni tampoc ho volia entendre, on vaig prometre canviar sense creure-ho, on no podia ni imaginar que aquell infern no acabava ni de començar... 

I obro les persianes, agraint poder veure el cel d’un matí de desembre. I faig el llit, i per primer cop, m’agrada el joc de llençols que hi ha. I em vesteixo, contenta de no tenir roba d’aquell color verd clar a l’armari. I amb llàgrimes als ulls i una pinzellada de por em poso els mitjons i miro el rellotge d’esquitllentes, recordant aquells trenta minuts que es convertien en infern. I vaig al lavabo, i sospiro en veure que tanco la porta, i em dutxo amb el millor xampú que hi havia a l’armari per ofegar el tacte llefiscós d’aquell sabó esquerp, i em miro el mirall, i per un moment em sembla reviure aquella imatge distorsionada, de pell pàl•lida i mans pelades, però torno al present i esmorzo llet amb cereals que de sobte i sense raó, em recorden la melmelada que cada matí es recargolava gola avall. I obro la porta amb una clau que sembla portar escrita la paraula llibertat, i surto de casa, i camino, sentint un vent fred que em frega la cara però que mai havia apreciat tant, i sense adonar-me’n, penso amb totes les persones anònimes que en aquests moments viuen el que jo vaig viure. I accelero els meus passos, i m’agradaria cridar i dir-los-hi que sense entendre què és el que passa no poden pretendre canviar la realitat... i camino encara més ràpid, com si algun impuls m’empenyés a fugir de tots aquests records. 

I m’envaeix una nostàlgia amarga. Però somric, perquè per primer cop des d’aleshores, és 13 de desembre i veig que el passat ja no m’impedeix caminar endavant... i somric un altre cop, perquè per primer cop, és 13 de desembre i parlo d’un dia clau en un moment clau. I torno a somriure encara més, quan m’adono que malgrat tot, hi ha algunes persones que han aguantat al meu costat tot aquest temps. Un gràcies no és suficient, però és sincer. 

20 coses per fer abans de morir

20 coses per fer abans de morir: 

1- Plantar un arbre.

2-Dir "t'estimo" a totes les persones que m'estimo.

3- Muntar a cavall per la platja. 

4- Escriure un llibre.

5- Posar-se a sota una cascada.

6- Anar a New York.

7- Tenir fills.

8- Fer un viatge jo sola i saber-lo gaudir. 

9- Fer un curs de fotografia.

10-Banyar-se a la platja de nit.

11- Fer un petó a algú que pugui estimar.

12- Emborratxar-me.

13-Tornar a Venècia.

14-Dir gràcies a tots els que fan/han fet que jo pugui ser qui sóc.

15-Anar a una llibreria i comprar llibres sense límit.

16-Veure sortir el sol des del Cap de Creus.

17-Banyar-me al mig del mar.

18-Ser la primera autora d'un paper.

19-  Anar a un concert de Tracy Chapman.

20- VIURE

"...i de vegades una tonteria, de sobte ens indica que ens en sortim..."

Vuit de desembre, l'any ja fa baixada. Acabo de passar tres dies de desconnexió, calma, pau, vida; els necessitava, he tornat carregada de força, d'ànims i de ganes de viure. Perquè s'han aturat els pensaments ràpids i que impacten violentament contra mi, perquè s'han aturat les imatges que esquerden les il·lusions, perquè s'han aturat els records, les mirades perdudes i les llàgrimes.

En cuanto a mí, he decidido que me dejaré arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La libertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para desperdiciarlas (...) 

Abismes

L'abisme no es pot explicar. Per més que ho intentis, no es pot definir. No pots perquè no en saps. No pots, perquè sense voler evitem posar paraules. L'abisme et roba les paraules. 
L'abisme, de vegades, apareix davant teu. I llavors et veus obligat a decidir. O saltes, o veus passar la vida de llarg. De vegades, tens clar que vols saltar, però sense voler-ho necessites fer un pas enrere. Fas un pas enrere i et dius "no, enrere no, si us plau": Llavors respires fons. I dius: vull viure. I tornes a respirar omplint els pulmons i de cop et sembla que el teu cos està ple de força. I dubtes intensament de tu mateixa, del que pots aconseguir. Però saps que tens mans al teu costat. Mans que no saps si et podran salvar d'aquest buit sense final, però si que saps que hi seran, que t'escoltaran, que t'ajudaran. I t'adones que tens sort i cridaries ben fort un gràcies, gràcies i més gràcies.
Gràcies per empenye'm a deixar la por enrere. Per fer-me veure que si tanco els ulls i els torno a obrir, sento que tot el que m'envolta és una amenaça, però que vosaltres hi sou. Gràcies per ser-hi potser sense entendre perquè aquest desembre és tant difícil, potser sense comprendre perquè tot està agafant aquest rumb. Gràcies per no deixar-me preguntar si ja és massa tard. Gràcies per buscar solucions. Gràcies, sobretot, per creure amb mi quan ni jo mateixa ho faig. 
Ara que s'acosta cap d'any i que és inevitable fer recomptes, m'adono que el millor d'aquest 2011 ha estat trobar-vos, confiar, compartir. 

Te'n recordes?

Te’n recordes? Te'n recordes quan sopàvem ràpid per sortir a jugar? Dels vespres d'estiu jugant a l'amagada? De les tardes fent curses de sacs? Te'n recordes de la cabanya? De les tardes de diumenge a dalt de l'arbre? O quan feia fred i jugàvem al "cuarto oscuro"?  Te'n recordes de les tardes asseguts a l'herba del jardí, com si el món no fos res més que aquelles cartes, aquells jocs i aquella pau? Te'n recordes de tantes nits d'estiu compartides? De tants secrets confessats? Te'n recordes de les il·lusions? De veure'ns créixer, dels aniversaris, dels anys? Te'n recordes de les excursions amb bici? De les tardes al jardí fent fang, guix o pots de sal? Te'n recordes, del dia de sants innocents inundant el barri de llufes?
Te'n recordes de quan em preguntaves per qui vas i jo reia i tu reies i semblàvem dos nius de vergonya? Te'n recordes d'aquells anys? De quan el temps era breu, de quan tot anava bé? Te'n recordes de quan ballàvem, i cantàvem i ens voliem menjar el món? Te'n recordes dels somriures desdentegats, de les bombolles de sabó i dels genolls sempre pelats? Avui hi he pensat. I m'he vist i ens he vist i he somrigut. He somrigut quan he recordat aquella innocència, aquella felicitat i aquella saviesa. He somrigut quan he recordat tot això i més. I he pensat que a vegades és curiós com mentre deixem que els mals record ens rosseguin, podem ignorar els bons moments viscuts.