...tampoc demana tant...

"...la nit és un viatge llarg,

però s'ha de poder arribar..."

Setmana passada amb presses, amb llàgrimes, amb esperances perdudes. Amb derrotes futbolístiques, personals i professionals. Setmana que t'ha fet reflexionar amb com de fugaç és la vida. Setmana amb abraçades que no han arribat, amb petons que no han estat donats. I penses que tu hauries de, però ara mateix no veus per on enfilar el fil a l'agulla i creus que un huracà t'arrossega. Necessites parar per readreçar aquesta calma tensa. 

I el que et remou i t'enfada, el que realment et sacseja, és que, t'agradi o no, ho acceptis o no, la clau segueix sent inevitablement la mateixa: tu. I tens por; por de que la teva vida es quedi aqui. Que mai més res comenci ni acabi. Com si immòbil, només sabés resignar-se, quedant-se en una pausa perpetua.  I quina casualitat, que avui pensis tot això, justament avui, que és diumenge.

Adéu, Jaume.

"Trobarem a faltar el teu somriure,

diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,

però el record de la vall on vas viure,

no l'esborra la pols del camí..."

Aviat no hi seràs. Hores, dubto que dies, i ja no hi seràs. Sempre recordaré que en una freda tarda d'un dilluns d'abril et vaig dir l'últim adéu.  Vaig veure per última vegada els teus ulls, i els meus van quedar negats de llàgrimes transparents. I quan vaig tornar a aixecar la mirada només sentia com buscaves un aire que no trobaves, com lluitaves, en silenci, per arrapar-te a la vida que t'està deixant anar. I per més paraules que llenci al buit tu no tornaràs, i jo no et tornaré a veure, mai més, ni et tornaré a sentir, ni a tocar, ni a olorar. 

Només tu saps com ens vas estimar. Només nosaltres sabem com ens consta deixar-te marxar. Gràcies per donar-me tant tots aquests anys. Saps? Crec que molts dels valors dels que ara em sento orgullosa me'ls vas ensenyar tu. He compartit amb tu un quart de segle de la meva vida. I és una sort, perquè al llarg de la vida no sempre podem trobar-nos amb persones amb un tarannà com el teu i que ens ajudi a construïr-nos com a persones tal i com tu has fet. Tu, que mai has malparlat de ningú, tu, que m'has empapat de força per viure, tu, que vas lluitar tant al meu costat. 

Gràcies Jaume, has format una part molt gran de mi i et prometo que sempre hi seràs.

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar sobtadament, de les teves

coses parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties;

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te, a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i  Pol

" El dolor solo hay que aguantarlo, esperar a que se vaya por si solo y a que la herida que lo ha causado cicatrice, no hay soluciones ni respuestas sencillas, solo hay que respirar hondo y esperar a que se calme."

[...]

"...Tornarem a ser grans, hi tornarem,

quan sortim d'aquesta tempesta,

que amaguem rere rostre indiferent,

però cou..."

Espais que no s'omplen, silencis de paraules no dites, buits que queden. Instants sense resposta. I jo, em miro les cicatrius i m'espanto perquè no sé del cert de quins moments vénen. Pregunto a l'amnèsia perquè em parli de tot allò que vaig aprendre a oblidar. I no trobo respostes, i em recargolo en mi mateixa. I miro el meu voltant, i veig els altres amb tot allò que jo mai els hi vaig poder donar i que segurament no podré donar mai. I espio vides paral·leles, que tan si tenen cicatrius com sinó, saben viure. Només m'agradaria saber com ho fan. Us prometo que ho intento...

De vegades penso que jo mateixa ho complico. Que esquitxo el meu voltant, trencant les espurnes de felicitat, la calma, l'estabilitat Jo, només jo.

Llibertat.

Hi ha moments en que de cop, recuperes les ganes de viure.

Avui ha estat un d'ells.