"Nosaltres, els d'abans, ja no som els mateixos'"

...Un equilibri fràgil, delicat, per eludir el daltabaix...

...La fragilitat de l'entrega, del miratge continuat, la rigidesa de les conductes i la paràlisi conseqüentment inevitable que es deriva d'aquesta rigidesa i d'aquestes conductes.

...El paradís perdut que, de fet, mai es va perdre perquè mai no va existir. 

La simulació per conjurar el costat fosc de la nostra raó i tornar a l'ordre, a la llum del dia... A l'ordre que oblida i permet seguir i construir un fràgil equilibri...

Un fràgil equilibri, al teatre Lliure... recomanat! De vegades, l'escenari no és res més que tota una realitat que hem viscut, que vivim, que ens envolta. La sensació de no saber viure en la foscor i només voler veure la claror, les ganes de fugir, les pors, els sentiments...

Avui que som dissabte...

Dissabte. Còrrer una mica amb bona companyia, pisicina i relax. Desestressar-te. Tardor. Veure les fulles caure dels arbres. Desconnectar. Potser sentir la pluja com mulla a fora. Relaxar-se. Veure-ho tot des d'un punt de vista diferent. Estudiar, per retrobar una mica la curiositat per les coses. Un partit del Barça, per no pensar amb res més que com Messi toca la pilota. Una d'anar a prendre alguna cosa, per fer que el dissabte sigui més dissabte. Amb una mica de sort retrobar la il·lusió. Dormir una hora més. Tornar a aixeacr-se. Perquè malgrat tot, creurem que val la pena intentar-ho.

Sometimes it seems to be so far away...

M'he d'obligar a creure que  NO PUC és només una versió millorada del NO VULL.

No fa gaire ho creia firmament. Però és que a vegades tot sembla estar massa lluny... 

Prou

I ara dic prou: 

Prou als somnis diluïts, prou als pensaments encapsats, prou d’ofegar sentiments, prou de construir silencis, prou al temps llençat per la finestra, prou els poemes que parlen de dolor i prou a obligar-se a acceptar el que no es vol acceptar. Prou als abismes del meu món, prou als passos enrere, prou a les menjades d’olla innecessàries i prou al sentiment d’inferioritat. Prou a l’autoodi, prou a les oportunitats esborrades, prou a les màscares posades, prou a les corrents subterrànies, prou d’aterrar somriures. Prou al verí recorrent per les meves venes, prou a les cançons apagades. Prou a les barreres al meu voltant, prou a la rigidesa en què omplo els meus dies i prou a flors espatllades. Prou als cels estripats i als núvols amb gust amarg, prou a les passes que m’allunyen de la vida i prou a moments del passat que m’impedeixen viure el present. Prou a les mirades enfosquides, prou a les nits eternes, prou a deixar escapar la vida i prou a les gotes de pluja sobre el meu cap. Prou a tot i a res, prou a una etapa que ha de ser record i prou a una experiència que m’ha fet canviar la meva manera de mirar la vida. Prou a no tancar portes del passat, prou a no obrir finestres al present i prou a oblidar-me de mi. Prou a perdre’m entre els meus propis pensaments, prou a les excuses barates, prou als fils que m’enreden i prou a les pors ignorades. Prou a les fugides, prop a tancar els ulls a la realitat i prou a les disfresses.

He dit prou. Però és un prou –o un conjunt de prous- més important que cap altre prou. Perquè si ja fa un any que he aprés a viure, un any que m'he deixat agafar per noves mans i noves experiències, ara puc fer un últim salt, un nou prou. Un prou a algú que no es mereix robar-me ni un segon més. Em torno a posar les piles... perquè he decidit que aquí ja no hi ha espai per ningú més que jo i els que m'estimo.

Records

"..els records van començar a arribar fins al meu llit com en una desfilada de ritme mil.limètric. Gairabé podia veure'ls com m'empaitaven, enterrant en filera per la porta del fons del pavelló, aquella nau gran i plena de claror. Records vius, autònoms, grans i petits, que s'acostaven l'un darrera l'altre i d'un salt s'enfilaven a sobre el matalàs i em pujaven pel cos fins que, per una orella, o per sota de les ungles, o pels porus de la pell, se m'endinsaven al cervell i com si diguéssim l'apallissaven sense indici de pietat amb imatges i moments que la meva voluntat hauria volgut no haver rememorat mai més. I després, quan la tribu de records encara continuava arribant però la seva presència era cada cop menys sorollosa, amb una fredor atroç va començar a envair-me com una borradura la necessitat d'analitzar-ho tot, de trobar una causa i una raó per a cadascun dels esdeveniments..."

María Dueñas, El temps entre costures

això de viure

Aquest cap de setmana he recordat que hi ha moments que no tenen preu, que no hi ha res com viure sense pensar amb el que els altres pensen, que fer l’imbècil amb els meus i riure sense parar és un petit gran moment de felicitat.  

Aquest cap de setmana m'ha recordat tota la vida que hi ha en mi i en els del meu voltant, per si en algun moment, ens n'oblidem. I si ens n'oblidem podrem mirar aquests dies a l'Empordà i comprovar que dins la llum hi ha un passat tant present que encomana l'entusiasme. I dins del present, hi ha tot un futur per somiar. 

Que gran és viure amb bona companyia i amb il.lusions a la butxaca!