Et miro i penso que potser serà l'últim cop que et sentiré parlar, l'últim cop que m'embolicaré de les teves ganes de riure, l'últim cop que sentiré tant a prop algú que, malgrat tot, estima tant la vida.
M'assec al teu costat i recordo, sense haver-me d'esforçar, tots els monents que hem compartit. Quan, de petita, em despertava i et trobava assegut a l'escala esperant-me. Quan ens portaves a Ribes, a Andorra o on fos i ens explicaves quina era cada una de les muntanyes. Quan ens explicaves les teves aventures que havies viscut de petit, quan ens ensenyaves a viure. Quan em feies costat si plorava, quan em portaves el suc de teronja si tenia febre, quan em deies que el més important de tot era la salut, que tirés endavant. Quan anàvem a buscar aigua a la font, quan conduïes tant a poc a poc. Quan ens feies créixer com a persones i amb grans valors. Quan cantaves amb nosaltres el biciclista de pega, quan... hi ha tants quans!
.
Sé que per tu hem estat les nétes que mai has tingut, que ens has estimant i que has fet que t'estiméssim com si fòssis més que un avi. No vull que t'apaguis, no vull que te'n vagis... Ets una de les persones que he conegut que més valora la vida, ets aquell algú que sempre es mira les tempestes amb un somriure, ets aquell algú a qui voldria ser capaç d'abraçar i dir-li que no es pot arribar a imaginar com s'ha fet estimar...
1 comentari:
:-) molt emotiu, Ari!!
Publica un comentari a l'entrada