"Durant anys vaig esperar que la meva vida canviés,
però ara ja sé que era la vida que esperava que canviés jo"
Aquesta última setmana, mirant l'horitzó infinit que es dibuixa en la inmensitat del mar m'he adonat que porto tota la vida exigint-me tant que m'oblido de gaudir del que tinc, del que em fa millor persona. M'he adonat de que us tinc aquí i de que no marxareu corrents ni demà, ni l'altre, ni l'altre..
I palplantada envoltada d'un raig de sol enganxós, vaig entendre el significat del verb acceptar. Vaig jugar a conjugar-lo, creient-me, per primera vegada, que fins que no accepti el passat no podré viure el present. I així, com qui no vol la cosa, vaig topar amb una realitat desconeguda, una realitat que em va espantar, segurament em va desbordar. Suposo que, com sempre, vaig embolicar aquesta realitat de la por a no conèixer, a no controlar, a no saber... i allà, enmig d'un mar de llàgrimes que no entenia i que queien mentre jo viatjava en un tren que em tornava a casa, vaig decidr que prou. Que vull tornar a estimar, que vull somriure, que vull inventar cançons i dibuixar lluna plena cada nit, que vull viatjar al ritme del vent, que vull obrir les finestres i sentir aire i aire i aire... que vull acceptar, tallar-me les cadenes que em queden, viure, viure i viure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada