I he tronat a reviure aquell adéu, aquell passadís de parets verdes i ambient distant on, amb el cor glaçat vaig sentir per primer cop aquell cop de porta que em separava de tot un món. On no només jo plorava, també ho feien tots els que m’esperaven a fora mentre dissimulaven les llàgrimes intentant-les camuflar entre gotes de pluja. On la meva vida va acabar de saltar al precipici que portava tentant des de feia prop de 3 anys i on el filtre de la meva realitat patia un canvi brusc de colors. On desconcert, fredor, soledat, enyorança i incomprensió m’omplien per dins. On jo no entenia res ni tampoc ho volia entendre, on vaig prometre canviar sense creure-ho, on no podia ni imaginar que aquell infern no acabava ni de començar...
I obro les persianes, agraint poder veure el cel d’un matí de desembre. I faig el llit, i per primer cop, m’agrada el joc de llençols que hi ha. I em vesteixo, contenta de no tenir roba d’aquell color verd clar a l’armari. I amb llàgrimes als ulls i una pinzellada de por em poso els mitjons i miro el rellotge d’esquitllentes, recordant aquells trenta minuts que es convertien en infern. I vaig al lavabo, i sospiro en veure que tanco la porta, i em dutxo amb el millor xampú que hi havia a l’armari per ofegar el tacte llefiscós d’aquell sabó esquerp, i em miro el mirall, i per un moment em sembla reviure aquella imatge distorsionada, de pell pàl•lida i mans pelades, però torno al present i esmorzo llet amb cereals que de sobte i sense raó, em recorden la melmelada que cada matí es recargolava gola avall. I obro la porta amb una clau que sembla portar escrita la paraula llibertat, i surto de casa, i camino, sentint un vent fred que em frega la cara però que mai havia apreciat tant, i sense adonar-me’n, penso amb totes les persones anònimes que en aquests moments viuen el que jo vaig viure. I accelero els meus passos, i m’agradaria cridar i dir-los-hi que sense entendre què és el que passa no poden pretendre canviar la realitat... i camino encara més ràpid, com si algun impuls m’empenyés a fugir de tots aquests records.
I m’envaeix una nostàlgia amarga. Però somric, perquè per primer cop des d’aleshores, és 13 de desembre i veig que el passat ja no m’impedeix caminar endavant... i somric un altre cop, perquè per primer cop, és 13 de desembre i parlo d’un dia clau en un moment clau. I torno a somriure encara més, quan m’adono que malgrat tot, hi ha algunes persones que han aguantat al meu costat tot aquest temps. Un gràcies no és suficient, però és sincer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada