Abismes

L'abisme no es pot explicar. Per més que ho intentis, no es pot definir. No pots perquè no en saps. No pots, perquè sense voler evitem posar paraules. L'abisme et roba les paraules. 
L'abisme, de vegades, apareix davant teu. I llavors et veus obligat a decidir. O saltes, o veus passar la vida de llarg. De vegades, tens clar que vols saltar, però sense voler-ho necessites fer un pas enrere. Fas un pas enrere i et dius "no, enrere no, si us plau": Llavors respires fons. I dius: vull viure. I tornes a respirar omplint els pulmons i de cop et sembla que el teu cos està ple de força. I dubtes intensament de tu mateixa, del que pots aconseguir. Però saps que tens mans al teu costat. Mans que no saps si et podran salvar d'aquest buit sense final, però si que saps que hi seran, que t'escoltaran, que t'ajudaran. I t'adones que tens sort i cridaries ben fort un gràcies, gràcies i més gràcies.
Gràcies per empenye'm a deixar la por enrere. Per fer-me veure que si tanco els ulls i els torno a obrir, sento que tot el que m'envolta és una amenaça, però que vosaltres hi sou. Gràcies per ser-hi potser sense entendre perquè aquest desembre és tant difícil, potser sense comprendre perquè tot està agafant aquest rumb. Gràcies per no deixar-me preguntar si ja és massa tard. Gràcies per buscar solucions. Gràcies, sobretot, per creure amb mi quan ni jo mateixa ho faig. 
Ara que s'acosta cap d'any i que és inevitable fer recomptes, m'adono que el millor d'aquest 2011 ha estat trobar-vos, confiar, compartir.