Prou

I ara dic prou: 

Prou als somnis diluïts, prou als pensaments encapsats, prou d’ofegar sentiments, prou de construir silencis, prou al temps llençat per la finestra, prou els poemes que parlen de dolor i prou a obligar-se a acceptar el que no es vol acceptar. Prou als abismes del meu món, prou als passos enrere, prou a les menjades d’olla innecessàries i prou al sentiment d’inferioritat. Prou a l’autoodi, prou a les oportunitats esborrades, prou a les màscares posades, prou a les corrents subterrànies, prou d’aterrar somriures. Prou al verí recorrent per les meves venes, prou a les cançons apagades. Prou a les barreres al meu voltant, prou a la rigidesa en què omplo els meus dies i prou a flors espatllades. Prou als cels estripats i als núvols amb gust amarg, prou a les passes que m’allunyen de la vida i prou a moments del passat que m’impedeixen viure el present. Prou a les mirades enfosquides, prou a les nits eternes, prou a deixar escapar la vida i prou a les gotes de pluja sobre el meu cap. Prou a tot i a res, prou a una etapa que ha de ser record i prou a una experiència que m’ha fet canviar la meva manera de mirar la vida. Prou a no tancar portes del passat, prou a no obrir finestres al present i prou a oblidar-me de mi. Prou a perdre’m entre els meus propis pensaments, prou a les excuses barates, prou als fils que m’enreden i prou a les pors ignorades. Prou a les fugides, prop a tancar els ulls a la realitat i prou a les disfresses.

He dit prou. Però és un prou –o un conjunt de prous- més important que cap altre prou. Perquè si ja fa un any que he aprés a viure, un any que m'he deixat agafar per noves mans i noves experiències, ara puc fer un últim salt, un nou prou. Un prou a algú que no es mereix robar-me ni un segon més. Em torno a posar les piles... perquè he decidit que aquí ja no hi ha espai per ningú més que jo i els que m'estimo.