"... i afrontem la vida mirant-la a la cara...!"

Després de noranta minuts que han aconseguit remoure'm, sacsejar-me i el final, calmar-me una mica, torno a creure que té sentit caminar endavant fins a aconseguir que les ferides es tanquin del tot. De vegades penso que em fallen les cames, que les forces, s'acaben. Suposo que són aquells mateixos moments en què el cap i el cor agafen camins diferents i jo només sóc capaç d'escoltar, preguntar, respondre, el cap.  De vegades només puc creure que mai aconseguiré girar pàgina del tot i que simplement m'he de resignar. Però avui m'han recordat que si ho vols, ho pots aconseguir. Avui he mirat enrere i he vist amb tots els salts endavant què he fet, amb com he aconseguit canviar la meva vida des de fa, per exemple, deu anys i avui... també podria dir nou anys, vuit...o fins i tot dos. Si he aconseguit tot el que ara tinc, perquè no puc fer un últim (o primer) esforç?