Et parlaré del silenci. Del silenci que crida. Del silenci que esquerda vides. Del silenci tacat de por. Del silenci que plora. Del silenci esquitxat de culpabilitat. Del silenci que ofega les paraules.
Et parlaré del silenci. D’aquest company de viatge que amb el pas del temps m’ha anat endinsant en un cercle tancat. D’aquest element que em rebrega, m’embolica i em tanca dins una caixa hermèticament.
M’agradaria parlar-te més d’aquest silenci. Però no ho puc fer. Perquè és el mateix silenci qui em prohibeix les paraules. Perquè és el mateix silenci que no em deixa desencadenar-me d’aquesta història –la meva història-. Perquè és el mateix silenci que m’escup a la cara fent-me perdre de vista la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada