13 de desembre. El dia fa olor de records i de llàgrimes encadenades. El dia és del mateix color que fa sis desembres. El cel té un gris pàl·lid. La vida és esquerdada. Els minuts estan marcats per l’absència de punts d’inflexió. El vertigen reapareix quan recordo aquella maleïda olor. El paisatge són aquelles reixes sense horitzó. Busco les paraules, però encara són incapaç de descriure-ho tot. No puc descriure aquella soledat, aquella sensació d’estar a l’altra banda del món. No puc descriure aquell no entendre, aquella ràbia, aquell dolor. No puc descriure aquell esforç, ni aquella sensació de ser absent a la vida. Ni cada abraçada rebutjada però tant necessitada...
Em pregunto com pot ser, que sis anys després, encara recordi tant bé aquella olor que em fa reviure tant intensament instants d’aquell infern. Però el que em fa més mal, és veure que ja han passat sis anys, i que hi ha coses que encara no han canviat. Que encara no he après a ajudar la persona que em gira a dins.
1 comentari:
hi ha records que costa més oblidar-ne el dolor... però diuen que el temps ho cura no?
Publica un comentari a l'entrada