Setmana de remolins interiors. Desembre de nostàlgia. Mires el teu voltant i et perds entre els records de fa exactament un any. Quan tot semblava brillar. Quan et van dir que havies arribat al final del camí. Quan tot s'inondava de llàgrimes de felicitat. Quan abraçar i ser abraçada era un orgull. Quan creies que mai res i ningú et podria fer tornar enrere. Quan, inoscent, pensaves que per fi, tornaves a viure.
Per què cullons vaig deixar que tot s'esfumés tant ràpid?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada