La vida, a mesura que passa, es forada. Sí, es forada. Com els mitjons, els pantalons o les butxaques. Els anys n'esparrequen el teixit, que es va obrint dissimuladament després de cada decepció, cada tempesta i cada renúncia. També es descoloreix. Sí, es descoloreix. Es descoloreix quan cada absència, llàgrima i passat inacabat forada el dia a dia a través d'uns ulls que es desfilen i perden aquella tinció que els caracteritza. De sobte, mires al teu voltant i t'adones que el millor que pots fer és agafar fil i agulla i tapar tots aquests forats per els que regalima el no saber viure, la desesperació, i probablament, el dolor. I de nou, t'adones que tu no saps cosir. Que no t'agrada. Que ho odies. De la matexa manera que odies adonar-te que revius moments que creies que ja no es tornarien a repetir.
1 comentari:
ei, he trobat una cançó brutal d¡en Miquel Arbras...que a mi m'agrada i em dóna una força per tirar endavant brutal...
no et dic res, tant sols escolta i deixa't endur...
http://www.goear.com/listen.php?v=9201dba
mira, t'estic fent descobriments musicals, però valen tant la pena i la veu d'aquest tio és brutal!
una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada