Jo hi confiava, amb els somriures. També confiava amb el present i amb el futur i amb la vida. I confiava amb les flors de primavera, amb el sol de juny i els colors de la tardor. Confiava, almenys una mica, amb mi. Confiava amb els estels d'una nit d'estiu, amb les cançons que s'han impregnat a la meva pell amb el pas dels anys i confiava amb els cercles tancats. Però sobretot, repeteixo que confiava amb la vida.Però crec, i ho crec fortament, que tinc tot el dret del món a haver-hi deixat de confiar. Crec que de motius, no me'n falten. Ha caigut una gran gota que ha tacat tot el meu món de dalt a baix i de baix a dalt. I l'ha tacat de tal manera, que hi ha moments en què confiar és sols una paraula buida i sense sentit.
1 comentari:
potser el problema és quan no sabem amb què hem de confiar...
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada