El so dels extrems.

"I ara preguntes: “exactament què està passant?”
Tu que ho tenies tot tant lligat.
I dissimules, però crec que ho vas enganxant:
Per més que cridis no et respondran..."

L'abril ja va costa avall, el nou de Manel sona en modo repeat durant tot el dia i mentrestant m'adono que estic jugant a un joc de ser jo i no ser-ho, de fer com si jo fós blanc i negre com cara i creu, com estiu i hivern. Ara m'acosto, ara m'allunyo. Ara et dic que no sé què vull i marxo. Ara et dic que no sé què vull i em quedo. Ara t'abraço, ara m'escapo. Ara parlo, ara callo. Ara dissimulo, ara t'estampo la veritat a la cara. Ara ric i ara ploro. Ara ho veig tot clar, i de cop ho veig tot fosc.

I em repeteixo que ha de ser cansat, viure al meu costat, amb aquesta no-decisió (que ni indecisió) constant. I també em repeteixo com fer que tot surti bé. I potser abans també teniem pors i ens embolicavem de silencis però almenys, aquells dies, no coneixiem el nom del dubte. O potser si, i ho hem oblidat?