"No somiem passats, que el vent s'ha emportat,
una flor d'avui es merceix just a l'endamà.
Cal que neixin flors a cada instant"
El temps s'enfila i avui ja fa dos anys del punt i final d'aquella lluita. Amb aquest temps, de manera clara, he entés que la vida no permet un excés de parèntesis. I tampoc de peus de pàgina. I és que sinó, les lluites són eternes.
Sigui com sigui, miro enrere, em sento orgullosa d'haver aconseguit ser invencible quan ho veia impossible i de que els somnis, encara existeixin.
1 comentari:
Aixé es parla!!!! PETONS!
Publica un comentari a l'entrada