Fins sempre, avi.

"No has marxat, no has anat enlloc i tampoc t'he oblidat,

sóc aqui ja ho saps, i tu també hi ets, sempre hi ets...

sóc i he estat feliç al teu costat, humil... perquè tu no has marxat..

i sé que mai deixaràs que vagui en soledat, allà on estàs."

El mateix dia que et dèiem adéu per sempre el Barça marcava un 0-3 al camp de Zaragosa. I jo només pensava com haguéssis rigut, com haguèssis disfrutat veient algun d'aquells golasos. El mateix dia que tu marxaves la nostra vida havia de seguir, així, com si res, com si tu encara hi fóssis, com si jo encara hagués d'arribar un dissabte i trobar-te allà, llegint el diari, o barallant-te amb el mando de la tele.

Però dissabte vas marxar. I ara hem d'acceptar que tu ja no hi ets. I que ens queden els records. La maleta de records de tot el que hem compartit, de les mones que m'has regalat fins fa poc any rere any, de les vacances junts a Pineda, dels Frankfurts que ens fèien flipar quan veniem a la platja. Dels escamarlans, dels dinars a ca l'Arumí. De les llàgrimes als ulls que et vaig veure aquell dia que jo estava lluitant entre la vida i la mort. De quan et trucava perquè m'ajudèssis a fer els deures d'anglés, de quan m'explicaves els teus viatges, i em parlaves dels teus amics repartits per tot le món. Sobretot em quedo amb el record de com m'has estimat, de com, a la teva manera, m'has donat sempre tot allò que sabies que em podia fer  feliç.


Gràcies avi, et trobarem molt a faltar, i siguis un siguis, espero que estiguis brindant amb l'avi Lluís en veure'ns a tots, tant units i després de tot, vivint. Perquè potser mai t'ho vaig dir, però t'he estimat. I no pas poc.