I és que aqui, només hi som un cop.

"Poc poc vaig fent endreça,

i ja no ploro, jo ja no ploro,

buido el que no m'interessa..."

De vegades vivim, viivm sense aturar-nos, sense gaudir de cada segon i últimament m' estic adonant de com n'arribem a estar d'equivocats. De vida només n'hi ha una i potser demà tot caurà esmicolat, potser demà aquell que estimem ja no hi serà, o l'altre estarà malalt, o l'amiga inseparable serà lluny. Potser demà tot haurà canviat i llavors ens pendedirem de no haver aprofitat tot el que teniem. Potser ja n'hi ha prou de perdre's entre pensaments irracionals, entre dies sense sentit, entre solucions inexistents. Potser simplement hem de pensar que si no ho vivim avui demà pot ser massa tard i qua ara i aqui, tot és una melodia de vida al nostre voltant.  I ens hi hem d'aferrar, aferrar-nos'hi ben fort mentre duri, perquè mai se sap. Que ja n'hi ha prou, que cada dia toca ser feliç.