...

És dimecres, fa fred i el blanc d'una neu tendra encara pinta el paissatge. El teu cap dona voltes i voltes i voltes a un no sé què estrany. Potser són aquestes preguntes sense resposta. Potser és el destí que t'obliga a preguntar-te tot allò a que mai vas afrontar quan n'era el moment. Potser és dubtar del que encara ets a temps de plantar-hi cara, o el que t'atrabeixes a afrontar. Sí, és precisament això el que no pots respondre. Fa dies que ho intentes, fa dies que navegues en un mar on cau pluja feta d'aquest dubte, i així, mirant com el rellotge dona voltes, de vegades més ràpidament que d'altres, intentes trobar un port on hi hagi calma.Però no. No ho trobes. I intentes ignorar-ho, ignorar-te a tu mateixa, com si no sabessis que per més que ho intentis, pots fugir de moltes coses, però mai de tu mateix. I tu, tossuda, tanques els ulls, com si volguessis creure que aquesta no és la teva vida, que tu no ets la protagonista d'aquesta història, que les esperances que sents trencar-se no et pertanyen. Però no, en aquest joc la teva tossuderia no t'ajuda. Ni ho fa la teva ment quadriculada ni les teves llàgrimes amagades. Perquè t'agradi o no, aquesta és la teva història. Aquesta és la teva vida. Les esperances que veus caure a velocitats descontrolades són teves i només teves. I sobretot, aquesta és la teva decisió. Però no saps quina és la solució; ni tan sols saps si mai la podràs trobar, si mai tindràs la capacitat de veure aquest camí que ara ni tan sols imagines. Tens por, oi? Por de realment no trobar la resposta, de no poder respondre, de no trobar aquesta maleïda resposta de la que et depen molt més del que pocs es poden imaginar. No eres tu, sempre, tant decidida? Si tu, tant segura de tot? Tu, no tenies les coses tant clares? No, resulta que tot era una farsa. Una farsa d'aquesta vida que t'has anat muntant a la teva mida, sense adonar-te que mentre construïes murs et perdies, i amb tu, es perdien moltes respostes a les preguntes. Però el temps ha passat. T'esperen. A tu, a les teves paraules, i a la teva resposta. Ja no serveix el silenci, ara és massa tard per això, ja no queda el temps, de la mateixa manera que s'esgoten les oportunitats, arriba un moment en què s'esgoten els fulls del teu propi calendari. I el pitjor de tot és que quan sembla que decideixes rendir-te, et persegueix un dubte obsessiu de si t'estàs equivocant. Quan decideixes intentar-ho encara sense saber com, no apareixen només noves preguntes, sinó també aquest dubte que no et deixa confiar en tot allò en què abans havies cregut. Ja no saps si hi ha res que et pugui treure d'aquesta tempesta. Ni tan sols si hi ha alguna cosa que et pugui fer surar dins aquest mar empipat. Potser, l'únic que hi ha, és l'onada que se't emporta, se't emporta mar endins, lluny, on els somnis no existeixen i la vida s'apaga.