Quan ets lluny de casa, sense saber ben bé com ni perquè canvia la teva prespectiva de veure-ho tot. El calidescopi dels teus ulls (i dels teus sentiments) canvia de colors i de forma. És curiós perquè per una banda, valores més que mai el que tens. Però al mateix temps tenyeixes els teus dies coneixent gent nova i amb costums diferents, provant nous sabors, nous conceptes de diversió, noves paraules,... i això també t'agrada i creus que et fa crèixer com a persona. Però malgrat tot, això no evita que t'enyoris. Si, t'enyores i no et fa vergonya dir-ho, perquè penses que enyorar-te és senyal de que t'estimes a tot i a tothom que tens allà. Ets lluny, i valores el que tens. I fas el compte enrere per tornar a veure tota la teva gent, per tornar a la rutina, i com vas tatxant dies al calandari desitjant que acabi l'any per poder tornar abraçar els que quan tens a prop esquives.
La distància té aquesta capactiat de fer-te estimar encara més el que tens. Torna a donar valor a tot allò que a vegades, pel sol fet de formar part del dia a dia, deixem de valorar. I així, la distància, es converteix en màgica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada