...papiroflèxia de silencis i paraules...

"Roda la lluna i gira el teu cap..."

2012-02-10T20:25:00.002+01:00

"...amb la por s'arrenca el cor,

gris camina, ha oblidat tots els colors,

s'aixuga els ulls, els neguits, les il·lusions,

la pell més dura, fins que arriba un cop més fort."

Setmana a contracorrent que s'ha fet tant curta i tant llarga a l'hora. Papers acumulats sobre la taula, llistes per fer sense fer, hores de són endarrerides i llibres desordenats. Despedides que s'acosten i t'espanten, minuts de desconcert, sensacions de que qui més t'ha d'ajudar menys t'entén però trucades amb tons inesperats que aconsegueixen dibuixar-te un somriure, victòries futbolístiques que aconsegueixen desconnectar-te dels mal de caps.

Sort que demà és dissabte i que la neu ens espera per retrobar l'aire per respirar. Sort que demà comença una nova aventura. Sort que avui és divendres i demà és dissabte i vosaltres encara hi sou.

No principi de bivalència

2012-02-03T18:11:00.001+01:00

No entenc res. No m'entenc a mi. I potser això és el que em confon i em mareja i en fa creure que tot pot perdre's.. potser em pot fer perdre haver-me trobat. Potser em perd saber on sóc i no conèixer el que vull. Potser ser moltes coses i no sé res. Faig el que vull però no sé si també vull el que faig. Tinc el que necessito i necessito el que tinc. Mirar endavant i mirar enrere i mirar al mig. No saber a quin punt sóc. Encarar-me amb la por. Tornar-me a fer enrere. Ambivalència de sentiments, de pensaments, de vida. Ambivalència d'il·lusions, de punts morts, de racionalitat. Ambivalències de mi. Algun dia s'acabarà la lluita constant?

Caminar

2012-01-29T16:33:00.001+01:00

Havia sentit que Ítaca era el viatge,

plausible, havia llegit que un no arriba mai a Ítaca...

lògic, ara veig que, com més va, més queda.

Si ho arribo a saber... tot hagués estat igual.

De vegades no tens gens clar cap on vas ni què hi ha al final ni tant sols on era el principi. La qüestió és seguir caminant, diuen. I així, fer un pas i un altre i un altre i un altre. Mirar el color del cel, el del passat i el del present. Olorar els somnis per no perdre la força. Però de vegades necessitem punts d'inflexió per poder entendre qui som. Un punt d'inflexió que ens recordi l'objectiu. Un punt d'inflexió que ens recordi el sentit de moltes coses. Un punt d'inflexió que ens desperti l'esperança, per petita que sigui, de que podem aconseguir-ho. Un punt d'inflexió que ens expliqui que nosaltres també podem tenir la vida que envejem. Un punt d'inflexió que ens ompli de força.

Doncs bé, jo en necessito un en aquest precís moment. Potser demà aniré a la perruqueria i em tallaré els cabells o me'ls canviaré de calor o vés a saber què només per poder dir: "aquest és el meu punt d'inflexió; ara, tornem a caminar endavant."

Vosaltres, nosaltres.

2012-01-28T13:22:00.001+01:00

If there's anything I could do...I guess not...

but, at least I want you to know I'm here.

Gràcies per ser-hi. I sobretot, per deixar-m'hi ser a mi.

Quan miro enrere i penso en els últims mesos, no em cansaria de repetir que sou el millor que m'ha passat; potser perquè havia arribat a creure que al món, ja no quedava gent com vosaltres, com nosaltres.

Portes

2012-01-26T09:23:00.000+01:00

Potser hem de pensar que simplement, quan es tanca una porta,

sempre se'n obra una altra...

I la que s'obra, potser serà , fins i tot, millor.

Per tu..

2012-01-21T13:23:00.002+01:00

Don't be embarrassed,
don't be afraid, don't let your dreams slip away,
determination using your gift, everybody has a gift
never give up, never let it die,
trust your instincts and most imporntat:
you''ve got nothing to lose, so just go for it...

Aquesta entrada va per tu. Mira la vida des de tots els punts de vista que siguin necessaris, canvia d'angle, desmunta-la, canvia les peces de lloc, i tornar-la a muntar per fer que sigui com tu vulguis. I ara has fet un pas per trobar les teves ales. O per seguir volant, volant ben alt. Ara, segueix volant. I si caus, aixeca't. Mica en mica, veuràs com no és tant difícil. Fa por, oi? Llençar-se al vol, sense saber el que et trobaràs... sabent que has de deixar enrere tot allò que ha viscut amb tu tant de temps i que t'ha fet tant mal però que al mateix temps t'ha ajudat a seguir vivint. Intenta-ho. Només et demano que ho intentis. No perdis la paciència. Valora cada centímetre que avances aconseguint sent una mica més lliure. Hauràs de volar per un desert gens planer, hi haurà moments en que les situacions no seran favorables, però mica en mica veuràs que aniran apareixent oasis a l'horitzó... i si lluites fins al final, ho aconseguiràs. No et preocupis. No et deixarem sola. Nosaltres aprendrem a volar al teu costats. Descobrirem petits secrets que ens permetin mantenir el vol i entre totes intentarem aprofitar cada gest, cada paraula, cada senyal. Quan a una se l'hi trenquin les ales, l'ajudarem a recuperar-les. I les tornarem a teixir amb la tel.la del present i la del futur. Quan oblidis tot el que has après, quan oblidis el dia en que vas començar a aixecar el vol, nosaltres et recordarem que per més difícil que sembli tot pot ser possible.
Tens ganes de volar, ho sé. Busca dins teu, està ple de vida. No em neguis que no vols sentir com mica en mica vas deixant el passat enrere i pots ser lliure.

A vegades has tingut la confiança que a mi em faltava. Ara tingues tota aquesta confiança amb tu mateixa, crec amb tu, i sé que pots aconseguir el que et proposis.

Perquè passi el que passi, em (ens) tens al teu costat. Cada cop de vent que intenti tombar-nos no serà prou fort per no deixar-nos aixecar de nou.

Esborres...

2012-01-17T18:54:00.001+01:00

"fuiste una guerra inacabada, un puñal cuando se clava"

Suposo que són petites coses sense importància que una damunt l'altra, es van amuntegant pels racons del teu món i et fan oblidar que a sota, hi ha coses més importants. I així, com qui no vol la cosa, esborres. T'esborres a tu mateix. T'esborres com si així poguessis esborrar els problemes. T'esborres com si així poguessis fer-te el sord, el mut i el cec. I de pas, et creus que esborres la por, la por al rebuig, la por a sentir-te ningú, la por a la soledat, la por a no aconseguir-ho, la por a caminar enrere.

Sóc experta en fer-me trampes.

I després, tinc la barra de preguntar-me perquè tot són llàgrimes incontrolables.

El meu món petit

2012-01-15T14:05:00.001+01:00

Hi ha moments en que necessito una mica del meu petit món per adonar-me de que encara tinc el cel dalt del cap i el terra sota els peus, un terra que m'aguata i que no em deixarà caure al buit el proper cop que em faci preguntes sense respostes. Suposo que tots necessitem alguna cosa o algú a qui aferrar-nos ben fort, més fort que mai.

Avui necessito un trosset del meu món petit, necessito els seus límits ben marcats, sense intentar fer-los trontollar i perdre la meva base i fer que tot em caigui a sobre. Necessito el meu món petit perquè sense les seves fronteres tot em ve gran, perquè quan no veig on acaba sento que m'esvaeixo en un mar de coses sense sentit.

...que érem tu i jo i ja no ho som tant...

2012-01-14T10:17:00.003+01:00

Només tanco els ulls i espero que algun dia em puguis entendre. Llençar-me al que és difícil i que tu, sense raó, creus impossible. Vull saber que segueixo viva. I vull que creguis que t'estimo. I que no ho oblidis. I com diu aquella cançó "...que la sort que ara et gira l'esquena et retorni l'amor que fins ara has donat. Que les hores compartides et provoquin un somrís... tant de bo sigues feliç, per favor, sigues feliç."Quan saps que ha arribat el moment de girar pàgina. De seguir. De caminar. Dir adéu a tot allò que ja no et representa i lluitar per les coses que vols. Sense por. O amb por però amb força. I ho sento però jo he de saltar, no puc esperar-te més entre la línia que separar la vida del no viure. I em fa mal, i sé que tants dies després d'haver fet el pas segueixes sense entendre-ho, recriminant-m'ho en silenci. No puc posar-me en perill, ho entens? Aquests dies he notat el passat que em cridava a l'orella, intentant estirar-me. Però no vull. He de saltar. No puc jugar més aquest ser no ser. Vaig fer el gran salt. El que em va costar suor i llàgrimes, i ho saps millor que ningú. No puc tornar enrere. No em puc permetre aquest luxe ni aquesta decepció. Em fa mal dir-ho, però ara mateix tu representes el sentit contrari a la vida. Ets l'amistat que em pot enverinar, i a vegades una no està prou preparat per no ser esquitxada. Ara, ets el sentit contrari a tot allò que m'ha costat tant aconseguir.

De vegades, encara necessito repetir-m'ho per no sentir-me creadora de tots els teus espirals autodestructius.

Avui...

2012-01-12T19:48:00.000+01:00

De vegades simplement música. Música i punt i a part.

Allò que hem après.

2012-01-08T10:31:00.005+01:00

Y uno aprende que realmente puede aguantar,

que uno relamente es fuerte,

que uno realmente vale,

y uno aprende y aprende...

y con cada día uno aprende.

De vegades volem anar tant ràpid enfilant-nos per la vida que oblidem tot allò que hem aprés. I en realitat, hem après més del que ens imaginem, perquè totes les tempestes de sorra tenen un sentit. Hem après que tothom té coses per ensenyar-te i explicar-te. A valorar a les persones que et fan costat, que et fan companyia fent un cafè, que han estat capaços d'arrencar-te una abraçada en algun moment o altre. Valora tots aquells que et respectin tal com ets, que no et vulguin canviar, que malgrat tot, són aquí; aquells dels que pots dir: em sento orgullosa de que siguem amics. Digues el que penses. Valora aquells que et saluden amb un somriure, els que et fan sentir persona i els que no et fan sentir ni menys ni més. No passa res per plorar, plorar no és signe de feblesa, has viscut equivocada durant molts anys. Arrenca de la teva vida aquells que et disparen en silenci, aquells que et miren com si de tu, no poguessin aprendre res. Estima. Estima i demostra que estimes. De vegades, has d'aprendre a dir un t'estimo, per més difícil que et sembli. Potser són aquells els qui pots dir que els estimes que sempre hi seran. Enfronta't a totes les teves pors, el temps passa i fa mal veure que t'has perdut coses per culpa de les pors. No et sentis malament per fer el que et fa feliç, encara que els altres no sempre hi estiguin d'acord. No t'amaguis. Confia amb aquells que saps que t'estimen. No perdis l'esperança ni et desesperis quan no aconsegueixis arribar a les il·lusions, perquè la vida dona moltes voltes i per més difícil que sembli, tot pot ser possible. No escoltis aquells que et diguin que t'has de conformar, que no pots canviar les coses, perquè ells, potser han oblidat el que és somiar. No t'enfadis per passar un mal moment, són els mals moments que t'ensenyen a valorar els bons. Només tu saps on vols arribar i fins a quin punt pots lluitar. No deixis mai de fer coses amb els que estimes, a vegades, són les petites coses les que ens fan feliços. No llencis el temps odiant els altres, si ho fas sense límit només et podriràs una mica més a tu mateix. Deixa't estimar. Comparteix amb els que t'importin. No jutgis sense raons. Creu que els mals moments no són envà. No oblidis que la vida sempre acaba posant tothom al seu lloc. Busca què és allò que et fa feliç i no ho deixis escapar. Recorda que les mentides són esquerdes sense sentit. No intentis ser ningú més que tu mateix, la vida t'ha ensenyat que intentar ser algú que no ets et porta per espirals negres i sense sortida. Aprèn. Valora't a tu mateix, ets el més important de la teva vida. Somia. Lluita per els teus somnis. I sobretot, no deixis que s'escapi la vida. Viu, viu sense parar.

El pas del temps...

2012-01-07T09:43:00.001+01:00

"Anys enrere, penso que queda,

d'aquell que un dia va anar

amb pantalons curts i els genolls pelats"

Ha passat el dia de reis i ara toca llençar-se a les botigues per trobar aquella ganga que amb una mica de sort farà servei tot l'any. Fa uns anys, enlloc de llençar-nos a les botigues, el dia 7 era el dia de sortir al carrer a jugar amb les noves adquisicions... el meu veí treia el seu nou cotxe dirigit i jo l'acompanyava mentre tenia la meva col·lecció de llibres nous esperant-me per ser devorats. Com ha canviat tot.. El que abans era una got de llet amb cola-cao ara és un café ràpid, i abans plovia i era saltar els bassals i mullar-nos i cantar sota la pluja i ara és agafar l'impermeable, pujar a la moto i sortir ràpid per arribar a la feina i evitar tot el trànsit que hi ha quan plou. I un cop allà miraràs el rellotge per sortir a fer el descans, i el que abans era jugar a "sota el pont", ara és un altre cafè ràpid, amb una mica de sort, amb bona companyia, i parlaràs de que abans tenies tantes ganes d'aprendre i de fer-te gran per saber més i ara et sembla que cada dia ho entens menys tot. I sortiràs de treballar, i el que abans era una estona de cel amb l'entrepà de Nocilla ara serà qualsevol cosa que trobis. I de vegades penso que tant de bo jo pogués seguir caminant sota la pluja, i riure, i ser innocent, i no veure les injuticies, i somiar, i tornar a beure la llet amb cola-cao del matí i jugar el dia després de reis amb la bici nova o els patins o la casa dels ossos que tant t'agradava...

Qüestions de pors

2012-01-03T21:49:00.004+01:00

"Por de la por,
de sentir aquest pànic
tant súbtil i tant boig."

Avegades tinc por. És una por estranya, una por d'aquestes que no té nom. No ésuna simple por, és una por complexa, una por a coses que no sé o a coses quesé, una por als extrems, una por a la foscor, una por a no trobar el punt mig,a no saber canviar… és una por que s'arrela i em paral.litza i m'agafa ensilenci, sense que jo de vegades m'adoni que és aquí. És la por al present, lapor al futur i la por al passat. La por a estar sola. La por a noaconseguir-ho. És la por a la mala mar, a les tempestes, als passos enrere, alspensaments descontrolats, la por a ser com sóc.

Però no es pot viure depors; amb les pors, només es pot sobreviure. Així que ja n'hi ha prou; les porsnomés es poden vèncer d'una manera: enfrontant-s'hi. Intentant lluitar-hi, norendir-se.

-que fàcil són lesparaules, que difícils els fets-.

...hola 2012!

2012-01-01T11:55:00.001+01:00

Ja està, això ha estat tot. El 2011 ja no torna mai més. Ja ens queden els records: mars d'aigües clares, tempestes i muntanyes russes. That's all. I ara torna la incertesa, el que encara ha de venir, el 2012, el que encara hem de viure. No em faré propòsits ni totes aquestes coses que em porten més problemes que alegries, perquè després, si no els aconsegueixo tot és frustració, així que res, no cal complicar-nos la vida. Benvingut siguis 2012, porta'ns a tots tot allò que anhelem. No parlaré de nous desitjos, ni de plans de futur. Posaré una nova banda sonora i ballaré al ritme de la vida. I ara, que comenci la funció.

Adéu 2011...

2011-12-31T10:34:00.002+01:00

Aquesta nit aixecarem els copes i menjarem raïm i entre abraçades ens direm bon any. I creurem que si, que l'any que ve serà millor. I en silenci, un per un, mirarem enrere i pensarem amb el propi 2011. Jo pensaré que ha estat el primer any de vida, malgrat tot. M'agafaré a la idea de que encara pot ser millor. Recordaré tots els moments que he viscut, els que he rigut, també els que he plorat. Pensaré amb totes les persones que han estat claus i en les que fa un any amb prou feina coneixia i ara, són imprescindibles. Recordaré el sol de primavera, la platja de l'agost i les escapades de tardor. Somriuré. També hi haurà temps per recordar tots els canvis que encara no he fet, tots els somnis que he ofegat, però no em quedaré encallada, m'agafaré a ells per lluitar-hi durant el 2012. Tancaré els ulls, quan ningú em vegi, i sentiré que val la pena viure. Només per tots els bons moments que em deixa aquest 2011, val la pena. Gràcies a tots els que els heu fet possible, vosaltres ja sabeu qui sou.

Les pors, les decisions, la vida

2011-12-29T09:40:00.001+01:00

De totes les solituds,

aquesta és la més fosca,

la més forç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,

pensar el futur lluminós i possible.

Miquel Martí i Pol

La por fa el dubte. És la por a desviar-nos, a deixar el camí i endinsar-nos al desconegut. Encara que no ens agradi el que tenim, de vegades és més fàcil seguir la corrent. Però la realitat és que estem plens d'inseguretats, de perjudicis absurds i de dosis d'autoodi. I si, ja sabem el que hem de fer, ja entenem el que està passant i què? Sentiments i pensaments no sempre van agafats de la mà. I sé que vaig fer el millor però ella ja no hi és i la trobo a faltar (de fet, feia mesos que la trobava a faltar). I sé que ja no sóc la mateixa d'abans, però el meu voltant gira més ràpid que jo i a mi poc a poc, la vida em va deixant enrere. Que potser he de buscar noves oportunitats, però que no em crec capaç d'estar a l'altura de cap. I no sé abraçar, i no sé dir que estimo a qui m'importa. I només sé plorar.

Durant la vida deixem escapar massa trens. Jo n'he deixat escapar molts durants molts anys però ara tinc clar que s'ha acabat. Potser que comencem a agafar-ne algun, amb la mateixa força que els vam començar agafar ja fa un any i mig.

Bon Nadal!

2011-12-24T11:14:00.001+01:00

Bon Nadal a cada un de vosaltres.

A tots els que heu fet possible que sigui el meu primer Nadal.

A tots els que sou especials. A tots els que m'heu ensenyat més del que us imagineu. A tots els que maglrat tot, sou aquí. A tos els que feu que omplir els meus dies amb somriures sigui una realitat. A tots els que pinteu amb mi les il·lusions i els somnis. A tots els que m'ompliu de vida.

I a tots els que d'una manera o altre, sou claus en els meus dies.

Tendències

2011-12-21T18:26:00.003+01:00

I de vegades penso més del que compte, i em perdo dins aquesta meva tendència crònica a menjar-me el coco. Sóc així, probablement defecte de fabricació –però no és a mi a qui heu de reclamar- .

Més paraules que silencis

2011-12-17T11:36:00.000+01:00

Trucades de quasi una hora, aquestes persones que et recorden que la distància no la fan els quilòmetres, sinó les persones. Espelmes que cremen al mateix temps que els minuts, conjugant-se amb aires Nadalencs. Cançons que sonen al mateix ritme que la vida. Capbussades entre apunts de psicopatologia que decoren els dissabtes. Sopar amb bona companyia per recuperar les il·lusions. Previsions pel 2012 amb optimisme. Dies de més paraules que silencis, per fi. Redirigint la vida. Tornant-se a posar les piles per continuar canviant, per continuar enganxant-se a la vida. Llàgrimes de sensibilitat que desconcerten, però que mira, ja no fan enfadar, és el que hi ha. Empatia. Mirades a l'horitzó per tornar a seguir la llum del far.

Passos endavant. Ganes de seguir vivint. Què més es pot demanar?

Créixer.

2011-12-14T22:15:00.001+01:00

Créixer és ser tu mateix. Créixer és lluitar pel que vols i no rendir-te a la primera pedra. Créixer és acceptar la realitat, t’agradi o no. Créixer és tenir pors. Créixer és ser sincer amb tu mateix –i amb els altres-. Créixer és aprendre una mica més cada dia. Créixer és estimar i deixar-te estimar. Créixer és compartir. Créixer és pintar il•lusions cada dia que passa. Créixer és plorar. Créixer és somriure. Créixer és trobar la força necessària sempre que et sembli que l’estàs perdent. Créixer és escoltar. Créixer és confiar. Créixer és cuidar el que et fa feliç. Créixer és tocar de peus a terra. Créixer és conèixer. Créixer és dir el que penses. Créixer és donar i rebre. Créixer és envoltar-te de veritats. Créixer és sentir. Créixer és no fugir. Créixer és perdonar. Créixer és canviar. Créixer és demanar ajuda sense sentir-te inferior. Créixer és no deixar que vells fantasmes puguin fer trontollar el teu món. Créixer és valorar-te. Créixer és deixar d’aparentar –encara que sigui fugaçment-. Créixer és tenir en compte tota la gamma de colors que hi ha entre el blanc i el negre. Créixer és deixar entrar una mica de tranquil•litat. Créixer és suavitzar l’ambició. Créixer és arriscar-te. Créixer és relativitzar. Créixer és no perdre de vista l’escala de valors correcte. Créixer és tancar i obrir portes. Créixer és entendre que de vegades es perd i de vegades es guanya. Créixer és saber aturar-te. Créixer és plantar cara a la por i caminar endavant. Créixer és descobrir. Créixer és no deixar-te endur per els corrents fàcils. Créixer és no anestesiar-te dins el teu món quadriculat. Créixer és lluitar per el que tu creus. Créixer és no amagar-te. Créixer és decidir. Créixer és valorar les petites coses. Créixer és no oblidar-te de tu en el primer cop de vent que et ve en contra. Créixer és ser una mica més humà.

Créixer és tot això i molt més. I créixer és, també, no córrer silenciosament en direcció contraria al futur. Créixer és decidir. Créixer, de vegades, és pensar en un mateix.

El temps passa...

2011-12-13T08:34:00.000+01:00

I em desperto amb un regust amarg que em fa mirar enrere. I miro enrere, perquè quan he vist el calendari ha retornat aquella olor, aquells colors i aquell dolor i he recordat que fa ja molts anys em vaig prometre no oblidar mai aquell moment. I sense poder-ho evitar, torno a sentir aquell fred com em recórrer per dins, i aquells silencis, i aquells plors, i aquells moments de desesperació.
I he tronat a reviure aquell adéu, aquell passadís de parets verdes i ambient distant on, amb el cor glaçat vaig sentir per primer cop aquell cop de porta que em separava de tot un món. On no només jo plorava, també ho feien tots els que m’esperaven a fora mentre dissimulaven les llàgrimes intentant-les camuflar entre gotes de pluja. On la meva vida va acabar de saltar al precipici que portava tentant des de feia prop de 3 anys i on el filtre de la meva realitat patia un canvi brusc de colors. On desconcert, fredor, soledat, enyorança i incomprensió m’omplien per dins. On jo no entenia res ni tampoc ho volia entendre, on vaig prometre canviar sense creure-ho, on no podia ni imaginar que aquell infern no acabava ni de començar...

I obro les persianes, agraint poder veure el cel d’un matí de desembre. I faig el llit, i per primer cop, m’agrada el joc de llençols que hi ha. I em vesteixo, contenta de no tenir roba d’aquell color verd clar a l’armari. I amb llàgrimes als ulls i una pinzellada de por em poso els mitjons i miro el rellotge d’esquitllentes, recordant aquells trenta minuts que es convertien en infern. I vaig al lavabo, i sospiro en veure que tanco la porta, i em dutxo amb el millor xampú que hi havia a l’armari per ofegar el tacte llefiscós d’aquell sabó esquerp, i em miro el mirall, i per un moment em sembla reviure aquella imatge distorsionada, de pell pàl•lida i mans pelades, però torno al present i esmorzo llet amb cereals que de sobte i sense raó, em recorden la melmelada que cada matí es recargolava gola avall. I obro la porta amb una clau que sembla portar escrita la paraula llibertat, i surto de casa, i camino, sentint un vent fred que em frega la cara però que mai havia apreciat tant, i sense adonar-me’n, penso amb totes les persones anònimes que en aquests moments viuen el que jo vaig viure. I accelero els meus passos, i m’agradaria cridar i dir-los-hi que sense entendre què és el que passa no poden pretendre canviar la realitat... i camino encara més ràpid, com si algun impuls m’empenyés a fugir de tots aquests records.

I m’envaeix una nostàlgia amarga. Però somric, perquè per primer cop des d’aleshores, és 13 de desembre i veig que el passat ja no m’impedeix caminar endavant... i somric un altre cop, perquè per primer cop, és 13 de desembre i parlo d’un dia clau en un moment clau. I torno a somriure encara més, quan m’adono que malgrat tot, hi ha algunes persones que han aguantat al meu costat tot aquest temps. Un gràcies no és suficient, però és sincer.

20 coses per fer abans de morir

2011-12-09T19:16:00.001+01:00

20 coses per fer abans de morir:

1- Plantar un arbre.

2-Dir "t'estimo" a totes les persones que m'estimo.

3- Muntar a cavall per la platja.

4- Escriure un llibre.

5- Posar-se a sota una cascada.

6- Anar a New York.

7- Tenir fills.

8- Fer un viatge jo sola i saber-lo gaudir.

9- Fer un curs de fotografia.

10-Banyar-se a la platja de nit.

11- Fer un petó a algú que pugui estimar.

12- Emborratxar-me.

13-Tornar a Venècia.

14-Dir gràcies a tots els que fan/han fet que jo pugui ser qui sóc.

15-Anar a una llibreria i comprar llibres sense límit.

16-Veure sortir el sol des del Cap de Creus.

17-Banyar-me al mig del mar.

18-Ser la primera autora d'un paper.

19- Anar a un concert de Tracy Chapman.

20- VIURE

"...i de vegades una tonteria, de sobte ens indica que ens en sortim..."

2011-12-08T14:09:00.001+01:00

Vuit de desembre, l'any ja fa baixada. Acabo de passar tres dies de desconnexió, calma, pau, vida; els necessitava, he tornat carregada de força, d'ànims i de ganes de viure. Perquè s'han aturat els pensaments ràpids i que impacten violentament contra mi, perquè s'han aturat les imatges que esquerden les il·lusions, perquè s'han aturat els records, les mirades perdudes i les llàgrimes.

En cuanto a mí, he decidido que me dejaré arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La libertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para desperdiciarlas (...)

Abismes

2011-12-03T21:22:00.001+01:00

L'abisme no es pot explicar. Per més que ho intentis, no es pot definir. No pots perquè no en saps. No pots, perquè sense voler evitem posar paraules. L'abisme et roba les paraules.
L'abisme, de vegades, apareix davant teu. I llavors et veus obligat a decidir. O saltes, o veus passar la vida de llarg. De vegades, tens clar que vols saltar, però sense voler-ho necessites fer un pas enrere. Fas un pas enrere i et dius "no, enrere no, si us plau": Llavors respires fons. I dius: vull viure. I tornes a respirar omplint els pulmons i de cop et sembla que el teu cos està ple de força. I dubtes intensament de tu mateixa, del que pots aconseguir. Però saps que tens mans al teu costat. Mans que no saps si et podran salvar d'aquest buit sense final, però si que saps que hi seran, que t'escoltaran, que t'ajudaran. I t'adones que tens sort i cridaries ben fort un gràcies, gràcies i més gràcies.
Gràcies per empenye'm a deixar la por enrere. Per fer-me veure que si tanco els ulls i els torno a obrir, sento que tot el que m'envolta és una amenaça, però que vosaltres hi sou. Gràcies per ser-hi potser sense entendre perquè aquest desembre és tant difícil, potser sense comprendre perquè tot està agafant aquest rumb. Gràcies per no deixar-me preguntar si ja és massa tard. Gràcies per buscar solucions. Gràcies, sobretot, per creure amb mi quan ni jo mateixa ho faig.
Ara que s'acosta cap d'any i que és inevitable fer recomptes, m'adono que el millor d'aquest 2011 ha estat trobar-vos, confiar, compartir.

Te'n recordes?

2011-12-01T18:34:00.000+01:00

Te’n recordes? Te'n recordes quan sopàvem ràpid per sortir a jugar? Dels vespres d'estiu jugant a l'amagada? De les tardes fent curses de sacs? Te'n recordes de la cabanya? De les tardes de diumenge a dalt de l'arbre? O quan feia fred i jugàvem al "cuarto oscuro"? Te'n recordes de les tardes asseguts a l'herba del jardí, com si el món no fos res més que aquelles cartes, aquells jocs i aquella pau? Te'n recordes de tantes nits d'estiu compartides? De tants secrets confessats? Te'n recordes de les il·lusions? De veure'ns créixer, dels aniversaris, dels anys? Te'n recordes de les excursions amb bici? De les tardes al jardí fent fang, guix o pots de sal? Te'n recordes, del dia de sants innocents inundant el barri de llufes?
Te'n recordes de quan em preguntaves per qui vas i jo reia i tu reies i semblàvem dos nius de vergonya? Te'n recordes d'aquells anys? De quan el temps era breu, de quan tot anava bé? Te'n recordes de quan ballàvem, i cantàvem i ens voliem menjar el món? Te'n recordes dels somriures desdentegats, de les bombolles de sabó i dels genolls sempre pelats? Avui hi he pensat. I m'he vist i ens he vist i he somrigut. He somrigut quan he recordat aquella innocència, aquella felicitat i aquella saviesa. He somrigut quan he recordat tot això i més. I he pensat que a vegades és curiós com mentre deixem que els mals record ens rosseguin, podem ignorar els bons moments viscuts.

"Que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde"

2011-11-27T13:51:00.000+01:00

Avui m'he despertat i ha sonat una melodia de tons càlids, i m'ha explicat que malgrat tot, sempre queda algú disposat a ajudar-te a reconciliar-te amb el món i que el pas dels dies t'ensenya que una vida millor és possible; m'ha recordat que l'esperança és un dels ingredients bàsics per poder caminar endavant i abans de deixar-me marxar, m'ha omplert les butxaques de força i m'ha xiuxiuejat a l'orella que el més important de la pròpia vida és un mateix.

"... i afrontem la vida mirant-la a la cara...!"

2011-11-22T22:28:00.003+01:00

Després de noranta minuts que han aconseguit remoure'm, sacsejar-me i el final, calmar-me una mica, torno a creure que té sentit caminar endavant fins a aconseguir que les ferides es tanquin del tot. De vegades penso que em fallen les cames, que les forces, s'acaben. Suposo que són aquells mateixos moments en què el cap i el cor agafen camins diferents i jo només sóc capaç d'escoltar, preguntar, respondre, el cap. De vegades només puc creure que mai aconseguiré girar pàgina del tot i que simplement m'he de resignar. Però avui m'han recordat que si ho vols, ho pots aconseguir. Avui he mirat enrere i he vist amb tots els salts endavant què he fet, amb com he aconseguit canviar la meva vida des de fa, per exemple, deu anys i avui... també podria dir nou anys, vuit...o fins i tot dos. Si he aconseguit tot el que ara tinc, perquè no puc fer un últim (o primer) esforç?

"...perquè si és bo o és dolent no importa molt ara mateix..."

2011-11-19T19:25:00.001+01:00

Fa unes hores que ha començat a ploure i diuen que durarà dies. Prepararem una nova banda sonora dels dies i deixarem aquesta setmana on hi hagut un repeat continu d'Els Manel. Ens preparem per les jornades electorals de demà, potser unes de les pitjors en la història de la democràcia. Mentrestant la vida segueix, adonant-nos que per més que passi el temps, aquest no ho cura tot. Acceptant que la vida que ens hem perdut, simplement no existeix. Però creient que de vida només n'hi ha una i que som aqui per viure-la, assaborint cada segont, gaudint cada minut. I que si perdo el nord i he de nedar contracorrent ho faré, agafant el timó ben fort, sabent que tard o d'hora, el mar tornarà a la calma i que qui guanyarà seré jo.

Muntanya russa

2011-11-13T22:34:00.000+01:00

Per què quan sembla que tot rutlla arriba la nit del diumenge i et trenques amb trossets asimètrics sense cap explicació ni cap raó?

I només vols oblidar. Oblidar els records. Oblidar el que mai seràs. Oblidar els somnis que són utopies. Oblidar els motius. I de retruc oblides il.lusions, oportunitats, direccions, somnis, ganes de seguir. I trobes abismes que no pots verbalitzar.

Peces assimètriques

2011-11-12T10:34:00.001+01:00

Ha passat l'11 de l'11 de l'11 i he de confessar que a les 11:11 h estava massa capficada amb la feina i quan vaig reaccionar ja eren els 11.12h.. m'hauré d'esperar el 12 del 12 del 12 a les 12:12... :)

Passen els dies, el novembre ja està a punt de fer un gir calendari avall i sembla que la tempesta es va calmant, poc a poc. Ahir una mica de solidaritat amb l'esclerosi múltiple assistint a l'Esclerock'11. Avui una mica de retrobades amb amistats oblidades. Demà un diumenge diferent. I mentrestant, esperarem el fred, retrobarem les jaquetes ben cordades i guardarem les mans a les butxaques mentre seguim desafiant somriures, mirades i somnis. Ens intentarem arrapar a la vida amb les ungles i amb les dents, com diu aquella cançó.

I creurem amb un futur que mai sabrem del cert si arribarà, però si no mantenim l'esperança, perdem les il.lusions. I sense il.lusions, perdem les forces, i sense forces perdem el sentit. Així doncs, creurem que és cert que després de la tempesta sempre ve la calma i amb un exèrcit d'esperances seguirem caminant sempre endavant. I que quan passi el novembre, el desembre i la foscor de les nits, arribarà el gener, la vida, la llum...

Rareses

2011-11-06T21:54:00.001+01:00

Pluja, pluja i més pluja. Dies grisos. Sentiments remoguts. Emocions que no s'entenen. Perquès sense respostes. Paraules volant al buit. Llàgrimes glaçades que cauen en la incertesa. Somriures esborrats pel pas del temps. Silencis impacients per ser trencats. Consells sense fonaments. Mirades profundes en l'infinit. Records que viatgen amunt i avall. Cançons que fan que tot sigui possible. Persones que caminen i persones que s'aturen. Trens sense passatgers. Sentiments amagats. Mentides convertides en veritats. Abraçades inesperades. Passes que no saben on van. Valoracions excessivament negatives d'un mateix. Perfeccions imperfectes. Mars ofegant malsons. Vides paral.·leles. Emocions oblidades. Laberints sense sortida. Sort de tenir persones al costat. Ganes de viure però llàgrimes sense sentit. Estrany.

Quan arribi el desembre...!

2011-11-02T18:03:00.001+01:00

Potser que el desembre deixi de ser "el trist desembre" a la meva vida. Aquest any, pintem nous colors tenyint el pont de desembre amb una mica de mar, cavalls i sorra... Menorca ens espera! Sense sol, sense estiu, però amb bona companyia i segur que amb bones aventures.

"Nosaltres, els d'abans, ja no som els mateixos'"

2011-10-30T22:23:00.003+01:00

...Un equilibri fràgil, delicat, per eludir el daltabaix...

...La fragilitat de l'entrega, del miratge continuat, la rigidesa de les conductes i la paràlisi conseqüentment inevitable que es deriva d'aquesta rigidesa i d'aquestes conductes.

...El paradís perdut que, de fet, mai es va perdre perquè mai no va existir.

La simulació per conjurar el costat fosc de la nostra raó i tornar a l'ordre, a la llum del dia... A l'ordre que oblida i permet seguir i construir un fràgil equilibri...

Un fràgil equilibri, al teatre Lliure... recomanat! De vegades, l'escenari no és res més que tota una realitat que hem viscut, que vivim, que ens envolta. La sensació de no saber viure en la foscor i només voler veure la claror, les ganes de fugir, les pors, els sentiments...

Avui que som dissabte...

2011-10-29T09:13:00.000+02:00

Dissabte. Còrrer una mica amb bona companyia, pisicina i relax. Desestressar-te. Tardor. Veure les fulles caure dels arbres. Desconnectar. Potser sentir la pluja com mulla a fora. Relaxar-se. Veure-ho tot des d'un punt de vista diferent. Estudiar, per retrobar una mica la curiositat per les coses. Un partit del Barça, per no pensar amb res més que com Messi toca la pilota. Una d'anar a prendre alguna cosa, per fer que el dissabte sigui més dissabte. Amb una mica de sort retrobar la il·lusió. Dormir una hora més. Tornar a aixeacr-se. Perquè malgrat tot, creurem que val la pena intentar-ho.

Sometimes it seems to be so far away...

2011-10-27T21:35:00.002+02:00

M'he d'obligar a creure que NO PUC és només una versió millorada del NO VULL.

No fa gaire ho creia firmament. Però és que a vegades tot sembla estar massa lluny...

Prou

2011-10-15T09:19:00.000+02:00

I ara dic prou:

Prou als somnis diluïts, prou als pensaments encapsats, prou d’ofegar sentiments, prou de construir silencis, prou al temps llençat per la finestra, prou els poemes que parlen de dolor i prou a obligar-se a acceptar el que no es vol acceptar. Prou als abismes del meu món, prou als passos enrere, prou a les menjades d’olla innecessàries i prou al sentiment d’inferioritat. Prou a l’autoodi, prou a les oportunitats esborrades, prou a les màscares posades, prou a les corrents subterrànies, prou d’aterrar somriures. Prou al verí recorrent per les meves venes, prou a les cançons apagades. Prou a les barreres al meu voltant, prou a la rigidesa en què omplo els meus dies i prou a flors espatllades. Prou als cels estripats i als núvols amb gust amarg, prou a les passes que m’allunyen de la vida i prou a moments del passat que m’impedeixen viure el present. Prou a les mirades enfosquides, prou a les nits eternes, prou a deixar escapar la vida i prou a les gotes de pluja sobre el meu cap. Prou a tot i a res, prou a una etapa que ha de ser record i prou a una experiència que m’ha fet canviar la meva manera de mirar la vida. Prou a no tancar portes del passat, prou a no obrir finestres al present i prou a oblidar-me de mi. Prou a perdre’m entre els meus propis pensaments, prou a les excuses barates, prou als fils que m’enreden i prou a les pors ignorades. Prou a les fugides, prop a tancar els ulls a la realitat i prou a les disfresses.

He dit prou. Però és un prou –o un conjunt de prous- més important que cap altre prou. Perquè si ja fa un any que he aprés a viure, un any que m'he deixat agafar per noves mans i noves experiències, ara puc fer un últim salt, un nou prou. Un prou a algú que no es mereix robar-me ni un segon més. Em torno a posar les piles... perquè he decidit que aquí ja no hi ha espai per ningú més que jo i els que m'estimo.

Records

2011-10-12T22:51:00.000+02:00

"..els records van començar a arribar fins al meu llit com en una desfilada de ritme mil.limètric. Gairabé podia veure'ls com m'empaitaven, enterrant en filera per la porta del fons del pavelló, aquella nau gran i plena de claror. Records vius, autònoms, grans i petits, que s'acostaven l'un darrera l'altre i d'un salt s'enfilaven a sobre el matalàs i em pujaven pel cos fins que, per una orella, o per sota de les ungles, o pels porus de la pell, se m'endinsaven al cervell i com si diguéssim l'apallissaven sense indici de pietat amb imatges i moments que la meva voluntat hauria volgut no haver rememorat mai més. I després, quan la tribu de records encara continuava arribant però la seva presència era cada cop menys sorollosa, amb una fredor atroç va començar a envair-me com una borradura la necessitat d'analitzar-ho tot, de trobar una causa i una raó per a cadascun dels esdeveniments..."

María Dueñas, El temps entre costures

això de viure

2011-10-03T22:09:00.001+02:00

Aquest cap de setmana he recordat que hi ha moments que no tenen preu, que no hi ha res com viure sense pensar amb el que els altres pensen, que fer l’imbècil amb els meus i riure sense parar és un petit gran moment de felicitat.

Aquest cap de setmana m'ha recordat tota la vida que hi ha en mi i en els del meu voltant, per si en algun moment, ens n'oblidem. I si ens n'oblidem podrem mirar aquests dies a l'Empordà i comprovar que dins la llum hi ha un passat tant present que encomana l'entusiasme. I dins del present, hi ha tot un futur per somiar.

Que gran és viure amb bona companyia i amb il.lusions a la butxaca!

[One day]

2011-09-29T09:19:00.000+02:00

Diuen que avui arriba una mica la tardor i que el cap de setmana torna una mica de bons temps. Ja em sembla bé de fet. Que l’inici de tardor em remogui les idees i s’emporti tots aquests pensaments inútils però que punxen com armes de doble fil. Que el fred s’endugui aquests vespres on només em repateixo que he d’acceptar el que no vull acceptar. I que el cap de setmana, entre somriures de bones amigues, tornin les esperances, les ganes de canviar i sobretot, la sensació que de que per més difícil que sembli, tot pot ser possible.

instants del temps

2011-09-23T20:48:00.001+02:00

"...si et va bé tu i jo sense enganys, si et va bé, no te'n vagis mai, si et va bé seguirem caminant tots junts sempre endavant... si et va bé seguirem junts lluitant sempre canviant..."

Doncs això.

2011-09-13T20:42:00.000+02:00

El setembre està a punt de fer un gir i empassar-se gola avall, fent-nos oblidar aquells dies de primavera que hem passat buscant escletxes de sol i aquest estiu on per primer cop en molts anys, hem pintant la paraula viure a les parets. Sembla que fos ahir que celebravem la Champions del Barça, o que ens enfilavem per sobre el mar per somiar; i resulta que avui juguem el primer partit mentre ens enfilem pel so de la rutina.
I mentre fem especulacions sobre quan marxarà el bon temps, també farem uns quants plans, escriurem llistes i per tot el que no quadri, voldrem trobar cançons.

Camins, que ja són nous...

2011-09-10T10:21:00.001+02:00

De tant mirar les coses des d'un punt de vista diferent, vaig aprendre a veure'ls-hi.

Perquè ahir vaig viure tot el que no vaig poder viure deu anys enrere. I el mateix temps vaig adonar-me que les petites coses són les que fan que la vida sigui fàcil.

Adéu, amor impossible

2011-09-09T13:34:00.001+02:00

"Hem conviscut durant molts segles. Un temps prou llarg per entendre que l'atenció, responsabilitat, respecte i coneixement necessaris pel nostre amor, si un dia van ser-hi, ara ja no sé on trobar-los. Avui les teves lleis no són les meves, pel que sembla la meva llengua no és digne del teu respecte i, per desgràcia, el desgast d'aquest nostre matrimoni posa en evidència que de fa temps poca cosa queda per dir-nos. Sense rancúnia. Adéu, amor impossible. Deixem enrere aquestes nostres ànimes trencades per tants anys de convivència asfixiant. Que els teus fills aprenguin i parlin només la teva llengua -ocupa't d'això que prou feina tindràs- però que els meus, a casa seva, lliures dels teus prejudicis injustificables, puguin aprendre la meva, la teva i les que calgui, per poder anar pel món comprenent els altres i enriquint-se de l'amplitud de mires que el coneixement de llengües ofereix. La teva poteta de xai degollat a fora, de portes endins són les dents corcades d'un llop en continua exhibició de coratge malentès. Però jo no sóc un porquet estúpid. Vam aprendre de les mestres de quan anàvem a escola, les que van lluitar durant anys per una escola digna i en català, que la consciència de saber-se lliure per desobeir ens va fer éssers humans un dia, i que el contrari, obeir al preu que sigui, és sempre motiu de vergonya, al mateix temps que de culpa i ansietat. Obeir l'irracional, l'estupidesa o la vexació és, en el millor dels casos, humiliant, perquè converteix la persona o el poble sotmès en despulles sense dignitat. Com deia Erich Fromm, l'acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó.

La desobediència no solament em farà lliure a mi, t'obligarà a tu a viure sense aquesta dependència insana, i aleshores, lluny ja l'un de l'altra, estaràs en condicions de trobar per fi el camí cap a la teva pròpia llibertat"

Sílvia Bel http://www.ara.cat/ara_premium/passi-ho_be/Adeu-amor-impossible_0_551344875.html

Contradiccions

2011-09-08T21:27:00.000+02:00

... de vegades volem pensar que tot és dels colors del mar i del cel i ho volem creure amb tanta força, que potser ens oblidem que ens estem enganyant a nosaltres mateixos. I tanques els ulls, i et preguntes si algun dia aquesta por, aquesta incertesa es deixarà d'enfilar per les teves cames i pujarà per la teva panxa fins arribar als teus ulls. No saps si confies amb tu mateixa. Però si que saps que no saps confiar amb els altres.

retorn!

2011-08-30T01:17:00.001+02:00

Feia uns dies que ho havia abandonat, no volia còrrer el risc de perdre'm a mi mateia entre les meves pròpies paraules. Però torno. I avui, ho faig amb cançó que he retrobat i m'ha fet tornar a emocionar...

http://grooveshark.com/s/Coronel+maqueta+Inedita+/3SY7pE?src=5

petits moments d'estricta simpatia...

2011-07-19T23:05:00.000+02:00

"i arrapeu-vos a la vida amb les ungles i amb les dents"

2011-07-16T21:10:00.000+02:00

I no et fa por, tornar a ser com una pedra?

Curiós

2011-07-13T19:25:00.000+02:00

De vegades la gent del teu voltant es mou cap a direccions que tu no pots entendre. Potser tens poca paciència, potser tens una imatge equivocada de la vida. Potser segueixes cega volent creure que tothom pot ser amic de tothom, que tothom pensa amb els altres... i és curiós, perquè saps que t'estàs enganyant però al mateix temps et negues a acceptar que la realitat és així de trista. Però no passa res, és millor ser bona persona que aplastar els altres per aconseguir el que un vol. Així que com diria jo: ben digne!

Fa mal de dir, de fora és clar...

2011-07-11T22:16:00.000+02:00

(paréntesis)

2011-07-08T23:42:00.004+02:00

He never sent me flowers. He never wrote me letters. He never took me to restaurants. He never spoke of love. We met in parks. I don't remember what he said but I remember how he said it. Most of it was silence, anyway.

-Leszek Szkutnik-

Tornar a casa, deixar la setmana enrere, o intentar-ho. Retrobar els records. Tancar els ulls per no mirar enrere, voler obrir-los per mirar endavant.
Però si tanques els ulls no pots enfrontar. I ara l'únic camí és enfrontar, enfrontar, enfrontar...

Dies

2011-07-04T22:34:00.000+02:00

Hi ha dies que no encaixen al teu propi calendari. Avui ha estat un dia d'aquests; estrany, capgirat, incert.

Retrobar

2011-07-03T10:33:00.000+02:00

Retrobar-se amb totes aquelles persones que durant un any van decorar els teus caps de setmana. Que et convidin a sopar, que estiguin amb tu i tinguis la sensació que res ha canviat, que tot és com sempre i que pot fer messos que no els veus però tornes a tenir la sensació de poder desconnectar de tot amb ells. Tornar a riure, endinsar-te en converses on res té sentit però no t'importa. Abraçades, petons i somriures. Que et diguin que estàs morena i tu els hi contèstis que és el resultat de poder disfrutar dels caps de setmana. Que et diguin que et troben a faltar. Tornar a tenir ganes de veure'ns. Un fins aviat i un retrobament fugaç d'aquells temps. Perquè de vegades aquells tant diferents a tu també et poden omplir de vida. Perquè de vegades són aquestes petites coses les que et fan sentir estimada.

I avui que som dissabte...

2011-07-02T14:56:00.001+02:00

Allargar la nit cinc minuts, ignorar els números del rellotge i deixar-te portar per la mandra. Obrir els ulls i ser conscient que és dissabte i hi ha un dia per davant. Despertar-se i decidir anar a la platja, així, perquè si. I adonar-se de la por a viure, la por a despertar-se i a veure que poden haver canviat les coses, la por a riure, la por a plorar, la por a estar sola, la por a viure amb alguna cosa que t'ha tocat viure i que t'agradi o no, has de portar amb tu tota la vida.

Ni més ni menys.

...un xic desenfocat...

2011-06-19T19:28:00.000+02:00

"He prometido pedirme perdón, me he confesado con mi corazón, me permití decir al miedo adiós... me ha sonreido el espejo hoy, he decidido levantar la voz, he despedido mis fantasmas hoy y me he gustado tal y como soy.

Y de repente apareces tu mientras me hablas hago que estoy dormida..."

...melodia d'estiu...

2011-06-18T10:33:00.001+02:00

L'aire ja té olor a estiu, l'armari es pinta de vestits i a voltes em recorda que estiu no és sinònim de vacances però si d'espurnes de vida i de dibuixar smriures. Potser ganes d'un nou carpe diem, de dies de platja sense fi, de petites grans aventures, d'estones conpartides, de vespres de converses inacabables. Camps de gira-sols que et senyalen on és la vida, capbussades d'aigua que et refresquen la ment.

Estius que com tantes coses últimament et fan mirar enrere i et criden que has de viure.

La por.

2011-06-17T19:05:00.001+02:00

La vida és massa curta per deixar-la escapar per culpa de la por.

I l'única manera de superar la por és enfrontant-s'hi. Encara que es tracti d'aquesta por sense nom.

25 :)

2011-06-13T09:35:00.001+02:00

Avui en faig 25. Per un d'aquests motius estranys però alhora inevitables miro enrere i ho comparo amb tots els altres aniversaris. I m'ha costat molt arribar fins aquí. Alguns creuen que per fi, m'he fet gran. Altres saben que no ha estat fàcil. Altres ni s'ho imaginen. Potser és una combinació de tot plegat, però el cas és que ara, per fi, puc viure. Puc perdre'm entre l'olor d'un ram de flors, puc escalar entre il·lusions i puc somriure al futur. Ara per fi, dins la llum hi ha un futur tant present que s'encomana i fa oblidar que encara queda una mica de desordre sentimental. 25 anys i si el meu desig, que no s'acabi aquesta nova manera de viure.

Fa un any ningú hagués cregut que això era possible. Fa un any només hi havia foscor, llàgrimes, silencis, desesperació. I ja no hi és. La meva vida no té absolutament res a veure amb la de fa un any. Només per això, tinc un bon motiu per viure, per estar orgullosa de no haver tirat la tovallola. De no haver-me rendit. De voler lluitar fins i tot quan els altres creien que no podia. De sortir del pou. I de seguir lluitant. Potser si que, sense els mals moments, no podriem valorar els bons. Ara veig el sol cada matí. I somric. Ara puc viure els dies de pluja, encara que de vegades em facin enfadar. Ara puc viure, viure i viure....

Ella.

2011-06-11T18:16:00.000+02:00

La vida és un llarg viatge on et vas trobant amb persones diferents. Algunes vénen i se'n van, d'altres vénen i ets tu qui te'n vas i amb d'altres , en canvi, t'hi vols quedar per sempre més.

Ella n'és una. Una de les que m'agradaria tenir eternament aquí. És una peça que encaixa al puzzle de la meva vida, , és una banda sonora que sempre m'agrada trobar entre la multitud. És la força, potser m'atraviria a dir que és el mirall. El mirall de la lluita, de la paciéncia i de la impaciència, dels records. Ella s'amaga però ningú se'n adona, ella és difícil de conèixer però pocs ho sospiten. I no saben el que es perden. Dins de tot el control és imprevisible com una muntanya russa; i el que ningú veu és que és fràgil com un globus a punt d'explotar amb una maleta de pedres que mai ningú l'hi ha ajudat a buidar. I és admirable, de veritat. Poca gent al món lluitaria com ho està fent ella. Ni amb la seva energia, ni amb la seva força. Ni amb les seves ganes de viure. Ningú hauria escollit reobrir ferides per poder ser més feliç, sabent el risc que corre. I per això és admirable.

I no és només això. És com aquells pallassos de nas vermell que quan et miren et desarmen, i només els pots respondre amb un somriure. A ella li agrada viure, malgrat tot. De fet, podria dir que a nosaltres, ens agrada viure. Viure en un món particular on tot és senzill i alhora profund; tot sembla simple i alhora etern. I si la gent del voltant ens mira amb cara d'incomprensió ens és igual, la vida ens ha ensenyat a disfrutar dels petits moments. Mai hagués pensat que jo digués això però crec que podem estar molt contentes. Segurament moltes persones amb una situació semblant no ho hauria aconseguit. Potser ella mai llegirà aquestes línies, però si alguna cosa tinc clara, és de tots els valors i de tot el valor que porta a dins.

temps...

2011-06-10T11:21:00.000+02:00

Avui vull que faci sol. Que la pluja marxi, que m'està cansant, que n'estic farta. Avui vull pensar que algun dia tot serà possible. Que aquelles paraules que es perdien a l'aire per sortir del pas seran un somni fet realitat. Avui vull creure que per més difícil que sembli, les coses poden canviar. Avui vull veure com tot avança al mateix ritme que el temps.

Algun dia seré gran. Ser gran és fer el que jo deia que faria quan era petita. Seré gran. Tant gran que podré aconseguir tot allò que ara envejo.

Avui vull cridar que la vida és meva. Només meva. I que si vull, vull i vull, puc, puc i puc.

Viure.

2011-05-07T13:44:00.000+02:00

" ¿Quien decide cuando acaba lo viejo y empieza lo nuevo? no es un día del calendario, ni un cumpleaños, ni un nuevo año. Es un acontecimiento grande o pequeño algo que nos cambia que nos da esperanzas. Una nueva forma de vivir y contemplar el mundo, para dejar marchar los viejos hábitos, los recuerdos. Lo importante es saber que siempre se puede volver a empezar, aunque también es importante recordar que entre todo lo malo siempre hay cosas a las que merece la pena aferrarse."

Valentia.

2011-02-08T13:04:00.000+01:00

Les grans mentides, i les mentides petites. Les que ens permeten viure amb les nostres contradiccions. Durant anys mentim per mentenir les nostres il·lusions, encara que sapiguem que només són això: il·lusions. No ens adonem que de vegeades seria molt més senzill jugar net i molt menys dolorós. Però som incapaços d’afrontar la nostre propia veritat. Fugim del dolor, mentim, ens refugiem en excuses. Som sers contradictoris, imperfectes, capaços de les accions més absurdes. Només de vegades quan no tenim més remei prenem accions necessàries, valentes, accions que ens marquen per sempre.

I quan fas les accions necessàries aconsegueixes sentir-te estúpidament feliç!

La porta espera oberta!

2011-01-17T13:24:00.001+01:00

Vaig perdre'm com mai i ara crec que ja quasi m’he trobat. Va ser com un doble -o un triple- impacte. Però ara, sense precipitar-me, puc dir que l'impacte s'està asserenant. El primer impacte em va partir pel mig, em va trencar esquemes. El segon impacte em va fer agafar força d'on no n'hi havia.
I ara sóc a una carrera nova. Nova com mai. I sabeu què és el millor de tot? Que tinc ganes de caminar, ja no de córrer.

M'encanta mirar enrere i sentir-me orgullosa de tot el que ha passat!

La vida dona voltes. La vida pot canviar si tu la mires des d'una prespectiva diferent. Si sents.I no parlo precisament d'un sentir d'escoltar, sinó de l'altre.

...adèu 2010...

2010-12-31T20:26:00.000+01:00

Avui és un dia com qualsevol altre, si, però és inevitable mirar enrere i recordar els 365 dies que hem passat.
El 2010 em deixa moltes coses. M'ha demostrat, dia rere dia, que dos més dos no fan quatre. M'ha tirat al fons per obligar-me a aixecar-me com mai ho havia hagut de fer. M'ha obligat a enfrontar-me a tot el que no m'agradava si volia viure. M'ha ensenyat la importància dels simbolismes, d'aquests petits punts i a parts, a vegades mentals, que serveixen de tant i tant. M'ha refregat per la cara que l'autexigència, el control i la racionalitat sols no tenen res a fer. M'ha ensenyat a plorar (i amb quina força!). I a riure (i amb quina força!). M'ha ensenyat a estimar. A abraçar. A necessitar els altres. M'ha ensenyat a somiar. M'ha ensenyat a viure. I el preu que he pagat ha estat molt alt però ara miro enrere i sabeu què us dic? N'estic orgullosa. Estic orgullosa de tot el camí que he fet aquest 2010. Estic orgullosa de mi. I dels del meu voltant. Molts ni us ho podeu ni imaginar. M'ha costat molt arribar a aquest 31 de desembre. Però hi he arribat. I amb el cap molt alt. S'ha acabat, ara vull viure. Perquè m'ho mereixo. Perquè tot el que he patit aquest 2010 ha de tenir recompença... per força n'ha de tenir!

El 2010 no ha estat un any 10. Fa uns mesos us haguès dit que era un any 0. Ara no. El 2010 m'ha ensenyat que tocar fons de vegades, és l'única manera per poder tocar ben alt.

Ferides que el temps no resol...

2010-12-08T12:57:00.001+01:00

"Si hoy te cuesta despegar podrás volar mañana. Todas las ganas de llorar se irán, se irán, mañana. Aunque parezca que dolerá por siempre, te aseguro que mañana pasará. Verás que el mundo sigue en pie y tú con él mañana.."

recordar per oblidar

2010-05-06T19:34:00.002+02:00

"Si algun dia fas memòria veuràs on tot va començar, entendràs com és la vida que mica en mica t’has anat muntant. Potser et farà mal, potser voldràs cridar, recull vidres trencats, segueix el teu instint abans d'abandonar, encara et queden oportunitats,...només ets tu qui pot fer que això sigui especial"

Dicen que no encuentra donde está...

2010-03-25T11:53:00.002+01:00

"... dicen que no encuentra donde está por no saber mirar. Y quiso buscar yendo mar adentro, y quiso parar olas en el viento, y quiso encontrar lo que llevaba dentro hurgando en alta mar..."

...

2010-03-21T12:27:00.004+01:00

"Sé que te sientes tan solo que te duele, sé que no te gusta la gente, sé que tomas demasiados cafés, sé que piensas que la vida está pasando a tu lado y no sabes exactamente cómo..."

Records que t'empresonen.

2010-03-07T11:40:00.002+01:00

I et necessito, més que mai et necessito.

Qui hagués dit que desprès de tant de temps, fos precisament ara quan toques just al fons del pou. Però passarà, la tempesta passarà, em diuen. I no em queda més remei que creure-ho.

Records

2010-01-07T14:02:00.000+01:00

Te odio porque siempre sigues, siempre sigues, siempre sigues, siempre sigues ahí....

Maleïts records. Els agafaria, els tallaria fins a treure'ls-hi sang, els xarbotaria, els tiraria contra la paret, els hi escopiria a la cara, els trepitjaria fins a no poder més, els maltractaria, els llençaria al contenidor, els esmicolaria, els enfonsaria fins a ofegar-se, els enterraria ben avall, avall, avall...

Maleïts records. Sense ells, ara, la meva vida, seria més fàcil.

2010*

2010-01-02T13:43:00.001+01:00

Perquè el 2010 sigui tot allò que no ha estat el 2009.

Perquè sigui no girar més el cap, mirar endavant, no aturar-se. Somiar, aconseguir, lluitar, arribar fins al final. Sentir, no parar, caminar. Parlar, obrir-se, deixar-se ajudar. Compartir, estimar, abraçar. Retrobar-se, acceptar-se, no fugir. Buscar, trobar, huamitzar-se. Imaginar, dosificar la racionalització, ser un mateix. Ser sincer, no amagar-se, no avergonyir-se. No fer-se enrere. Superar, desfer nusos. Ser valent. Guanyar. Respirar. Viure.

Perquè em demostri que tal i com vaig creure un dia, per més difícil que sembli, tot pot ser possible.

etapes.

2009-09-28T10:29:00.000+02:00

La vida són etapes. La vida són portes que es tanquen i porets que s'obren. La vida és constància. La vida és no enuegar-te de records. La vida és mirar endavant. La vida és perdonar-te els errors per aprendre'n d'ells. La vida és enfonsar-te per poder-te aixecar. La vida és tenir por. La vida és aprendre. La vida és renunciar, acceptar i escollir. La vida és tot això i molt més. Avui, la meva vida, és tornar a començar.

De nou: punt i a part.

2009-09-23T09:01:00.001+02:00

Potser serà dilluns quan comenci alguna cosa important. Sona estrany començar una història on segur que hi haurà incompatibilitats emocionals i racionals. Sona difícil començar l'ara o mai. Sona amb silenci la incertesa del futur.

Re-començar.

2009-09-06T20:59:00.003+02:00

De vegades, obligatòriament, tot, absolutament tot, ha de tornar a començar.

Aleshores, potser et pots tornar a reenganxar a la vida.

Qüestió de raons.

2009-08-29T23:27:00.003+02:00

No és que em perdi desesperadament buscant raons, només que de vegades fan falta per aguantar la tempesta que amenaça la tranquilitat d'aquesta aparent normalitat que em fa tanta por trencar.

I és que, per què espanta tant adonar-te vs. acceptar que la teva realitat era una autèntica normalitat forçada?

deja vú

2009-08-14T20:59:00.001+02:00

A vegades les coses no són el que semblen. Rere cada mirada s’amaga un silenci que crida. Rere cada silenci es difumina una ferida mal tancada. Rere cada ferida vessa una imperfecció. Rere cada paraula empassada s’amaga una fiblada de por. Rere cada fiblada s’escriu un petit moment de dubte. Rere cada moment es dibuixa un pas envà. Rere cada pas s’amaga un error i rere cada error una fugida. I el més greu de tot, és que a aquestes altures jo encara gasto el meu temps construint mots encreuats amb els meus propis moviments. Qui espero que els resolgui? Vés a saber, de vegades em dona la impressió que ni jo mateixa en trobo la solució.

...

2009-08-07T20:57:00.000+02:00

In fact the turtles know to fly, which happens is that they are so slow that they are not able to take off...

See you soon...

2009-07-05T21:25:00.002+02:00

Inicio un viatge. Un viatge a l'interior. No sé si curt o llarg, si profitós, si amb una victòria final. Però l'inicio. I és també, l'última carta que tiro. . O em trobo o em perdo per sempre. O m'estimo o m'odio eternament. O m'escolto o m'ingoro sempre més. Ara més que mai és un ara o mai

Buscome (me busco)

2009-07-02T21:49:00.003+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=RF2_ucyjTOw

Quan no calen les paraules. Quan la música parla per si sola.

Quan s'acosta el dilluns. Dilluns 6 de juliol. Quan mires el rellotge i sents una fiblada a la pell cada cop que hi ha un 8.30 am.

Un primer adéu....

2009-06-30T21:41:00.002+02:00

Des del primer moment era una etapa provisional. La feina per convinar amb estudis, la feina per tenir una injecció extra, la feina que no havia de ser la de la meva vida. Però mai m'hauria imaginat que em fos difícil dir adéu... adéu als dissabtes, adéu a totes les tardes, adéu a les aigues de 45 cèntims, adéu a les Guess, adéu a les C-doux, adéu a les Geox, a les Pedro Miralles, a les Unisa, a les Muxart, adéu, adéu, adéu... però sobretot adéu a hores de companyia, a estones compartides, a grans persones, a persones que m'han fet somriue i també m'han aixugat alguna llàgrima, a persones que m'han deixat sortir la nena que porto dins (i sinó que mirin el calendari jeje), a persones que m'han ensenyat, que m'han aconsellat, que m'han donat segones oportunitats, que m'han escoltat, que m'han parlat... adéu a dos anys compartits amb GRANS persones. Adèu. Adèu, gràcies i fins sempre..

Un adèu amb una abraçada, amb un us trobaré tant a faltar...però tant tant i tant...i amb una llàgrima.

Camins

2009-06-30T08:20:00.002+02:00

M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins.... però últimament tinc la sensació que agafo tots els camins que no porten enlloc.

Converses de dissabte

2009-06-20T22:14:00.003+02:00

"Mientras se desnudaba, otra mujer lo hizo frente a ella: el gran espejo del baño le devolvió una imagen de esa desconocida que vivía dentro de su cuerpo; la que nunca ababa de aflorar: su yo más íntimo. La observó. Se observó. Sus ojos la miraron interrogantes.

- No me mires así -le dijo.

- No me mires así- le contestó la extraña.

-¿No ves que no tengo nada que decirte?-volvió a hablarle.

-¿No ves que no tengo nada que decirte?-volvió a contestarle.

-¿Quién eres?

-¿Qué quieres de mi?

La extraña la atravesó con los ojos y desde el espejo le espetó, furiosa:- Estás ACABADA. Mírate de una vez. ¡¡¡MÍRATE, maldita sea!!! ¿Es que no te das cuenta? Cuándo vas a vivir de verdad? Libros, libros y libros...escritora de pactotilla. ¿Es que no sabes hacer otra cosa?Se miró derrotada... Dejó resbalar sus ojos por aquella piel tan ajena y tan propia y le pareció que llevaba toda la vida dormida..."

Ella, que todo lo tuvo. Ángela Becerra

23*

2009-06-13T07:40:00.002+02:00

Avui en sumes un i t'adones que canviar el 3 per el 2 serà el principi d'una nova etapa, tant de bo més bona que l'última. Mires enrere i trobes tots el somnis que encara hi ha pendents, mires endavant i t'adones de tota la força que necessitaràs. No pots deixar de preguntar-te què passarà, si podràs, si te'n sortiràs. No pots deixar de pensar amb tots aquells que trobaràs a faltar, amb les estones de cel que ja no tornaràs a viure, amb tot el que, amb nostàlgia, deixaràs a tot aquest racó que ara t'ofega. Des de les escales del dissabte fins als cafès al Zèfir, des de les bromes estúpides dels vespres fins a les llàgrimes compartides amb la teva mitja teronja de l'amistat. Des dels tallats a les Voltes (si, això també ho trobaré a faltar) fins als petons d'aquella nina rossa, des del cotxe fins a les sabates, des de les coses més aparentment insignificants fins a totes les que m'han vist crèixer.

Potser per això, aquesta entrada als 23, està pintada amb tanta nostàlgia...

Ser conscient

2009-06-05T21:15:00.002+02:00

Sentir-me lluny per ser conscient d’aquest no-lloc en el que visc. Sentir-me sola per ser conscient de la realitat. Sentir-me buida per ser conscient de que ja res mai més tornarà a ser igual.

I sentir-me estranya per ser conscient de que aviat ja hauré marxat.

Graduació Biotecnologia 05-09

2009-05-31T17:36:00.002+02:00

Durant aquests quatre anys la meva vida ha donat moltes voltes. Aviat tancaré una etapa i m'adono que trobaré a faltar moltes coses (des dels cafés fins a les hores de sol). Però sobretot trobaré a faltar algú. Gràcies, Meri, per tot aquest temps al meu costat.

Diu que és caos. Només sent cansament.

2009-05-18T21:56:00.004+02:00

Mires a teu voltant. Escoltes el silenci. Respires. Tanques els ulls. Busques una mà. Observes caos. Trobes caos. Obres els ulls. Segueixes escoltant el silenci. Veus caos. Tanques els ulls. I t'adones que aquest caos no és nou, sinó que que fa molt temps, massa, que hi és. Caos embolicat d'incertesa. Incertesa escrita amb silenci. Silencis escrits amb cansament. Cansament pintat a les parets, vomitat amb la mirada, embolicat amb la rabia, potser amb la impotència. Cansament del teu voltant. Cansament del caos. Cansament de les contradiccions. Cansament que s'enfila per les cames i recorrer les venes del teu cos mentre notes com caus. Com caus més avall. Paraules sense sentit. Dies sense sentit. Moviments sense sentit. Vides sense sentit. Caos dins teu. Massa endins teu.

I t'adones que feia molts dies que giaves el calendari sense perpetuar les paraules. Potser és justament això, el que necessitaves avui. Just les paraules. Per poder desaparèixer un instant

Allà on sóc no hi solo ser

2009-04-09T21:47:00.002+02:00

"...y me peleo porque dicen que el que algo quiere algo le cuesta, y ese fantasma no me deja y yo me canso de luchar"

Audàcia

2009-02-08T10:54:00.003+01:00

"Pensar sempre és un acte temerari, però quan l'objecte del pensament són relacions humanes és doblement temerari, pot tenir greus conseqüències, no sols per un mateix, sinó per als altres. Potser aleshores, descobrim, amb astorament, que en el nostre univers relacional hi ha molt interès, molta hipocresia, molta inseguretat i privació de llibertat. Potser aleshores, ens sentim cridats a fer un cop de timó i a filar prim, cercant les relacions de qualitat i tancant vincles que no tenen cap sentit i que arrosseguem, any rere any, per pura inèrcia o per manca d'audàcia"

Confiar

2009-02-06T21:58:00.004+01:00

"Aúnque la vez siguiente pondrá menos confianza que antes, al menos tiene bien claro que no ha quedado como un gilipollas..."

De vegades et preguntes el perquè de les inchoerències. Saps que no ho pots entedre tot, però de sobte, tens la sensació de que el teu món no és el mateix de sempre. Confies quan no has de confiar. I aquells amb qui, de vegades amb més distància que d'altres, has confiat, ara ja no saps ni amb quina cara mirar-los. No saps si això t'espanta. O simplement, et mata. No saps què és el que et fa més mal, quina de les peces d'aquest puzzle desencaixat té més conseqüències, però sents que tot tremola i tu dubtes si et queden forces per lluitar.

falling down

2009-01-23T21:24:00.001+01:00

"Es muy difícil crear y muy fácil destruir. Es muy fácil bajar y aún más difícil es volver a subir al monte donde naciste por ley. Es muy fácil negar, difícil reconocer. Es muy fácil caer, difícil es volver a ponerse en pie en el combate, no dejarse vencer. Es muy fácil ser dócil y débil, mostrarse, ingenuo, confuso y frágil ante aquel que quiere que cumplas sus planes desde las tinieblas. Y resistirse bien difícil es, muy fácil seguir el camino del mal, difícil darse cuenta y rectificar. Es más fácil vivir ficción que realidad y es difícil enfrentarse a la verdad. No se trata de religión, más bien se trata de amor propio y no querrás acabar en un ataúd envidiando la vida de otro. [...] Es muy fácil tomar una decisión y es difícil tomar la correcta. Es muy fácil pasar por una situación y difícil aprender de ella. Es muy fácil proponerse una meta y difícil q las cosas no se tuerzan. Resulta difícil cuando hablas por convicción y muy fácil si es por experiencia"

...

2009-01-07T21:26:00.001+01:00

És dimecres, fa fred i el blanc d'una neu tendra encara pinta el paissatge. El teu cap dona voltes i voltes i voltes a un no sé què estrany. Potser són aquestes preguntes sense resposta. Potser és el destí que t'obliga a preguntar-te tot allò a que mai vas afrontar quan n'era el moment. Potser és dubtar del que encara ets a temps de plantar-hi cara, o el que t'atrabeixes a afrontar. Sí, és precisament això el que no pots respondre. Fa dies que ho intentes, fa dies que navegues en un mar on cau pluja feta d'aquest dubte, i així, mirant com el rellotge dona voltes, de vegades més ràpidament que d'altres, intentes trobar un port on hi hagi calma.Però no. No ho trobes. I intentes ignorar-ho, ignorar-te a tu mateixa, com si no sabessis que per més que ho intentis, pots fugir de moltes coses, però mai de tu mateix. I tu, tossuda, tanques els ulls, com si volguessis creure que aquesta no és la teva vida, que tu no ets la protagonista d'aquesta història, que les esperances que sents trencar-se no et pertanyen. Però no, en aquest joc la teva tossuderia no t'ajuda. Ni ho fa la teva ment quadriculada ni les teves llàgrimes amagades. Perquè t'agradi o no, aquesta és la teva història. Aquesta és la teva vida. Les esperances que veus caure a velocitats descontrolades són teves i només teves. I sobretot, aquesta és la teva decisió. Però no saps quina és la solució; ni tan sols saps si mai la podràs trobar, si mai tindràs la capacitat de veure aquest camí que ara ni tan sols imagines. Tens por, oi? Por de realment no trobar la resposta, de no poder respondre, de no trobar aquesta maleïda resposta de la que et depen molt més del que pocs es poden imaginar. No eres tu, sempre, tant decidida? Si tu, tant segura de tot? Tu, no tenies les coses tant clares? No, resulta que tot era una farsa. Una farsa d'aquesta vida que t'has anat muntant a la teva mida, sense adonar-te que mentre construïes murs et perdies, i amb tu, es perdien moltes respostes a les preguntes. Però el temps ha passat. T'esperen. A tu, a les teves paraules, i a la teva resposta. Ja no serveix el silenci, ara és massa tard per això, ja no queda el temps, de la mateixa manera que s'esgoten les oportunitats, arriba un moment en què s'esgoten els fulls del teu propi calendari. I el pitjor de tot és que quan sembla que decideixes rendir-te, et persegueix un dubte obsessiu de si t'estàs equivocant. Quan decideixes intentar-ho encara sense saber com, no apareixen només noves preguntes, sinó també aquest dubte que no et deixa confiar en tot allò en què abans havies cregut. Ja no saps si hi ha res que et pugui treure d'aquesta tempesta. Ni tan sols si hi ha alguna cosa que et pugui fer surar dins aquest mar empipat. Potser, l'únic que hi ha, és l'onada que se't emporta, se't emporta mar endins, lluny, on els somnis no existeixen i la vida s'apaga.

La vida

2009-01-05T12:26:00.000+01:00

Enric Casasses

Remanant records...

2009-01-03T00:36:00.002+01:00

Tu.Jo. I el silenci

Silenci. No diguis res, només abraça'm. Vull sentir-te a prop. Vull saber que et tinc al meu costat i tan sols amb una mirada, tenir la certesa que no ho tornaré a paerdre tot. Sempre t'ho he dit, que hi ha moments on les paraules sobren. Sé que no ets el meu príncp blau i que marxaràs del meu costat. Potser ets el meu millor amic, o potser una amiga. La veritat és que no ho sé del cert. Però et tinc aquí. Ara, en aquest instant. Puc notar la teva presència, de la mateixa manera que a vegades he sentit la teva absència.

Finestra. Si, mira per la finestra. Mirarem tots dos junt el que passa al món. Agafa'm la mà. Shh...t'he dit que no parlis, no vull sentir com ens tremoles les paraules.

No t'agrada estar aquí, d'esquena al món, només tu i jo? Saber que en aquest moment, ara mateix, ens tenim l'un a l'altre. Que no estem sols... que sense adoanr-nos'en oblidem el que és la soledat. Ho estem aconseguint....llàstima que sé que aquest moment s'acabarà, i tu, marxaràs, i jo, em tornaré a sentir sola, em toranré a senir buida, em tornaré a senir al fons del pou.

No marxis...espera't... només un minut més...sé que el que estem vivint és mentida, però ho necessito. Et necessito.

Barcelona, 6.Setembre.06

Bye 2008...

2008-12-30T17:44:00.001+01:00

EL 2008 ha estat l’any escrit sobre una muntanya russa. Escrit amb passos enrere, amb fracassos i amb decepcions. Escrit amb aquella paraula que feia tanta por però que ha passat a ser una realitat. Escrit amb sensacions noves però al mateix temps tant conegudes, amb il·lusions tirades a les escombraries i amb molts danys col·laterals a la gent del meu voltant. Escrit amb molta racionalitat però amb poca pràctica, amb un adéu inesperat i amb una tornar a començar encara borrós. Escrit amb peces capgirades, amb somnis equivocats, amb errors constants. Escrit amb llàgrimes acumulades fins a rebentar, amb una incòmoda rutina, amb una escalada sense cordes. Escrit amb sumes i restes al calendari, amb seqüències repetitives de tot allò que creies haver deixat enrere, amb molts hiverns i cap estiu. Escrit amb cançons a mitjanit, amb sessions de cine mentre et cabusses a sota al llit, amb molts tallats descafeïnats, i amb molts nusos interiors que mai acaben de desfer-se. Escrit amb distància, amb dies tirats a l’abocador però també amb molts que t’han fet aixecar quan creies haver tocat fons, amb somriures desencaixats i amb massa idees absurdes però intenses. Escrit amb ferides del passat que s’han tornat a obrir, amb records que han tornat a flotar sobre l’aigua del meu món i amb les conseqüències que tot això ha portat. Escrit amb reflexes d’un mirall esquerdat, amb acords de melodies abandonades i amb paraules que tenen la capacitat d’ofegar les ganes de viure. Escrit amb el sentiment de que no sempre voler és poder, amb un projecte de remuntada que sembla que malgrat tot, no acaba d’avançar, i que encara dibuixa un univers d’una incertesa que fa que tot tremoli.

Un any començat amb grans somriures i acabat amb llàgrimes. Però amb una gran sort: que també ha escrit amb grans persones al costat. Perquè ha estat escrit amb una gran mà on agafar-me i que mai havia sentit tant a prop meu com aquest 2008 i sobretot, com aquest últim mes; ha estat escrit amb una nova amistat que m’alegro d’haver conegut, amb vuit cors que sé que malgrat tot segueixen creuent una mica en mi, i amb moltes mirades que tot i que no m’ho mereixo, encara hi són.

Ara punt i a part. Si us plau. Punt i a part.

2008-12-27T13:41:00.002+01:00

“El dolor adopta formas diversas, el dolor con el que convivimos a diario, pero hay un dolor que no podemos ignorar, un dolor tan enorme que borra todo lo demás y hace que el mundo se desvanezca, hasta que solo podemos pensar en cuanto daño hemos hecho. Como enfrentarnos al dolor, depende de nosotros. El dolor: anestesiarlo, aguantarlo, aceptarlo e ignorarlo. “

sede de la autodestrucción

2008-12-21T12:01:00.001+01:00

Sentir que no pots, que no existeix la sortida. Notar el cansament incrustat a la teva pell, veure els talls fets amb els retrets que han escopit a la teva cara. Trobar-te la culpabilitat i desitjar no esquitxar més els altres.

Allunyar-te, tancar-te, oblidar-te, anar-te'n.

...hi ha coses que no oblides mai.

2008-12-13T09:33:00.000+01:00

13 de desembre. El dia fa olor de records i de llàgrimes encadenades. El dia és del mateix color que fa sis desembres. El cel té un gris pàl·lid. La vida és esquerdada. Els minuts estan marcats per l’absència de punts d’inflexió. El vertigen reapareix quan recordo aquella maleïda olor. El paisatge són aquelles reixes sense horitzó. Busco les paraules, però encara són incapaç de descriure-ho tot. No puc descriure aquella soledat, aquella sensació d’estar a l’altra banda del món. No puc descriure aquell no entendre, aquella ràbia, aquell dolor. No puc descriure aquell esforç, ni aquella sensació de ser absent a la vida. Ni cada abraçada rebutjada però tant necessitada...

Em pregunto com pot ser, que sis anys després, encara recordi tant bé aquella olor que em fa reviure tant intensament instants d’aquell infern. Però el que em fa més mal, és veure que ja han passat sis anys, i que hi ha coses que encara no han canviat. Que encara no he après a ajudar la persona que em gira a dins.

Nostàlgia

2008-12-04T21:33:00.005+01:00

Setmana de remolins interiors. Desembre de nostàlgia. Mires el teu voltant i et perds entre els records de fa exactament un any. Quan tot semblava brillar. Quan et van dir que havies arribat al final del camí. Quan tot s'inondava de llàgrimes de felicitat. Quan abraçar i ser abraçada era un orgull. Quan creies que mai res i ningú et podria fer tornar enrere. Quan, inoscent, pensaves que per fi, tornaves a viure.

Per què cullons vaig deixar que tot s'esfumés tant ràpid?

"...tens por de que s'aturi el temps, que et quedis sol en aquest moment."

2008-11-27T13:07:00.003+01:00

I de sobte t'adones que tens por que la teva vida es quedi aquí. Encallada.Que hagi après a ignorar el pas del temps. Que mai més res comenci ni acabi. Com si immòbil, només sabés resignar-se. Que es quedi en una pausa perpetua. Com si et deixès enrere. I ho fes definitivament.

Del silenci

2008-11-19T21:07:00.003+01:00

Et parlaré del silenci. Del silenci que crida. Del silenci que esquerda vides. Del silenci tacat de por. Del silenci que plora. Del silenci esquitxat de culpabilitat. Del silenci que ofega les paraules.

Et parlaré del silenci. D’aquest company de viatge que amb el pas del temps m’ha anat endinsant en un cercle tancat. D’aquest element que em rebrega, m’embolica i em tanca dins una caixa hermèticament.

M’agradaria parlar-te més d’aquest silenci. Però no ho puc fer. Perquè és el mateix silenci qui em prohibeix les paraules. Perquè és el mateix silenci que no em deixa desencadenar-me d’aquesta història –la meva història-. Perquè és el mateix silenci que m’escup a la cara fent-me perdre de vista la veritat.

Decidir si endavant o punt mort vs.enrere

2008-11-18T17:38:00.005+01:00

Dubtes existencials. Per primer cop a la vida sóc jo la que ha de decidir què fer amb la meva vida. Vull dir amb l'assumpte més important de la meva vida. He de decidir si renuncia o esforç. Si perpetuar o intentar. Si rendir-me o lluitar.